Jordi Roig és el guitarrista de Love of Lesbian, que inaugurarà la desena temporada de l’Auditori Nacional d’Ordino el diumenge amb totes les entrades esgotades. Juntament amb el vocalista, Santi Balmes, i el bateria, Oriol Bonet, forma part del nucli fundador de la banda que va iniciar el seu viatge el 1997. 

–Com és que heu trigat tant a venir a Andorra? No és pas tan lluny de Sant Vicenç dels Horts, sobretot si ho comparem amb els seus concerts a Mèxic o Xile. 
–Sí, és la primera vegada però hi ha hagut diversos intents en els darrers deu anys i al final, per una cosa o per una altra, no ha estat possible. 

–Què ens tenen preparat?
–Una cosa especial perquè aprofitarem que no havíem vingut mai per barrejar el format del concert dels 20 anys, la gira del qual va acabar a Mèxic fa un mes, amb l’espectacle de Miralls i miratges que tenim en agenda ara mateix. 

–Som uns privilegiats?
–Home, ja que és la primera vegada que venim, volem ensenyar el nostre repertori de gala. Perquè Miralls i miratges és més les cares B dels discos. 

–Com està anant aquesta reestrena, quatre anys després de Miralls i miratges?
–Està anant molt bé perquè fins al moment ja hem tingut vuit concerts i cinc d’aquests han tingut les entrades esgotades. Efectivament, és una reversió de l’espectacle que vam estrenar el 2014 però hem incorporat cinc temes de l’últim disc, El Poeta Halley. 

–Per què està funcionant tan bé?
–Nosaltres, el 70% de les gires, estem en sales grans, en festivals i amb un horari molt nocturn. Així sempre et veus obligat a fer els temes més amunt. Mai fem un repertori igual, sempre hi ha dues o tres cançons que les canviem però hi ha unes quantes que, no saps per què, sempre et queden fora. De fet, el primer Miralls i miratges va sorgir de la idea de fer tot aquell repertori que no entraria mai en un festival i va sortir aquest espectacle. Acompanyats del Guillem Albà, que ens ha ajudat a teatralitzar les cançons, amb ajuda de titelles i altres coses que van apareixent a cada tema. 

«L’èxit es tradueix en una seguretat com a artista que et permet atrevir-te a fer coses que sense aquest bagatge no faries»

–Com va alterar el flux de treball del grup aquest espectacle diferent i més pausat amb la intervenció d’Albà?
–Nosaltres li vam donar el repertori de cançons i com que veníem de gairebé deu anys d’administrar-nos nosaltres mateixos els espectacles, vam fer l’exercici d’apartar-nos i deixar-lo triar a ell. Per començar, nosaltres aquesta tria de cançons no l’haguéssim fet igual mai, per tant aquí ja estàs provocant que sigui un concert completament diferent. L’ordre d’interpretació també el va triar ell i a partir d’aquí ell va anar creant els diferents personatges que apareixen a cada cançó, així com les petites maquetes que ell aporta i que van donant vida a altres personatges o a situacions que recreen escenes de les cançons. 

–I aquesta posada en escena diferent, quins reptes us ha suposat com a grup i a tu particularment com a guitarrista?
–L’actitud que tens a dalt de l’escenari en un gran concert, és potser més activa, formes part de l’espectacle. A Miralls i miratges et converteixes més en un músic que toques per a un espectacle. La part festiva queda una mica més aparcada, és quelcom que corre més per dintre. 

–A banda d’aquesta excepció de Miralls i miratges, com és el vostre flux creatiu?
–Hi va haver un moment en què les coses sortien al local d’assaig, simplement posant en comú idees. Amb els anys, i les tecnologies que avui dia gairebé et permeten gravar una cançó sencera a casa. De vegades era molt complicat, per exemple, intentar explicar una idea només amb una guitarra i ara, amb les tecnologies, tens un suport per vestir-ho més i presentar-ho a la resta. És un sistema que també et dona més seguretat sobre la idea que has tingut. Després d’aquí, entrem a l’estudi tots a l’hora i acabem desenvolupant i gravant cada disc. Per a cada un, hem gravat unes 35 o 40 idees i després d’allà acabes triant els dotze o catorze temes que apareixen al disc. 

–Primer és sempre la composició musical o de vegades arriba abans la lletra?
–En el nostre cas, sempre arriba abans la musical. A més, el Santi [Balmes] té la capacitat de cantar en un idioma que no existeix i que sempre ens ajuda a entendre com acabarà sent aquella cançó abans i tot que tingui lletra. 

