Les societats parteixen de la convivència de grups diferents, i la inclusió és un dels aspectes que moltes administracions i col·lectius lluiten per solucionar, ja que esdevé com a principal problemàtica. Evidentment, Andorra no és un país exempte de la complexa situació, ja que molts dels seus habitants tenen algun tipus de discapacitat i, en aquests casos, es poden observar derivades limitacions que troben en el seu dia a dia per tal d’aconseguir el grau d’independència que necessiten. En el cas de les persones amb mobilitat reduïda poden tenir problemes quan volen traslladar-se d’un lloc a l’altre, i aquest col·lectiu ha de comptar amb totes les facilitats i garanties que una societat pot posar a l’abast. La presidenta de l’Associació de Persones amb Discapacitat Funcional (AMIDA) i secretaria d’Igualtat d’Acció, Agustina Grandvallet, és una activista que lluita per donar visibilitat a totes les dificultats amb les quals es troben les persones amb mobilitat reduïda. Però a més, la presidenta té una discapacitat motora.

Grandvallet, doncs, explica els problemes que pateix ella mateixa, que al final és un exemple del que passen les persones amb discapacitat per traslladar-se amb algun tipus de transport, com l’autobús o un taxi, i inclús quan no va amb transport: «Hi ha un problema amb les voreres, i l’adaptació també ha de passar per aquestes. M’he trobat que en situacions en què no estan adaptades a l’alçada de ningú amb discapacitat motora, i no podem fer res». A més, va explicar que en el seu cas porta una cadira de rodes amb un motor, i tot i que afirma que «amb aquesta tinc una gran independència que abans no tenia», no totes les voreres estan adaptades: «Amb la bateria de la cadira tinc el mateix problema que abans. Per exemple, quan he d’anar d’Andorra la Vella a Sant Julià de Lòria arriba a un punt, a la Margineda, on les voreres no estan adaptades i, per tant, no puc arribar a l’altra parròquia». I és que la mateixa presidenta de l’associació remarca que ha tingut alguns problemes a l’hora d’anar amb autobús perquè, tot i que estan adaptats, no sempre va la rampa, i inclús li han dit «que ocupa molt lloc» la seva cadira de rodes, i remarca que «he tingut angoixa alguna vegada davant d’aquestes situacions».

Una altra opció és anar amb taxi, però no tots estan adaptats per a persones amb una discapacitat motora i els que ho són, són molt cars. Armand Godoy és taxista i té una llicència adaptada des de fa dos anys, i ell mateix comenta que el servei de taxi adaptat és residual: «A Barcelona hi ha un col·lectiu de persones amb discapacitat motora molt més gran que a Andorra i, per tant, tenir una llicència sortirà més rendible que aquí al país», explica el taxista. I és que l’adaptació del taxi costa més d’11.000 euros. A més, Godoy incideix en el fet que «els taxistes volem donar un bon servei nacional», i demana «un nou reglament per solucionar la temàtica del taxi adaptat i, per altra banda, que se solucioni la problemàtica del taxi en general».

Govern, d’altra banda, va explicar a EL PERIÒDIC que «actualment tots els vehicles adscrits al contracte que exploten la línia regular són accessibles per persones amb mobilitat reduïda amb la voluntat de poder facilitar-hi l’accés», i van afegir que «això, cal tenir en compte que en aquells casos que és necessari activar vehicles de reforç, no es disposen de vehicles totalment accessibles». .