• La crisi i els canvis polítics a Argentina frenen la repatriació de l'as de la Segona Guerra Mundial enterrat a la Massana

Charney, a la cabina d'un Spitfire, saluda el pilot francès Pierre Clostermann, un altre as de l'aviació aliada Foto: EL PERIÒDIC

Se'n recorden, oi, de Ken Charney? Sí, home, l'aviador argentí –nascut a Quilmes el 1920 i criat a Bahía Blanca– que va servir a la Royal Air Force a la Segona Guerra Mundial, que es va convertir en el més eficaç –mortalment eficaç, s'entén, amb vuit avions enemics abatuts– dels 800 pilots angloargentins enrolats a les forces aèries aliades, i que a mitjans anys 70 es va establir a la Massana, on va morir gairebé en la indigència el juny de 1982 –càncer, possiblement causat per la radiació de les proves atòmiques de l'illa de Christmas, glups. El mateix Charney que va ser enterrat en un nínxol anònim del cementiri del Bosc de la Quera –el 209– i que només la perseverança de l'historiador militar argentí Claudio Meunier va identificar i salvar de l'oblit.

¿Ara sí, oi? Recordarà també el lector que el mateix Meunier va auspiciar una campanya perquè el comú de la Massana no desnonés l'as –des del 1988 ningú no es feia càrrec del lloguer del nínxol, i s'havia acumulat un deute de 1.300 euros– i per reunir els prop d'11.000 que –calcula l'historiador– costaria la repatriació de les despulles de Charney a Bahía Blanca, la ciutat on havia deixat dir –segons la vídua, June– que volia ser enterrat. L'operació va començar amb molta empenta, s'havia de materialitzar el primer trimestre del 2011 i s'hi van arribar a interessar dues productores de televisió –una de britànica i una altra d'argentina– amb la intenció de rodar un documental sobre la peripècia biogràfica de Charney, inclòs el final rodó: el retorn triomfal a la ciutat on va créixer. La cosa feia molt bona fila, amb l'autorització expressa de la vídua per exhumar el cos i la implicació de veterans de la guerra de les Malvines i comandaments de la Força Aèria Argentina.

Doncs tot això continuarà escalfant el calaix de les bones intencions, segons Meunier. Diu l'historiador que els canvis de color polític a l'ajuntament de Bahía Blanca, certs casos de corrupció que n'han esquitxat les altes esferes de la corporació i que han eternitzat la paperassa i finalment la crisi econòmica han acabat per suspendre sine die l'anunciada repatriació. Així que Charney es queda de moment al segon pis del Bosc de la Quera, rere l'austera làpida amb què el Comú va identificar l'estiu del 2010 el nínxol fins aleshores sense nom on reposava l'as. Com a premi de consolació, Meunier ha començat a perfilar una monografia sobre el pilot, que s'afegirà als capítols que ja li havia dedicat als volums (dos: Alas de trueno i Nacidos con honor) que ha consagrat als aviadors argentins que van combatre al costat dels aliats a la Segona Guerra Mundial. No direm que és un trist final per a aquesta història, perquè fins al 2008 ni tan sols sabíem que les seves despulles descansaven a la Massana, i després de tres decennis als llimbs ara tampoc ve d'un ni de dos anys. Però en un país com el nostre, on no abunden les epopeies bèl·liques del calibre de Charney, potser no estaria fora de lloc una empenteta institucional, un gest més enllà de la placa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.