«A Love of Lesbian les guitarres no llueixen excessivament, però ‘Allí donde solíamos gritar’ és molt especial»

–Com ha afectat l’èxit al vostre procés creatiu?
–Mai ets una persona impermeable a la qual no l’afecta res del que està passant. El que ens ha aportat [l’èxit] és seguretat perquè quan fas un disc i tens clar que estàs donant el millor de tu, sempre hi ha la incertesa de com l’acollirà la gent i sempre el dubte que més se’t presenta és si el teu criteri és prou bo per haver triat el millor de la banda. I després de veure que disc rere disc tens la capacitat d’encertar-la, com a mínim, en un percentatge molt alt, es tradueix en una seguretat com a artista i t’atreveixes a fer coses que potser sense aquest bagatge no t’atreviries.

–Com a guitarrista què s’ha atrevit a fer gràcies a la consolidació?
–M’ha donat seguretat per defensar la feina de la banda des de la meva guitarra. I aquesta seguretat, de vegades, es tradueix en tocar menys perquè és una qüestió de maduresa. Quan comences amb 20 anys creus que tens moltes coses a dir però a mesura que creixes veus que potser val la pena tancar la boca i només obrir-la quan realment val la pena obrir-la. Això també es nota en la manera de tocar. 

–Diuen que abans de la seva professionalització com a guitarrista, vostè va passar d’un ofici a un altre sense acabar de trobar res que li convencés, també li va costar decidir-se per la guitarra?
–No, des que era adolescent vaig estar amb la guitarra perquè era un instrument que des del punt de vista compositiu, et permetia estar a casa i pensar en cançons gairebé acabades. Aquesta curiositat també l’he tingut de vegades amb el piano, que també a nivell compositiu és complet. Però ja qualsevol altre instrument, requereix una altra manera de treballar que en el seu moment no em va interessar. 

–En qui es fixava, quins referents tenia?
–Quan era jove em va arribar a casa l’Appetite for Destruction, de Guns N’ Roses. No em podia arribar a creure com aquella gent podia sonar així i em preguntava què podia fer per sonar així. Em va costar molt de temps entendre-ho, estava en xoc. 

–Com a guitarrista de Love of Lesbian, de quina cançó se sent més orgullós?
–Tenint en compte que no som un grup on les guitarres llueixin excessivament, Allí donde solíamos gritar, sí que sempre que el toco és molt especial. 

«Qualsevol cançó que agafes per primera vegada és un repte perquè interpretar quin tipus d’arranjament convé, no és fàcil»

–I una peça del grup que li hagi suposat un repte com a guitarrista?
–Qualsevol cançó que agafes per primera vegada és un repte perquè interpretar quin tipus d’arranjament pots fer, no és fàcil. De vegades, depèn com el facis, portes la cançó cap a un cantó o cap a un altre. 

–Té algun altre projecte professional en paral·lel?
–No, amb la implicació amb què em dedico a Love of Lesbian avui en dia, que m’ocupa molt d’espai tant des de l’instrument com des de fora de l’instrument, no em deixa treballar en res més. 

–Com viu vostè com a guitarrista el fet que, en general, a totes les formacions el personatge més mediàtic sigui el vocalista?
–Amb molta ràbia i molta enveja [riu]. Què va! A dins del grup, els egos, amb el pas del temps, saps molt bé on posar-los. 
 

–En aquests 20 anys de carrera, com han influït diferents esdeveniments socials o polítics?
–Home, aquests últims anys s’ha de tenir en compte que som una banda catalana que canta en castellà i el fet que et posin una etiqueta o d’haver-te de posicionar algunes vegades ja és un fet que condiciona. 

–Heu sentit la pressió de posicionar-vos [en el conflicte català]?
–En els concerts i amb el públic, no. La veritat és que nosaltres som una banda que correm per tota Espanya i hi ha una Espanya diferent, que no té l’altaveu dels mitjans, que també existeix i no és la que surt a la televisió. 
 

–També vau ser molt crítics amb el tema de les retallades, recordem unes grans tisores corrent per l’escenari. 
–Era un moment molt complicat, el 2014 va ser com el súmmum de totes les retallades en pilars importants com la sanitat i l’educació. 
 

«A l’estiu farem una gira de festivals en format big band [...], el 2020 començarem a treballar en el nou àlbum»

–Parlem dels plans de futur, Miralls i miratges va encara endavant durant uns quants mesos el 2019 i per a l’estiu què tenim? Sonen campanes d’una posada en escena acompanyats de saxofons i trompetes.
–A l’estiu farem una gira de festivals en format big band, serem 11 músics a l’escenari. Saxofonista, trompetista, després portarem el David Soler, que és un músic que està tot el dia amb el tema de l’steel guitar i estem planejant unes deu o dotze dates, algunes d’elles encara per confirmar.

–I després de l’estiu? 
–Parem a descansar i gravarem el nou disc de cara al 2020. Començarem al gener a treballar-hi i esperem que pugui veure la llum a finals d’aquell any, però són dates aproximades perquè estem parlant de gairebé dos anys vista. La veritat és que encara no tenim res de res pensat per a aquest nou àlbum. 

–No estan cansats després de 20 anys de carrera a tota màquina? 
–Gens.