Al xef del restaurant Gresca de Barcelona, Rafa Peña, el caracteritza la naturalitat, tant en els seus plats com en la seva personalitat. Amb sal procedent de l’illa d’Anglesey (Gal·les) va lligar el menú del sopar de dissabte de l’Snow Club Gourmet de Grandvalira.

–Com va anar l’experiència de cuinar a 2.000 metres d’altitud?
–Falta una mica d’oxigen, però bé! (Riu) No, la veritat és que al final t’has d’adaptar al lloc, però l’equip era brutal i ha estat senzill.

–La sal era el fil conductor del sopar. Va ser un repte muntar el menú?
–La sal l’utilitzes sempre, però calia explicar el procés amb el plat, quina relació tenia la sal amb cadascun d’ell: si un era un marinat, si era un potenciador, si era un fumat... Però sí, em va servir com a joc i va ser divertit.

–Què va intentar transmetre amb els plats del menú?
–Primer de tot volíem fer un menú que es pogués fer, perquè quan surts de casa has de ser conscient que no pots fer massa floritures. Per tant, era un menú que es pogués fer d’una manera correcta, que tingués una temporalitat i que la sal fos protagonista.

–Condiciona molt no tenir la seva cuina?
–Condiciona a nivell d’ingredients perquè estàs acostumat al teu espai i costa trobar el saler o la paella, però ha sigut fàcil.

–Treballar amb producte de proximitat és una de les característiques de Rafa Peña?
–Jo ho intento, però no sempre ho aconsegueixo. La lògica és aquesta perquè per a mi comporta temporalitat i també significa qualitat. Quan estàs en temporada i està en proximitat, estàs en el punt de maduresa òptim de les coses. 

–Què li sembla aquesta aposta per la gastronomia, quan la gent associa les estacions d’esquí amb el fast food?
–Quan estàs esquiant, d’entrada no tens la intenció de menjar res especial. Passes amb un entrepà i segueixes esquiant. Però crec que saber parar i menjar adequadament, fins i tot quan esquies, és lògic. A mi em sembla al·lucinant. Vaig dinar aquí i vaig menjar de puta mare! És una cosa totalment inusual a més de 2.000 metres. És una passada, crec que és imbatible.

–S’hi veuria cuinant aquí?
–No, ells ho fan de puta mare! Jo estic en el meu medi urbà, m’agrada venir un dia, però no seria el meu medi.

–Diuen que no és un cuiner de focs artificials. Hi està d’acord?
–Sí, perquè és la meva manera de veure la cuina. També veig gent que fa focs artificials i m’al·lucina, però no és el meu estil. Soc un tio molt pragmàtic amb la cuina i m’agrada la cuina senzilla, temporal i amb un punt delicat, sense complicacions. Per fer focs artificials has de tenir molt talent i jo no el tinc. Sé cuinar, però no sé anar més enllà. Per a mi és una cosa exclusiva de pocs cuiners.