L'autor de L'escala del dolor posa al Park Hotel de la capital, un dels escenaris andorrana de la novel·la Foto: EL PERIÒDIC

Un duaner assassinat; un sonat que escriu pamflets patriòtics i que exigeix que Sarkozy dimiteixi abans que el dimiteixin; uns centenars de caçadors salivant amb la Setmana de l'Isard a la vista; un copríncep que insisteix a discursejar des de la plaça del Poble i visitar totes les parròquies; una coprincesa que canta Quelqu'un m'a dit al Centre de Congressos: el suïcidi de l'esposa del duaner, i entremig, Andreu Boix, el vidu, convertit en l'ombra del paio que li du el maletí nuclear a monsieur les président, amb el pare a Urgències, que estima a distància la mossa Alicia, s'entén amb la dona del seu cap i s'enllita –al Park Hotel, per cert, porta per porta amb Nicolas i Carla– amb l'enllaç (femení) de la policia francesa. Vet aquí les històries i personatges que ensenyen la poteta per L'escala del dolor, seqüela de Blau de Prússia i la nova entrega més o menys negra d'Albert Villaró. Des d'avui a les llibreries. Una advertència: si el tasten, s'hi quedaran enganxats. Estan avisats.

–¿Tip que li demanin quant de vostè li ha prestat a l'Andreu Boix?

–No, en absolut. Penso que és una pregunta ben legítima. Igual de legítima com ho és la resposta, com a mínim. I li diré que hi ha, sí, una part de mi, i una altra part que no té res a veure amb mi.

–Comparteixen l'any i sospito que també la data de naixement. Com a mínim.

–Sí. És més fàcil. Així no has de pensar-hi gaire, per exemple, a l'hora de dibuixar-li una crisi generacional. És exactament la mateixa per la qual puc haver passat jo.

–La visita coprincipesca de la novel·la: de la pàgina 217 fins a la 265. ¿Si li dic que em sap a poc...?

–Home, 55 pàgines poden ser moltes pàgines. I tota visita té una part de preparació que és la que es detalla en els primers capítols. I insisteixo: crec que mig centenar llarg de pàgines no està gens malament. Si s'hagués hagut de novel·lar la visita llampec del 2010, amb mitja dotzena ho liquidem.

–Si interpreto L'escala del dolor com un manual per a adúlters, amb lliçó de criptografia inclosa, ¿se m'enfada?

–No hi havia pensat mai des d'aquest punt de vista. Però és veritat que és una novel·la sobre enganys, sobre els secrets que tots tenim, sobre la vida oculta que la gent pot arribar a portar. Però més que un manual, una guia pràctica. I encara.

–En qualsevol cas, no s'haurà basat en l'experiència pròpia, a l'hora de descriure les aventures extramatrimonials d'en Boix... ¿oi?

–No, no.

–En un moment donat, i a compte del pobre Jordana, diu: «Ningú no té una vida sense doble fons al maleter, (...) sense amagar una mica de porqueria sota la catifa». ¿Vostè tampoc?

–Jo tinc un passat. Com tothom.

–També escriu: «[Andorra és] un país on si tenies un bon cunyat era com si t'haguessis trobat un canut de minairon: el passaport cap al progrés». ¿República Nepotista d'Andorra?

–No. El que passa és que és un país petit. Tots ens coneixem, els diversos estrats socials estan en un íntim contacte, i les xarxes socials existien molt abans del Facebook. I funcionaven. Però més que de la República Nepotista, l'Andreu Boix parla dels Emirats Andorrans Units.

–Diu en l'advertència inicial que els únics personatges reals de la novel·la són Sarkozy i Bruni. Li he caçat un parell més: mossèn Ramon de Canillo i mossèn Ramon Sàrries.

–Crec que hi havien de sortir. Com va sortir Pere Canturri a Blau de Prússia.

–Una curiositat: el maletí nuclear, ¿també és pura fantasia?

–Doncs no. Em consta que al primer viatge, Sarkozy va venir amb el seu maletí.

–¿En condicions similars: és a dir, amb un camàlic que el portava a 100 metres del copríncep, i un poli andorrà fent-li d'enllaç?

–Segons tinc entès, sí. No sé si era ben bé un policia. Com a mínim, l'home va tenir un assistent local.

–La Bruni, Boix se la topa a l'ascensor del Park Hotel; i el nostre poli arriba a vestir-se una muda presidencial completa, calçotets inclosos. Sens dubte, l'andorrà que més íntimament ha conegut el copríncep.

–El copríncep, no n'estaria tan segur, Però la coprincesa, jo diria que sí.

–Boix col·lecciona fotos més o menys sensuals de la Bruni en una carpeta titulada Carla. ¿I vostè?

–M'he documentat, evidentment, però no he tingut mai cap carpeta d'aquestes característiques.

–La novel·la acaba amb un vers de Quelqu'un m'a dit: «El temps que llisca és un cabró, em diuen». Una mica enderiat sí que el veig.

–És que la trobo una canço sensacional. La primera vegada que la vaig sentir va ser un xoc emocional. Per mi, és la cançó perfecta.

–En canvi, com a dona-dona, les seves preferències es decanten més per Valeria, la germana gran de Carla. Les seves preferències, i també les de Boix, amb qui veig que no comparteix quasi res...

–Exacte.

–Perdoni que em posi corporativista, però, ¿què li passa amb els periodistes? Sempre els posa en un racó de l'escena, i si pot en diu alguna malícia.

–No us tinc cap mania. Al contrari: l'admiro molt, la vostra feina, i sé en quines condicions heu de treballar. Però no s'ha d'oblidar que entre la policia i la premsa sempre hi ha hagut una relació com a mínim peculiar.

–En l'escala del dolor –en la de debòó, la d'Urgències – ¿on es troba, vostè, ara mateix?

–En el zero. Absència de dolor. I que duri.

–La primera visita de Sarko va ser el 2010. La segona la situa al cap d'«uns anys». Si el maig no surt reelegit, ¿li esguerren la novel·la?

–No ho crec.

–Perdoni, però la portada, una mica esllanguida. ¡I no és cap crítica!

–A mi m'agrada, amb aquest bosc tan estilitzat i irreal...

–...i ben poc andorrà.

–En això sí que li dono la raó. Però val més una portada suggerent que una de realista i que no digui res.

–¿Li sona de res, el 600 50 10 67?

–Sí: és el meu mòbil espanyol. I el número de l'Alícia.

–Boix el vidu va de poca pena però s'enllita amb la Mei, amb Madeleine i probablement també amb l'Alícia. Tan malament no li va.

–La vida ja el tracta prou malement. Alguna compensació li havia de donar.

–I el bisbe: ¡quin paper més poc lluït que li dóna!

–Té el paper que li toca: el protagonista és Sarkozy i per tant el senyor bisbe s'ha de quedar en un discret segon pla.

–La bomba informativa que Nicolas deixa anar en el discurs de la plaça del Poble: ¿política ficció, o ho sap de bona tinta?

–Avui probablement li hauria fet fer un altre tipus d'anunci. No sembla el millor moment per a experiments amb la Unió Europea.

Per a més informació consulti l'edició en paper.