PUBLICITAT

Mònica Garcia Actriu amateur

«Quan fas una obra, mai tens el mateix resultat»

No és actriu professional. Té 52 anys i es dedica al món dels recursos humans, però des de fa set anys que està vinculada al teatre. A l’obra Aniversari fa el paper de mare, si bé en aquesta ocasió s’ho repartirà amb Irina Robles.
 
–Com van els nervis? Suposo que després de les funcions que ja han fet, tot més controlat.
–Sí, i tant! La primera vegada que vaig pujar en un escenari, només tenia ganes de sortir corrents, perquè el pànic escènic és existent. Però un cop ho has provat, t’agrada i val la pena.

–Els nervis del directe!
–En teatre quan surts has d’improvisar, és una de les grans virtuts que t’ensenya aquesta disciplina. Aprens moltes coses: control, empatia, emocions i improvisació. També a escoltar els companys. I, de fet, cada vegada que fas una obra mai tens el mateix resultat. Tu la pots anar a veure quatre vegades, i les quatre vegades la trobes diferent perquè l’estat dels actors també condiciona. En una estrena sempre hi ha molta tensió, però després ja està, passa i ho dones tot. 

–Estar tres setmanes en cartellera i al Versus, no és poca cosa.
–No. A més el Versus, és molt atractiu, molt petit, acollidor. I l’espai també influeix en com pugui anar l’obra. Quan el teatre és acollidor, porta que l’escena tingui més caliu. I jo estic molt agraïda de poder formar part de l’obra i l’únic que vull és gaudir a tope. I sobretot donar les gràcies al Juanma i la Irina per la confiança i perquè treballar al costat d’actors professionals t’ensenya molt. Jo soc amateur, però al seu costat em sento una actriu més.

–Ha canviat la manera de representar el personatge de la mare des del primer dia fins ara? Se l’ha fet més seva?
–Sí, com més fas l’obra, al final et fas teu el personatge. Quan surts a escena, ja ets la mare. I cada vegada és molt més agraït, molt més lleuger. També per la complicitat amb els companys.

–Es pot dir que Aniversari li ha canviat la vida, sobretot en l’aspecte professional?
–Sí, m’ha fet créixer com a persona. Perquè és una obra que és molt profunda, molt quotidiana i qualsevol família s’hi pot sentir identificada. I professionalment també. Si el 2016 em diu que el 2019 estaria com estic, no m’ho creuria. És cert que hi ha el factor sort, però si em van triar, suposo que també devia ser per alguna cosa més.

–Es veu dedicant-se al teatre de manera professional?
–M’agradaria, hi penso molt sovint, però no és fàcil. És una professió que no és fàcil, és molt vocacional, l’has de sentir. M’ho he plantejat, però seria tirar-me a la piscina. Ara per ara, estic en procés d’aprenentatge i en part el moment de vida i l’edat és el que em frena. No ho descarto, ho tinc allà i penso que potser la qüestió serà trobar el moment, com quan el Juanma i la Irina em van escollir per fer l’obra. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT