L’Esther Miñarro és una de les integrants de la Cia Patawa que avui portarà al Teatre de les Fontetes (16.30 hores) l’espectacle Paf, el meu amic màgic.
 
–El Paf de la seva història és el mateix que el de la cançó popular?
–Exactament, i els personatges són els de la cançó, si bé el protagonista, en comptes de ser un nen l’amic del Paf és una nena, com era el poema original. És a dir, és una història creada a través de la cançó, amb els personatges de la cançó i amb el mateix esperit i argument que la cançó: els nens que es fan grans i deixen enrere el món fantàstic que representa el Paf.

–Com va sorgir la idea per fer aquest espectacle?
–Va sorgir d’una manera una mica particular, perquè estàvem mirant dibuixos amb les nostres filles i va sortir un drac. Jo tinc una filla de 8 anys i l’altre 12, que justament està en aquesta situació: em faig gran i ara què? Encara puc creure en dracs o ja no? I va sorgir així, de sentir que tens al voltant uns infants que un encara pertany al món del Paf i l’altre que l’està perdent i com explicar-li que es podia quedar si volia. 

–Potser, a vegades, al món dels adults li falta una mica de màgia.
–De fet, quan et trobes amb un infant en aquesta frontera, t’adones que tu has perdut també el teu drac i és el moment de decidir  recuperar-lo. L’última cançó de l’espectacle parla d’això. Tots els personatges acaben dient que volen ser amics del Paf, per tant també volen la màgia i somiar. És la manera que tenim de dir-li a tot el públic, adults o infants, que sempre es pot ser amic del Paf si un és capaç de recuperar l’esperit de la infantesa. 

–I aquestes dates potser ho faciliten.
–Sí, entre els Reis i el Tió... Així que sí, potser perdem la màgia massa aviat però es pot recuperar. La mare de la Belinda, la protagonista de l’espectacle, s’ha oblidat del Paf, s’ha oblidat de ser nena i insisteix molt a la filla que s’ha de fer gran i al final s’adona que no, que ella el seu dia també va ser nena, també va creure en els dracs i ajuda a la filla a recuperar el drac que estava perdent.

–La música sempre és present als seus espectacles?
–Nosaltres sempre portem música i música feta per nosaltres. En directe és complicat perquè genera un problema de pressupost, però sí que necessitem la música perquè els infants que venen als espectacles cada cop són més petits i la música és l’element que els fa mantenir l’atenció. Necessiten descansar de la paraula parlada i la música és un moment de respir per seguir tota l’obra.

–Manifesten que un dels seus objectius és arrencar sempre un somriure.
–Sí. Com tots els professionals cobrem amb diners perquè tots tenim hipoteques per pagar, però els artistes el que necessitem per carregar piles és un somriure. Quan veiem estrelletes als ulls del públic ens sentim recompensats per la feina.