Imma Parrilla (Escaldes-Engordany, 1977) acaba d’entrar a formar part de l’equip de la Federació Andorrana de Muntanyisme per aquesta temporada.

–Suposo que deu estar molt contenta d’haver-hi entrat. 
–Sí, molt. Soc una privilegiada. Donen cabuda a persones noves que no estan al nivell dels germans Casal i del Ferran Teixidó. És bo que puguem accedir a certes curses d’alt nivell.

–Feia temps que no hi havia una dona a l’equip. Sent pressió?
–No, no li dono importància. Han engegat un nou projecte i he estat jo perquè he entrat per les proves de l’any anterior. Els criteris actuals donaran cabuda a què més noies puguin entrar.

–Amb quins resultats es queda de la temporada anterior?
–Amb els de l’Skyrace Comapedrosa i els de la Copa d’Andorra.

–Quins resultats es planteja per a les pròximes proves?
–Hem escollit quatre curses i tot l’equip anirà Livigno el 14 de juny. Tinc ganes i il·lusió, però sabent els meus límits, sabent que competiré amb les millors del món. Ho donaré tot. Vull estar dins dels percentatges de la federació i a l’Skyrace Comapedrosa vull millorar el temps de l’any anterior.

–Competeix amb els germans Casal, que han aconseguit uns resultats històrics pel país.
–Sí, i tant. A la selecció hi ha dos nivells, els germans Casal i la resta. Sento admiració per ells, són una referència i vull aprendre el màxim d’ells.

–Com es definiria com a corredora?
–És la meva gran passió, entrenar no em suposa un sacrifici, busco hores i temps d’on sigui. Tinc la motxilla sempre al cotxe i quan tinc una hora, vaig al gimnàs, tot suma. En el moment de fer la cursa, soc molt competitiva i ho intento tot. Tinc un gran esperit d’autorealització, a més de buscar estratègies.

–Quina és la història que hi ha al darrere de la corredora?
–Ja fa 12 anys. Uns companys de feina em van oferir l’oportunitat de fer un raid d’empresa i em va encantar. És un ambient molt maco i molt sa. Et permet millorar i tenir un al·licient.

–No és fins aquest any que entra a l’equip de la FAM.
–El que és competir, no va ser fins fa tres anys. He fet dos anys seguits la Copa d’Andorra.

–És una culminació d’un procés.
–Ha estat una sorpresa molt agradable i encara estic més motivada amb això. Pressió zero però pressió tota perquè s’ha de lluitar per uns colors.

–Com veu la situació de les noies en les curses de muntanya a Andorra?
–Hi ha moltes noies que el practiquen però els fa una mica de por fer-ne més perquè no es valoren. Han d’anar a millorar.