El director alturgellenc compareix aquesta nit davant del judici popular. Foto: EL PERIÒDIC

Ja els tenim aquí: Kubala, Moreno i Manchón, que no són la davantera mítica del Barça de les Cinc Copes glossada per Serrat a Temps era temps sinó Jordi Martínez, Marc Cartes i Núria Gago, tres rostres clàssics de la petita pantalla ara en la pell de tres investigadors privats amb despatx a la barcelonina Via Laietana. TV3 estrena aquesta nit (22.30 hores) la primera incursió de la seva història en el gènere més o menys negre. Tretze capítols dirigits per l'alturgellenc Kiko Ruiz Claverol (la Seu, 1969), amb el nostre Cartes esprement el seu costat més desmanegat i (diuen que) sexy. Atenció al bigoti que ens gasta, directamet arribat dels gloriosos anys 70. Hi ha segona temporada en perspectiva.

–El títol té ganxo, però per als que tenim menys de 50 anys, Moreno i Manchón són quasi marcians.

–Hi ha qui m'ha retret que eren uns cognoms un pèl cutres... ¡Home, que és la davantera del Barça de Kubala! Però fins i tot així s'hi fixen, i això ja és una forma de promoció. A part que la gent gran per descomptat que se'n recorda, del Barça de les Cinc Copes.

–Ganxo i també trampa, perquè posa les expectatives molt altes: per no desmerèixer la cançó de Serrat.

–Als guionistes els va agradar. Ara espero que la gent li trobi la gràcia més enllà del títol, i que a mesura que passin els capítols se n'oblidi de la referència futbolística.

–Confessi: ¿van tocar Serrat per fer de Temps era temps la sintonia?

–Es va plantejat molt al començament, però de seguida ho vam descartar perquè la lletra de la cançó evoca l'aire d'una època molt concreta, els anys 50 a Barcelona, i no enganxa en absolut amb la trama ni el moment de la sèrie, que és radicalment contemporània. Així que ni li vam arribar a proposar.

–¿Comèdia costumista amb tocs d'intriga? ¿Intriga amb tocs de comèdia? ¿O res de tot això?

–Una combinació de drama i de comèdia: comèdia sentimental o dramèdia, amb unes pinzellades d'intriga. Vaja, una cosa així.

–¿Explota el to amable i per a tota la família que acostumen a gastar les sèries de TV3, o hi ha sorpresa, com al tortell?

–Hem intentat fugir de la cosa aquesta tan light que veníem fent a Ventdelplà, on hem coincidit bona part de l'equip: que fos un pèl més atrevida, més gamberra. També en l'estil, el look, més brut, càmera en mà i utilitzant al zoom, un recurs que semblava desterrat del repertori televisiu.

–¿Més americana, potser?

–Sí, si ho entenem en el sentit que hem buscat un salt qualitatiu. Però que ningú es pensi que hem estrafet les sèries de policies i detectius ianquis. Haguéssim ensopegat. En el que som bons és en retratar personatges quotidians i aprofitar la naturalitat dels nostres actors. Això ho hem conservat, i a la vegada hem intentat prescindir o limitar el to culebroner i pastelós.

–¿Què aporta, doncs, Kubala, Moreno i Manchón al transitat format de la telesèrie a la catalana, que sembla que sempre estiguem veient el mateix?

–Una mica més de frescor, d'atreviment i de qualitat en els diàlegs. Un cert to àcid i –ja ho he dit– un estil més brut. Tot plegat li confereix més agilitat narrativa. A banda d'això, en la careta, la imatge, la banda sonora i el títols de crèdit hem intentat evocar l'estètica dels anys 70, amb la referència d'Starsky i Hutch a la memòria. És una cosa molt subtil, però hi és. ¡Per això Marc Cartes gasta bigoti!

–¿Hi ha sang i fetge?

–Poquet, perquè les persecucions i les escenes d'acció en exteriors disparen el pressupost.

–¿Pit i cuixa?

–Per aquí va aquest punt més d'atreviment a què em referia. Cartes ja no és el bon jan de Ventdelplà, tot i que continua exercint de seductor.

–Que ens l'estan encasellant...

–A l'espectador li agrada veure com un personatge se'n surt amb certa facilitat en un camp, el de la seducció, que a la vida real de vegades se'ns resisteix. A banda de bon intèrpret i molta experiència, Cartes té ganxo, presència física. I d'actors així no n'hi ha tants, al mercat.

–¿Quantes senyores se n'endú al llit?

–No tantes: en tota la temporada, quatre. O potser cinc. Això sí, hi ha el que se'n diu tensió sexual no resolta amb la Manchón, el personatge de Núria Gago. Treballen junts i queda clar que s'agraden, però no acaben mai de culminar.

–¿Hi ha antecedents detectivescs, a la televisió catalana?

–L'han venut com la primera sèrie de detectius catalana, i la veritat, jo tampoc no en recordo cap altra.

–I les referències, ¿on les ha anat a buscar?

–HI ha sèries americanes que no s'han emès encara a Espanya però que vaig veure abans de posar-me a rodar. Terriers, per exemple, i Detroit 1-8-7. Me n'agrada sobretot el look. El to de comèdia, però, és més anglès que no pas americà.

–En quins casos els veurem involucrats, Kubala, Moreno i Manchón?

–Des d'un xaval que els demana que investiguin un frau en unes oposicions fins a unes banyes clàssiques, un segrest, un cas de contraespionatge, una desaparició, un assassinat... Però en general són casos diguem-ne senzills, no els veurem ambla pipa a la mà com a les sèries americanes. I té molta importància la vida privada dels personatges.

–Vostè, que s'ha prodigat en les telesèries, ¿en segueix alguna? ¿O quan exerceix com a telespectador es decanta pel producte americà?

–No hem de caure en el prejudici, posar totes les sèries catalanes o espanyoles al mateix sac. Se'ls ha de donar una oportunitat perquè hi ha sorpreses. Dit això, afegiré que entre les sèries que s'emeten ara, acostumo a mirar Breaking Bad i The misfits, que estan molt bé.

–Si li retrec aquest estil familiar i –ho deia vostè– pastelós que TV3 ha patentat, ¿com es defensa?

–Quan rodes tens el productor executiu al clatell, recordant-te a cada moment que estàs creant una sèrie familiar, per a tots els públics i per a TV3. Així que s'ha d'anar molt al tanto a l'hora d'explorar els límits del políticament correcte. Per mi és un error, però el productor té al cap un tipus de públic que encarna la típica senyora de Castellfollit de Riubregós que si veu alguna cosa un pèl massa agosarada, s'espanta. Així que és molt difícil sortir-se dels límits. Però ho hem intentat, com a Porca misèria, i crec que ho hem aconseguit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.