• El blanenc Salvador Macip s'endú amb 'Hipnofòbia' la primera edició del remodelat guardó, dotat amb 10.000 euros

Macip, al faristol, amb part del jurat i el ministre Esteve, en l'entrega del premi ahir al vespre al Park Hotel Foto: EL PERIÒDIC

Un article publicat el 1998 en una revista científica donava compte d'un curiós experiment segons el qual els ratolins als quals se'ls privava del son acabaven desenvolupant comportaments més intel·ligents que els congèneres als quals s'havia permès de dormir. ¿Què passaria si aquest experiment s'aplicava en cobaies humans? ¿I si els científics descobrien per aquesta via la fórmula per manipular la ment? ¿Aprofitarien aquests superpoders per canviar el món? ¿O per dominar-lo? Aquest és el punt de partida argumental d'Hipnofòbia, la novel·la amb què el barceloní Salvador macip (Blanes, 1970) es va endur ahir la primera edició del premi Carlemany per al foment de la lectura. El nou format del vell Carlemany, vaja, que ha vist rebaixada la dotació dels 42.000 euros de les últimes edicions a uns molt més modestos 10.000. Aquesta és la (encara) molt suculenta bossa que es va embutxacar Macip, un nom que potser no formi part dels diguem-ne autors mediàtics del panorama literari en català, però que té tots els números per ingressar-hi en breu. Això si hem de fer cas a Josep Lluch, editor de Proa, que el va descriure com «un gran escriptor, una ment creativa i inquieta, amb un món propi i que donarà molt de joc i obres d'importància».

Això ja es veurà. De moment tenim Hipnofòbia, que veurà la llum el març i a Proa, és clar, i un currículum literari considerable. Sobretot, si tenim en compte que Macip compagina la dèria literària –s'ha endut el Vall d'Albaida de literatura eròtica ( Mugrons de titani), el Joaquim Ruyra (Ullals), i l'Ictineu a la millor obra publicada (El joc de Déu)– amb la feina com a investigador –recerca oncològica al Mount Sinai de Nova York, i director des del 2008 del Grup de mecanismes de mort cel·lular de la Universitat de Leicester– i la divulgació científica, en llibre (Les grans epidèmies modernes) i també en bloc (inmortalesyperfectos.blogspot.com). Aquest és l'insòlit perfil del primer Carlemany de la nova era. Diu Macip que Hipnofòbia és una reformulació de la novel·la clàssica d'intriga, misteri i terror del segle XIX i principis del XX –va citar Poe i Lovecraft entre els seus àngels tutel·lars–, voluntàriament allunyada de les històries de vampirs que proliferen en la literatura juvenil de consum, i que planteja l'eterna lluita entr el Bé i el Mal a través del dilema –¿canviar el món? ¿O dominar-lo?– a què s'enfronten els dos protagonistes: un científic, el doctor Metcalf, i un militar, el general Sandcliff. I tot plegat amb el molt saludable objectiu d'interpel·lar el lector i posar-lo en el lloc dels protagonistes a l'hora de triar de quin costat de la Força volen figurar.

Influència audiovisual / El Carlemany per al foment de la lectura l'ha decidit –ja saben– un jurat integrat per nou estudiants de batxillerat dels tres sistemes educatius del país. Però no es tracta, atenció, d'un premi de novel·la juvenil. Si més no, així es va esforçar a vendre-ho l'editor Lluch, per a qui la finalitat del guardó –«Una gran idea, imaginativa i audaç», així es com va definir la nova orientació del Carlemany– ha de ser «descobrir i premiar obres»que serveixin de pont entre la literatura estrictament juvenils i la literatura adulta i sense etiquetes». Segons ell, entre les qualitats que adornen la novel·la de Macip hi figura una molt saludable influència de les tècniques procedents de la narrativa audiovisual. Un extrem que corrobora l'autor: «M'interessen el llenguatge i el ritme de les sèries televisives. També que la història flueixi, però deixant oberta la participació del lector, amb espais buits que ell ha d'imaginar i omplir. Aquí rau la superioritat de la literatura sobre la narrativa audiovisual, que ho dóna tot mastegat».

Val a dir que Hipnofòbia és una novel·la de llarga, llarguíssima gestació, que va néixer com a relat curt el 1998 –just l'any que l'autor es va traslladar a Nova York, per exercir com a investigador al Mount Sinai– i que Macip va anar madurant al llarg del decenni següent. Així que és un fill estimat i volgut i que, a més –diu– s'ajusta com un guant als objectius del Carlemany: «Sembla fet a mida per a aquesta novel·la i estic molt orgullós d'estrenar-lo». Una altra cosa és l'escassa competència a què va haver de fer front el guanyador: tan sols hi concorrien quatre originals, un dels quals va ser descartat a la fase final. Vaja, que els estudiants del jurat ni se'l van arribar a llegir. Segons Lluch, era el preu d'estrenar un format inèdit i difícil de vendre, i de les presses amb què es va haver de convocar. Això sí, sembla que té la continuïtat assegurada, segons va assegurar el ministre de Cultura, Albert Esteve, entusiasmat segons es va veure ahir amb la criatura —i això que el nou Carlemany és una herència de la seva predecessora en el càrrec, Susanna Vela– i que es va marcar com a molt lloable repte per al futur immediat «consolidar-lo entre els premis de referència del panorama literari en català» i fer-li fer xup xup: «Tenim un bon producte. Ara l'hem de promocionar, comercialitzar i acostar-lo al màxim de lectors». Sona bé... si no fos perquè es podria haver predicat excatament el mateix del vell Carlemany.

Per a més informació consulti l'edició en paper.