L'escriptor pallarès va desfilar dijous per les xerrades literàries de la Biblioteca d'Encamp. Foto: ÀLEX LARA

Vet aquí un autèntic fill de Pessonada, el llogarret d'on va sortir l'home que –diuen les cròniques– va delatar Florenci Pla, el maquis hermafrodita, aquell personatge –segur que ho recorden– rescatat l'any passat per Alicia Giménez Bartlet a Donde nadie te encuentre. Però és que a més, Pep Coll (1949) va ser un dels primers autors d'estirp pirinenca a escriure sobre el nostre racó de món (Per les valls on es pon el sol, El salvatge dels Pirineus) i dijous passat va desfilar per la biblioteca d'Encamp per revisar una obra personalíssima. Però comencem pel Ciscu.

–Li he de demanar: ¿què en sap, del seu il·lustre convilatà?

–El vaig conèixer de petit. Recordo que venia el dia de Nadal a casa amb un cotxàs, mig d'amagat. Dinava i se'n tornava. No apareixia més, però el dinar de Nadal era sagrat. El primer bolígraf l'hi vaig veure en ell.

–I va acabar malament: al pantà de Boadella, mort d'un tret. ¿Tots són així de bestiotes, a Pessonada?

–Hi va haver una època que a Pessonada una determinada joventut de determinades famílies s'hi va dedicar, al contraban. Des d'una mica abans de la guerra civil, i fins una mica després.

–Els contrabandistes recuperen ara una certa aura èpica. ¿Justament?

–Aquesta aura la tenen sobretot vistos des de la ciutat, i avui; des del poble, i aleshores, no. Era una forma de guanyar-se la vida com qualsevol altra.

–¿On viu, vostè?

–A Lleida.

–¿Lleida capital? Tanta història amb els Pirineus, i viu a ciutat...

–Segons com, es veuen millor des de la ciutat. O com a mínim, d'una altra manera. Sobretot si ja els has voltat.

–¿Minairó o menairó?

–Jo en dic o bé minairó o bé manairó.

–Doncs, ¿quan va veure l'últim manairó?

–Fa anys, d'això. Als 90, quan recollia històries. Tothom hi deia la seva: uns, que si eren com les guspires que surten quan piques els tions al foc; altres, que com un eixam de mosquits...

–¿I la seva última encantada?

–Al meu entendre és un mite més contemporani, no tan atàvic. I encara n'he de veure una, la veritat.

–¿Ja ha escatit d'una vegada a quin racó del Pirineu s'escau el Montsalvat on, segons Wagner, es custodiava el Sant Graal?

–No, no. El mite del Graal em va interessar molt en determinat moment. Ja no.

–Per als lectors de Per les valls on es pon el sol, ¿per on comencen a buscar-lo?

–A l'interior de cadascú.

–Gran Nord: ¿quin paper hi ha tingut, exactament?

–No ho sé gaire: no vaig participar en la confecció del guió. Els vaig donar idees, això sí, per crear un lloc amb una cosmologia diferent però versemblant, que no fos pura arqueologia. I això té a veure sobretot amb la mitologia.

–Entre els orígens carolingis, el Ball de l'Óssa, el Manual Digest i la dèria assembleària, ¿per què li diuen Gran Nord, si estan parlant d'Andorra?

–La idea no és meva: a mi em venen productor i guionista amb un lloc que es dirà Gran Nord i que situen cap a la banda del Pallars, que ha de tenir una idiosincràsia molt particular i que xoqui a la mentalitat urbana. Per tant, Gran Nord també és Andorra...

–Confessi: vistos els primers capítols, ¿li agrada, la sèrie?

–Sí, però s'ha de tenir en compte que escriure és una activitat essencialment solitària en què tu fas literalment el que vols; en canvi, una sèrie és una feina d'equip, i per tant mai no en quedes del tot satisfet.

–Hi ha indignats que retreuen que a Fogony s'hi parli un català estrafet... Un consell: ¿que no tinguin la pell tan fina?

–La qüestió lingüistica l'ha supervisat el departament de Llengua Catalana de la Universitat. A mi em sembla que està ben solucionada: parlen un català nord-occidental amb algunes expressions pallareses, i res més. D'altra banda, el registre no s'ha de notar massa, no ha de fer nosa als actors.

–Parlant de pells lingüísticament finíssimes: ¿quina opinió li mereix que Canòlich sigui l'úinic topònim català que ha conservat la h final, per decisió del comú i contra el dictamen dels experts?

–Al Pallars s'hi han donat casos similars: Rialb, Cabdella... No ho trobo especialment greu. Ara bé, l'ultima paraula l'haurien de tenir els lingüistes. Em sembla a mi.

–Convertir Canòlich (i similars) en pedra de toc de l'andorranitat, ¿és el camí?

–La gent s'agafa de vegades en detalls que no tenen més rellevància. Passa també en països que aposten per remarcar la diferència a l'hora de crear la identitat. Precisament perquè no ho són gaire, de diferents dels veïns.

–¿Ens regala un personatge pirinenc que hagi descobert els últims temps?

–Palmira Jaquetti, musicòloga que va treballar als anys 20 per l'Obra del Cançoner Populaf de Catalunya i que va escriure uns sucosos dietaris sobre les seves jornades pirinenques: una joia literària.

–Una de punyetera: ¿un escriptor català contemporani sobrevalorat?

–Hummm. Després diran que sóc un envejós... Però aquí en va un: Baltasar Porcel.

–¿Un de viu, que es pugui defensar?

–No. En canvi, sí que hi ha un autor jove que mereix ser descobert: Eduard Márquez, autor de L'últim dia abans de demà.

–La gran novel·la pirinenca, ¿encara s'ha d'escriure?

–Hi ha molt bones novel·les ambientades al Pirineu i a la muntanya, però la gran novel·la del Pirineu... El mateix concepte de gran novel·la em sona un pèl vuitcentista...

–Digui'ns però abans d'acabar tres novel·les pirinenques imprescindibles. Que no siguin les seves, és clar.

–Últim estiu a Ordino, de Peruga; Les veus del Pamano, de Cabré, i Gent del sud, de Concepció Maluquer. Filla de Salàs, per cert.

«Em sembla que està ben solucionat: parlen un català nord-occidental amb algunes expressions pallareses: res més»

«La gent s'agafa de vegades a detalls sense importància, simplement per remarcar les diferències a l'hora de crear identitat»

Per a més informació consulti l'edició en paper.