Mònica Ramírez (Escaldes-Engordany, 1993) participarà a partir de dimarts en el Mundial en piscina curta de Hangzhou, Xina. Competirà en els 100 esquena i en els 100 lliures.

–Nervis?
–Sempre, els típics. Però la il·lusió és la mateixa, com si fos la primera vegada.

–Com es troba de cara al Mundial?
–Estic fent moltes sessions però jo necessito molta canya dins de l’aigua i aquest cop no me n’han donat tanta. No tinc la seguretat dels anys anteriors.

–Quins objectiu es planteja a curt termini?
–L’objectiu és fer el rècord dels 100 lliures perquè des de Qatar que no l’he tornat a aconseguir.

–I a llarg termini?
–A molt llarg termini, vull la mínima que demana el Comitè Olímpic Andorrà per anar als Jocs Olímpics de Tòquio. I per a la temporada, vull repetir la medalla als Jocs dels Petits Estats de Montenegro. 

–Tòquio és el somni, doncs?
–Sí, m’agradaria treure’m el regust dels Jocs de Rio.

–Quina és la història que hi ha al seu darrere?
–Quan era petita practicava natació i esquí però, al final, vaig haver d’escollir i, com que en natació guanyava i amb esquí sempre quedava la cinquena, vaig optar per l’aigua. A partir d’aquí, vaig començar a guanyar i cada vegada em va anar agradant més. 

–L’esport és una passió en general?
–Sí, sinó no estaria sacrificant tot el que sacrifico.

–Què sacrifica?
–Tinc quasi 25 anys i em costa molt trobar una feina. A més, ho he de compaginar amb els estudis, ja que estic fent un Màster d’Atenció al Malalt Crític i Emergències, i amb els entrenaments. A part, la meva vida privada també es veu una mica afectada. M’agradaria poder fer-ho tot i no pot ser.

–Com ho compagina tot?
–Els estudis i l’entrenament és fàcil, s’han de saber aprofitar les estones lliures. El més difícil és quan treballes perquè tens uns horaris. Ara treballo d’infermera a pistes, i és fàcil, però no sempre és així. El problema és que no trobo una feina estable i això em causa una preocupació a llarg termini. I la natació no em dona per viure.

–Quan dorm?
–Ho porto bé. Es tracta d’organitzar-se.

–L’esforç recompensa?
–Espero. Quan estàs fent bé la feina, al final, tard o d’hora, els resultats arriben. Tòquio serà el gran premi.

–Com afecta tenir un nou tècnic?
–Entreno poc amb ell, prefereixo entrenar amb el Sergio Rayo perquè em coneix de tota la vida. Amb el Xavi Torrallardona entrenem un poc més la tècnica.