• Nou candidates passen a la final; el 24 de gener se sabran les cinc nominades

Roger Casamajor, a la dretra, amb Francesc Colomer, el seu fill en la ficció Foto: EL PERIÒDIC

Ho deia Roger Casamajor en aquest mateix tros de diari el 30 de setembre, l'endemà sa saber-se que Pa negre seria la candidata espanyola a millor pel·lícula de parla no anglesa en la 84a edició dels Oscar: «Siguem honestos: seria una sorpresa de les grosses, ser una de les cinc escollides que optaran a l'estatueta. Però si hem arribat fins aquí, ¿per què no?» Doncs no. Pa negre no va passar el penúltim tall, i no formarà part de les nou finalistes entre les quals el 24 de gener sortiran les cinc nominades que es jugaran definitivament l'Oscar. La pel·lícula d'Agustí Villaronga, la primera en català que tocava a les portes del Kodak Theatre, se la jugava amb altres 62 títols, i el bombo (i els senyors acadèmics) va dictar sentència: les nou que encara mantenen l'esperança són la iraniana Nader y Simin, una separación, d'Asqhar Farhadi; l'alemanya Pina, de Wim Wenders; la belga Bulhead, de Michael R. Roskam; la canadenca Monsieur Lazhar, de Philippe Falardeau; la danesa Superclasico, d'Ole Christian Madsen; la israeliana Footnote, de Joseph Cedar; la marroquina Omar Killed Me, de Roschdy Zem; la polonesa Darkness, d'Agniszka Holland, i la taiwansa Warriors of the Rainbow, de Wei Te-Sheng. Val a dir que hi ha hagut alguna sorpresa, com ho és l'eliminació a les primeres de canvi de la russa Burnt by the sun, de l'oscaritzat Nikita Mijakov; així com la de la francesa Le Havre, d'Aki Kaurismaki, i de la superproducció xinesa The flowers of war, de zang Yimou.

El cert, però, és que Pa negre havia generat unes elevades expectatives: arribava a la carrera dels Oscar avalada per la Conxa de Plata a la millor actriu (Nora Navas) del festival de Sant Sebastià, així com per nou Goyas –la tercera cinta més premiada de la història del certamen, i la primera en català que s'alçava amb el premi a la millor pel·lícula– i tretze premis Gaudí. I convé no oblidar que a la fase espanyola es va imposar a catacracs com ara Pedro Almodóvar (La piel que habito) i Benito Zambrano (La voz dormida). A més, la productora Isona Passola hi va apostar fort amb una agressiva campanya de promoció a Nova York i Los Angeles. Però no n'hi ha hagut prou, i els acadèmics no s'han deixat seduir per aquesta història de perdedors vocacionals ambientada a la postguerra civil espanyola.

Per a més informació consulti l'edició en paper.