• El Museu del Barça ignora el parador del bronze en homenatge a Josep Samitier que el club va encarregar el 1976 a Josep Viladomat

Cronologia dels fets: fa un parell de mesos, l'escriptor Ramon Solsona ressenyava en la seva columna futbolera de La Vanguardia i amb motiu de l'estàtua que els seguidors més recalcitrants del Sevilla li volen erigir a Kanouté la llista de –en deia ell– «futbolistes de bronze», jugadors de llegenda a qui les respectives aficions han aixecat al llarg de la història monuments a la seva immortal glòria. La llista no era exhaustiva –hi faltava sense anar més lluny l'exbarcelonista Henry, amb el rar privilegi de tenir estàtua pròpia a l'Emirates quan encara no s'ha retirat del futbol actiu–, però sí curiosa, perquè repassa la diguem-ne prehistòria del futbol europeu, i molt il·lustrativa.

Es tracta d'una tradició eminentment britànica, diu Solsona, i hi predominen per tant les velles glòries angleses, des d'Stanley Matthews –potser no els soni, però estem parlant del primer Pilota d'Or de la història, el 1956, quan militava amb el Blackpool, i atenció, perquè es va retirar... ¡als 50 anys!– fins a dos mites del United, Bobbly Charlton i George Best (Old Tfafford). Més pròxims en l'espai i probablemet també en la memòria sentimental tenim dos catacracs del futbol espanyol: Kubala, a qui el Barça –oh, sorpresa– no va honrar fins... ¡al 2009! amb el corresponent bronze –una figura monumental de dos metres d'alçada, avui a l'esplanada del Camp Nou– i Di Stefano, amb altaret propi al Bernabeu, és clar, així com Rafael Moreno, Pichichi, l'interior de l'Athlètic de Bilbao dels anys 10 del segle XX que dóna nom al trofeu al màxim realitzador de la lliga espanyola i que té un bust a la seva memòria a la llotja de San Mamés.

Al costat espanyol la llista de Solsona hi faltava un nom: el de Pepe, avui, Josep, Samitier (Barcelona, 1902-1972), a qui el nostre Josep Viladomat havia dedicat el 1976 i per encàrrec del FC Barcelona la peça que tenen aquí al costat. La postura és acrobàtica, sí, peró no es tracta d'una llicència poètica de l'escultor i per alguna raó li deien l'Home llagosta: per Internet es pot localitzar fàcilment la fotografia en què Viladomat es va inspirar per immortalitzar Samitier. Continuem endavant: el bronze fa 90 per 50 per 30 centímetres, la família de l'escultor en conserva a l'esbós en guix, i el Centre d'Art d'Escaldes una còpia també en bronze. Una altra còpia estava dipositada al Museu del Barça. Si més no, així se suposava, i de fet consta que el Samitier propietat del club va participar en una exposició del fons artístic el FC Barcelona a la Fira internacional d'art de Catalunya, INART, que va tenir lloc el juny del 2005 a Girona. Resulta, però, que al Museu del Barça, amb què vam contactar la setmana passada per interessar-nos per l'estat i la companyia de Sami, el Mago –així li diu Gardel al tango que li va dedicar: «Sami, capitán del Barcelona, con tu juego que emociona nos has hecho estremecer...»– no li consta ni la ubicació ni tan sols l'existència de la peça. Misteri majúscul a la vista, perquè tampoc la conservadora del CAEE, Ruth Casabella, ni la néta de l'artista, Cristina Viladomat, coneixen el parador del Samitier extraviat del Museu del Barça. ¿O es tracta de la mateixa peça que avui s'exposa a Escaldes que ha anat circulant amunt i avall segons les necessitats expositives? L'últim recurs per escatir l'enigma del segon màxim golejador de la història del Barça –amb 326 tantos, només per darrere del 357 de Paulino Alcántara i a una distância sideral dels 211 de Messi, per fer-nos una idea– és el veredicte de Joan-Francesc Ainaud, l'autor del catàleg més exhaustiu sobre Viladomat. Seguirem informan. Però si algun lector es topa per una d'aquelles casualitats amb el Sami de bronze, que ho digui. Gràcies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.