PUBLICITAT

Jordi Zapatero Col·leccionista

«Una nova peça a la col·lecció és una victòria»

Per Adrià Esteban

En Jordi Zapatero (Escaldes-Engordany, 1968) devora totes aquelles insígnies i pins relacionats amb els Jocs Olímpics i Andorra. En el traster de casa seva acumula un petit museu que supera les 6.000 peces.
 
–D’on ve el seu vincle amb els Jocs Olímpics?
–Les primeres que vaig seguir, quan tenia vuit anys, eren les Olimpíades de Montreal 1976. Era l’època de la Nadia Comaneci i recordo que em va agradar molt. I ja llavors a partir dels anys 80 van començar-se a fer insígnies i pins olímpics, que és una cosa que vaig pensar que m’agradaria col·leccionar. Però jo ben bé no vaig començar amb el pin olímpic, sinó que he tingut d’altres temàtiques amb les quals he pogut arribar a encaminar la meva col·lecció cap allò que m’agradava.

–Quines altres temàtiques?
–Com a primera temàtica el pin olímpic, però després tot allò que tingui relació amb Andorra. Durant els anys 90 va haver-hi el boom dels pins i en van sortir molts. També faig de cotxes escarabats, d’equips de futbol, del Mickey Mouse... però de tota la col·lecció que pugui tenir, que potser ara passa de 6.000 peces, el que més em crida l’atenció és el pin olímpic i el pin d’Andorra.

–Això quin valor té per vostè? 
–Per mi té un valor incalculable. Jo això ni ho canvio ni ho venc per res del món. Això és una cosa meva i que m’ha costat molts anys de recopilar. I he hagut de negociar canvis amb molta gent.

–Com és el procés de negociació per aconseguir una peça? 
–Es fan fires i allà es reuneixen col·leccionistes que tenen les mateixes inquietuds que tu, potser d’una altre temàtica, i llavors intercanvies aquelles peces de temàtiques que no col·lecciones però que serveixen per poder realitzar canvis. I per Internet també tinc molts contactes a Espanya, Rússia i Suècia.

–Llavors l’interessa acumular també una bossa de repetits per després poder negociar?
–Exacte, tu ensenyes els teus repetits i l’altre personal t’ensenya els teus. Però hi ha gent que és molt exigent i, per exemple, només vol canviar pin olímpic per pin olímpic. La qüestió és poder oferir alguna cosa que a ell li falti i viceversa. 

–És aquest un món que ha passat de moda?
–Quan parles amb gent a Andorra es pensa que col·leccionar pins només era una cosa dels anys 90. I ben cert no és, perquè els que encara hi estem ficats veiem com a cada Olímpiada o esdeveniment esportiu en surten de pins. 

–És llavors una tradició pels nostàlgics?
–Jo crec que sí. De fet, jo soc bastant nostàlgic. Jo no tinc cap aspiració més que anar augmentant-la en la mesura que el meu espai m’ho permeti. I una nova peça que m’entra a la col·lecció és una nova victòria. És una il·lusió i motivació que tinc. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT