Raquel López dirigeix per quart curs consecutiu l’Aula de Teatre d’Andorra la Vella. Aquest any han organitzat un càsting per buscar nous talents mentre molts del que s’han format allí ja han començat carreres d’èxit.
 
–Com se’ls va acudir de fer un càsting?
–El taller d’adults té molta periodicitat. Hi ha persones que hi estan dos o tres anys i després volen descansar. Pel que sigui aquest curs ens hem quedat amb poca gent i volíem ampliar el grup. Com que amb els adults mirem de fer un espectacle de creació perquè també facilita adaptar-se a les possibilitats de cadascú, vam decidir plantejar-ho com un càsting. Que la gent vingui, ens coneixem i que tothom sàpiga què pot fer aquí.

–Per tant, les aptituds no són tan importants.
–No, no. No et triarem a tu perquè tens aquesta cara o aquestes aptituds, sinó que volem que vinguin i coneguin què fem i que vegin què podran fer.

–És una manera de treure pressió?
–Exacte, i de treballar a mida. Podem veure si algú vol poc text o si té un vessant més còmic o dramàtic i vas oferint una formació encaminada a les capacitats de cadascú perquè se senti còmode. En el fons venen a passar-s’ho bé i a esbargir-se i no hi ha més pretensions que aquesta.

–La vergonya pot fer que ens pensem que tenim menys aptituds de les que realment podem oferir?
–Sí, per descomptat, n’estic segura. I també per l’experiència de l’alumnat. T’arriben de petits i et diuen que no s’atreveixen o que no saben fer alguna cosa. Però si t’alliberes de les pressions, les coses flueixen. I amb el treball de grup aquestes coses afloren molt, perquè uns s’alimenten dels altres. Un cop ho superen, tenen sorpreses súper agradables d’ells mateixos, es queden parats d’on han pogut arribar. Les capacitats hi són en tots, només és qüestió de treure’s les capes de vergonya.

–El teatre amateur a Andorra té bona salut?
–Hi ha molta gent, moltes escoles de teatre amb força alumnat... però després, quant a la rebuda, sempre hi ha la idea de comparar el teatre amateur amb el professional i hem de tenir en compte que són coses completament diferents. Per tant, el públic ha de tenir molt en compte que quan va a veure teatre amateur no pot criticar ni crear-se les mateixes expectatives que quan va a veure algú professional. A partir d’aquí pots disfrutar molt de gent amateur que t’ofereix molt bon producte.

–De l’aula n’han sortit actors amb cert renom, com Irina Robes o Roger Casamajor. Això de mostra que hi ha talent en l’alumnat, però també entre els professors.
–Sí, vull pensar que el professorat engresca i dona les eines suficients per donar la confiança que permet fer el pas endavant. En aquest sentit és un orgull. Hi ha força gent que s’hi dedica, uns amb més ressò i altres amb menys, però quan els veus, és una gran satisfacció.