• Sergi Mas va presentar ahir 'Le berger d'Andorre', de Corinne Toupillier

Toupillier, a la Biblioteca Nacional amb un exemplar de Le berger.. Foto: TONY LARA

Feia moltes llunes que qui subscriu no tenia l'oportunitat d'assistir a un acte literari tan pintoresc com el d'anit a la Biblioteca Nacional. Ben mirat, tantes, tantes no: des de l'última Nit Literària, ja que m'ho demanen i per concretar. Però és el que tenen les activitats convocades per entitats decididament ancien régime, estil Aliança Andorrano-Francesa i Cercle de les Arts. Sigui dit amb tot el carinyo. I que durin, ep. L'excusa era la presentació de Le berger d'Andorre, nouvelle guanyadora del concurs que –pel que es veu– organitza una entitat de l'Arièja que respon a l'improbable nom de La Méridienne du Monde Rural i que firma Corinne Toupillier.

La cosa va d'un tal Manel, que ja és nom per a un pastor andorrà del segle XIV: el berger del títol i encarnació –deia Sergi Mas en la presentació– del poble humil, que allà cap a l'hivern del 1391 té la bona pensada de fer cap a l'Arieja per mirar de guanyar-s'hi les garrofes. A més de les garrofes s'hi topa Perrinne i de seguida salta la flama de l'amor, que és el que tenen les novel·les –o nouvelles– pastorals. Perrine se l'endú a casa seva, casualment el castell de Rabat, on Manel intima amb Corbeyran, senescal de Foix i cosí germà de Gaston Febus, el difunt comte. I vet aquí que el bo de Corbeyran s'interessa genuïnament i contra tot pronòstic per la dura vida dels seus vassalls andorrans, en una mostra –insistia ahir Mas– que és possible una lleial entesa entre senyors i vassalls.

Sandy, Baïche, Toupillier

Naturalment, si ho diu Sergi Mas no li esmenarem nosaltres ni des d'aquí la plana. I amb una Perrine ariejoise pel mig, fins i tot el més protojacobí dels bergers pot posposar per a millor ocasió les ànsies revolucionàries. A Le berger d'Andorre també hi ha un dolent que –augurem– els ho posarà les coses magres, als dos enamorats. Però això ja és una altra cosa. Més enllà de l'anècdota argumental –tornem a Mas– el nostre Manel resulta ser la sublimació de les virtuts del bon muntanyenc –austeritat, fortalesa, rectitud– que ves per on tant es reivindiquen avui a compte de la crisi. Potser sí. En qualsevol cas, Toupillier ha ingressat ja i per dret propi a la prolífica nòmina d'andorranòfils que ha donat històricament l'Arieja.

La connexió ariejoise, si se'ns permet, que encapçala per rang Isabelle Sandy i en què l'occitanista Marcel Baïche –¡ah, aquelles fabuloses teories sobre la via andorrana de Roland i els pars de França!— seu a la seva dreta. No és poca cosa i ben mirat l'Andorra idíl·lica, clànica i pastoral dels Homes d'aram guarda una connexió espiritual amb la del berger de Toupillier. Que, per cert, ha tingut el detall de publicar-la en edició bilingüe, en francès i en català.

Per a més informació consulti l'edició en paper.