Jordi Roure Foto: EL PERIÒDIC

Un megaclàssic de la vida musical d'aquest país: les caramelles, l'Orfeó Andorrà, l'Institut de Música i prop de 4.000 actuacions com a trompetista i director des que va debutar, el 1962. Ho porta a la sang –fill del mestre Roure, pare de Marta Roure– i sembla una broma de mal gust que sigui precisament Jordi Roure (1948), a punt de jubilar-se, un dels acusats d'intrusisme per una denúncia anònima que ha posat el sector en peu de guerra.

–¿Des de quan toca a Andorra?

–Des de l'any 1962, que és quan el meu mare va venir a Andorra. Ella era músic professional en orquestres de Girona, i el van contractar per tocar a la sala de festes la Rotonda. Jo tenia 14 anys i vaig començar a tocar amb ell.

–¿Quin instrument tocava?

–La trompeta i el contrabaix. Ens va agradar el país i ens hi vam quedar. Després el meu pare va llogar el night club Pyrénées, preciós, al costat de l'hotel Pyrénées.

–¿També hi havia tocat, vostè?

–I tant, quan venia de permís de la mili, tocava am el grup del pare. També hi eren el Peralba, el Pampliega... Van ser els inicis del món musical a Andorra. Abans no hi havia res.

–¿Quantes nits pot haver tocat a Andorra, al llarg d'aquestes 50 anys?

–Arran de tot això que ha passat vaig mirar de fer un càlcul, i diria que entre 2.500 i 3.000 vegades. Ben bones. I n'hi podria afegir un miler més que hauré fet sense cobrar ni un cèntim: 40 anys de caramelles, 30 anys amb l'Orfeó Andorrà.

–¿Sempre en les mateixes condicions que va tocar el 31 de desembre al Canut?

–Sempre. Exactament igual.

–¿I què ha passat perquè després de 3.000 bolos ara s'aixequi aquesta polseguera?

–El problema és que hi ha hagut un representant, que per cert tampoc no cau massa dintre del món de la música, a qui li ha sabut greu que la gent s'espavili i lligui bolos sense passar per les seves mans.

–¿Que no hauria de ser el normal, contractar a través de representant?

–Això és possible quan hi ha prou mercat com per dedicar-t'hi professionalment i viure de la música. A Catalunya, sí; a Andorra, no. Aquí no hi ha cap músic professional.

–¿I com funciona, a Catalunya?

–Hi ha una regulació específica i unes condicions establertes: el representant et garanteix un nombre d'actuacions l'any. I ell exerceix estrictament com a intermediari entre el músic i l'ajuntament que vol contractar una orquestra. Per aquesta feina s'embutxaca per exemple un 20%.

–¿I què passa, a Andorra?

–Els representants catalans acostumen a conèixer el món de la música perquè ells mateixos són o han sigut músics. Aquí, no. I aquí també acostuma a passar que el comú li adjudica tot el programa de la festa major a un representant, de manera que qui et contracta no és el poble sinó el representant. I si el teu caixet són 2.000 euros, ell en carrega 4.000. Hi ha una diferència abismal.

–I això és el que els subleva.

–Exactament. I qui es pot estalviar de passar pel representant, doncs ho evita. Com jo mateix.

–¿Vostè no hi ha passat mai, aquí a Andorra?

–És clar que sí. Per això sé del que parlo i per això em rebel·lo.

–I a partir d'ara, ¿què? El Cap d'Any del 2012, ¿tocarà?

–I tant, que sí. El que hem de fer és parlar amb el ministeri i consensuar una llei que reguli ben bé la nostra activitat, perquè el mal és que hi ha un buit legal, no sabem com hem de fer les coses per fer-les dintre de la legalitat.

–Sí que ho saben: constituint-se en empresa, factura i tributant, com totes les activitats econòmiques.

–No hi ha cap figura legal que prevegi el cas dels músics. Plantegem-ho d'una altra manera: amb els 50 anys que fa que toco a Andorra, si fos veritat que he actuat fora de la llei algú m'hauria dit alguna vegada que m'havia de posar al dia, ¿no?

–Ara ho fan.

–És que no hi ha cap llei ni reglament que ens digui què és el que hem de fer, els músics. I és el que demanem. L'únic que ha parlat d'il·legalitat és aquest representant, que pel que es deu pensar que és l'únic que fa les coses dintre de la llei.

–A vostè, ¿l'ha vingut a veure un inspector?

–Pel que he entès, la denúncia la rep l'hotel, i la causa, diu, és que ha contractat músics «il·legals». ¡Que em diguin il·legal a mi,que fa 50 anys que toco! ¡És molt gros, això! ¡Que tothom em coneix, home! Que ara arribi un senyor que perquè tu no passes per ell et diu que estàs il·legal...

–¿Li consta, qui els ha denunciat?

–Hmmm. A Andorra només hi ha un representant, que treballi una mica.

–Hi ha una amenaça de multa pendent. ¿Qui l'hauria de pagar?

–No, no, no. No hi ha cap amenaça. Només una denúncia anònima i a partir d'aquí el CACI ha fet una sèrie de consultes amb els denunciats. Però no poden castigar algú que no ha infringit cap llei. No hi ha una regulació que nosaltres hàgim conculcat. L'únic que hi ha és una llei [la llei general de prestació de serveis] que diu que qui exerceix una activitat econòmica ha de tributar. Però un músic no és un sabater, amb tots els respectes. I menys els andorrans, que no n'hi ha cap que s'hi dediqui professionalment. Cap.

–¿Quan tornarà a tocar?

–Jo ja estic retirat. Al Canut hi toco perquè fa vuit anys la propietat va tenir una experiència molt negativa –precisament amb aquest representant de qui sospitem que ens ha denunciat, i aquí neix tot el problema– i m'ho va demanar a mi, que me n'encarregués.

–¿Alguna lliçó?

–En aquest món s'ha mogut sempre molt de diner negre, molta economia submergida: aquí han vingut molts grups de fora que, si podien tocar en negre, ho feien. Això és cosa sabuda. Sembla que això s'acaba, i que els mateixos músics volen normalitzar-se. I està bé que sigui així. Però hi ha d'haver una llei específica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.