• L'Arxiu Nacional incorpora el monumental fons de Cal Rafeló
• La col·lecció, digitalitzada per la Fundació Julià Reig amb una subvenció del ministeri, inclou 303 imatges preses per Julià Reig Roqueta entre el 1900 i el 1920

Arc de benvinguda al bisbe Benlloch a Sant Julià, en la primera vista com a copríncep, el 19 d'agost del 1907 Foto: FONS CAL RAFELÓ / ARXIU NACIONAL D'ANDORRA

Era probablement una de les parròquies amb menys fortuna fotogràfica: per alguna estranya raó, els pioners de la fotografia –tant els locals com els forans– van parar ben poca atenció a Sant Julià. Però això ja és història. L'Arxiu Nacional (ANA) va ingressar a la tardor la còpia digitalitzada del monumental fons de Cal Rafeló: 303 imatges preses per Julià Reig Roqueta entre el 1900 i el 1920. Una col·lecció que als anys 90 va aparèixer, com un tresor amagat, al cap de casa de l'Antiga Fàbrica Reig. Aleshores ja s'hi va practicar una intervenció d'urgència per netejar i conservar els originals –plaques de vidre i negatius de nitrat de cel·lulosa– que havien aparegut molt deteriorats. I l'any passat, la Fundació Julià Reig en va gestionar l'inventari i digitalització, amb una subvenció de 13.000 euros procedent de l'última convocatòria dels ajuts a la recuperació del patrimoni cultural en mans privades.

Del resultat final en té el lector un tastet considerable aquí al costat: Reig Roqueta –fill de Rafel Reig, el fundador de la nissaga, i qui va fer erigir el 1909 l'edifici que avui acull el Museu del Tabac– es va dedicar durant dos decennis a retratar amb esperit documentalista els –diguem-ne– fets i gent de la parròquia, amb atenció especial a les escenes familiars; a les feines de construcció de la carretera general; a les visites del bisbe Benlloch, i –atenció– als retrats postmortem, gènere habitual en altres latituds i fins ben entrat el segle XX –recordin només l'exposició del gran fotògraf gallec Virxilio Viéitez, dos anys enrere al CAEE, pròdig en aquests retrats luctuosos– però que els nostres pioners van practicar amb comptagotes i escàs entusiasme, diu el conservador de fotografia de l'ANA, Isidre Escorihuela.

Reig Roqueta disparava –dèiem més amunt– amb esperit documentalista. Sense pretensions artístiques, vaja, insisteix Escorihuela, però amb una rara habilitat per captar l'aire del temps, indiscutiblement en blanc i negre. Les visites del bisbe Benlloch –per inaugurar la carretera general, per exemple, l'agost del 1913– són en aquest sentit paradigmàtiques: es paralitza l'activitat ordinària, s'erigeixen efímers i (avui) pintorescos arcs de triomf, i una gentada abillada amb el trajo de diumenge espera l'arribada del senyor. Un senyor que no decep les expectatives i arriba envoltat de tota la parafernàlia de la seva alta dignitat, inclosos dos carrabiners d'escorta, primer a cavall –no li quedava altre remei que ser un bon genet– i, quan es conclou la carretera, ja a bord d'un flamant descapotable amb el volant... a la dreta. Però Reig Roqueta no té ulls només per al bisbe, afortunadament: també agafa la pesada càmera i se l'endú de romeria a Canòlich –senyores i mossens hi pugen a lloms de ruc; els homes, a peu. I quan li dóna la vena fotoperiodística es planta davant de la corrua de peons que suen la cansalada per obrir la carretera... mentre el senyor enginyer –barret al cap, barba noucentista– s'ho mira amb certa displicència. La tenen aquí baix: data del 1913, i entre els peons s'hi distingeix Francesc Cairat, futur síndic, a qui no se li queien pel que es veu els anells per picar literalment pedra.

Un altre món

I si els postmòrtems són impactants, no ho són menys les imatges del funeral –a la pàgina següent en tenen una–, als anys 20 i a l'actual plaça Benlloch de la capital: la mirada severa del capellà, la corrua d'escolanets, els caps cots i els ulls esquius dels homes del primer terme, i la multitud que segueix respectuosament el fèretre. Un aire molt diferent al que presenta el Borges de Bixessarri, aquí al costat, pastor i personatge pintoresc de la parròquia, a qui el nostre fotògraf va retratar cap al 1930 a Canòlich en una imatge –atenció a la barretina, la pipa i els esclops– que s'ha convertit en icona: en Borges tenia 84 anys. El fons de Cal Rafeló es completa, en fi, amb vistes d'un Sant Julià atàvic d'abans del boom, un atapeït manyoc de cases que només deixen el forat de la plaça major, en què no hi ha cotxes, sinó tartanes –i poques– i on l'era de Casa Molines i al molí fariner –avui, la plaça Laurèdia– marquen els límits del poble. Un altre món.

Julià Reig Roqueta forma part des d'ara i per dret propi de la il·lustre nòmina de pioners de la fotografia en aquest racó de món: no tan pròdig –en quantitat– com els fons de Ca sa Rosell, de Guillem Plandolit, però al nivell d’altres fons coetanis com ara Builles, Feda i Casa Cremat. Amb el valor afegit que, com a lauredià que era, va prestar especial atenció a una parròquia –dèiem al començament– curiosament negligida per la majoria dels fotògrafs, més interessats pel que es veu nucli urbà de la capital i rodalies així com per l’exotisme ruralitzant de les parròquies altes. El fons de cal Rafeló, aparegut contra pronòstic als anys 90 i recentment incorporat a l’ANA, demostra, diu Escorihuela, que encara existeixen tresors ocults en mans de particulars, sovint sense que ells mateixos siguin conscients del valor del que tenen, i que la col·laboració lleial i estreta amb el ministeri de Cultura redundar positivament en la conservació i difusió del patrimoni fotogràfic.
Per cert, i ja que en parlàvem més amunt, aquesta mateixa setmana l’ANA estrena nova exposició a la sala virtual: aquesta vegada, consagrada a Guillem de Plandolit. Estiguin atents, perquè vindrà amb polèmica: a compte de la (discutida) autoria de la cèlebre imatge amb el bisbe Benlloch posant la primera pedra de la carretera general, a la capital. Una instantània tradicionalment atribuïda a Claverol però que una exhaustiva investigació de l’ANA suggereix ara posar al sarró de Plandolit. Això promet.

Per a més informació consulti l'edició en paper.