• El periodista català Xavier Bosch va presentar ahir la novel·la ?Homes d'honor'

Xavier Bosch, a la dreta, conversa amb el llibreter Pere Miquel Fonolleda Foto: TONY LARA

Resulta que cert dia del 2008, quan encara era director del diari Avui i mentre feia temps per entrevistar un peix gros de la Generalitat, a Xavier Bosch (Barcelona, 1967) se li va acostar un senyor que l'havia reconegut pel carrer i que l'havia triat per sincerar-se: un antic treballador del Liceu a qui havien obligat a testificar a favor de la versió oficial al judici per l'incendi del Gran Teatre –sis anys després dels fet, per cert– i que li va explicar a Bosch la veritat sobre el cas. Res a veure amb la veritat judicial, és clar –una guspira de soldadura, si ho recorden– amb què les administracions –ajuntament, Generalitat i govern espanyol– van salvar la cara i eludir les responsabilitats com a gestores del Liceu. Un equipament obsolet sobre el qual, diu Bosch, els mateixos bombers de Barcelona feien broma: «Quan sonava el telèfon del parc del carrer Provença, la gràcia recurrent era dir: ‘¡El Liceu!' Fins que el 31 de gener del 1994 va ser, efectivament, el Liceu que es cremava».

L'anècdota de l'extreballador del Liceu, viscuda en primera persona pel periodista català, serveix com a punt de partida d'Homes d'honor, que ahir presentava a la biblioteca d'Escaldes, i també per il·lustrar la molt saludable dèria que esquitxa la novel·la des de les endreces inicials i que –després de retratar un litoral català convertit en paradís de la màfia: per algun motiu l'han rebatejat com a Costa Nostra– flirteja de forma inquietant amb el més conspicu conspiracionisme: «Desconfiïn sempre de les versions oficials». Ho diu Bosch, que se les va haver recentment amb Duran i Lleida a l'espai Àgora, que condueix a TV3, a compte d'una pregunta pel que es veu impertinent –«¿Quantes vegades ha cobrat d'un lobby per defensar els seus interessos al Congrés?»–i que, sosté, ha escrit aquesta segona entrega de les aventures de Dani Santana per explicar en clau de ficció uns fets –la veritat sobre el cas Liceu, amb permís de Mendoza– que no pot demostrar però que cal creure que creu.

Un cas Liceu amb versió oficial i explicació alternativa que els ha de sonar vagament familiar, perquè nosaltres en tenim un de quasi clavat –l'incendi de Meritxell i la desaparició de la talla romànica– que també va merèixer l'atenció d'un novel·lista –Albert Villaró, ja ho saben, a Blau de Prússia. Diu Bosch que el periodisme és un ofici «amenaçat», sotmès a les pressions dels poders polítics i econòmics que el poden collar –i fer callar– tallant l'aixeta de la publicitat i de la subvenció més o menys encoberta. Però això ho deu dir per ell i els seus col·legues catalans: qualsevol semblança amb la nostra realitat és pura coincidència. Aquí, com és ben sabut, això no passa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.