El músic barceloní, en acció; aquesta nit torna a la Fada Ignorant. Foto: EL PERIÒDIC

No acaba de quedar clar si és un cantant que monologa o un humorista que canta. Però és igual: Juan Gómez, àlies El Sobrino del Diablo (Barcelona, 1969), proposa un molt saludable còctel que combina amb dosis similars unes melodies enganxoses, unes lletres entre il·luminades i impertinents, i un sentit de l'humor que navega entre la irona i la irreverència. S'ha especialitzat a trepitjar ulls de poll, i a la tardor publica disc nou amb un altre marcià, Juantón el Equilibrista. Es dirà Haciendo amigos i ja tindrem temps de parlar-ne. Aquesta nit torna per enèsima vegada a la Fada Ignorant per repassar en solitari una de les trajectòries més exòtiques de la cançó catalana contemporània. Si no el coneixen, corrin a la Fada. Es faran un favor. I a sobre, riuran.

–¿Preparat per resistir les comparacions amb el gran Manolo Escobar?

–No. Són dos estils, dos mons, dos universos diferents. No se m'acut res més allunyat musicalment de mi . Seria com comparar un cotxe amb un io-io.

–No li demanaré qui faria de cotxe, i qui, de io-io. En qualsevol cas, cançons com El Porompompero serien ideal per trinxar-les com ha fet a la tele amb Melendi i Chayanne i altres.

–Normalment les meves tírries les reservo per a triunfitos i similars. Amb Manolo Escobar ni m'hi he posat ni m'hi posaria mai. En el fons, crec que el respecto .

–Com a íntim coneixedor del tema, les armes ¿les carrega el diable?

–Les armes les carreguen governs i multinacionals.

–Es defineix com a trovador. Un dels seus ínclits col·legues, François Villon, va acabar a la forca. ¿Li fa por, el precedents?

–Hi ha qui fa cançons per expressar els seus sentiments. Jo, no; jo sóc un cronista. Veig les coses que passen i les explico en forma de cançó. ¡¿Que això em pot portar problemes?! Serà un dany col·lateral.

–La cançó d'amor, desterrada, doncs. ¿Per cursi, per mandra o perquè no té cor?

–Primer de tot perquè ja ho fa el 99% dels cantants; segon, perquè és un artifici, la majoria de les cançons que en diem d'amor no parlen d'amor sinó de clixés; i en tercer lloc, la meva vida privada no té cabuda en les meves cançons. No hi parlo mai, de mi mateix.

–El diable sap més per vell que per diable. Però vostè és més jove: ¿quina és la font de la seva saviesa?

–He llegit molt, he vist molt de cine, he escoltat molta música i he intentat viatjar. I d'aquí i d'allà vas aprenent coses i cosetes.

– «Divertit no és el contrari de seriós, sinó d'avorrit», diu que deia Chesterton. ¿Què li produeix tedi, a banda de les entrevistes?

–La televisió. Sembla mentida que poses en marxa aquest artefacte, canvies de canal i tots semblen el mateix.

–Menys els programes on surt vostè, m'imagino.

–Hi he fet col·laboracions. Poquetes, això sí, i sempre com un complement a la meva carrera musical, per donar-me a conèixer i guanyar algun caleró.

–Com que li agraden les cites, aquí en va una: «Aburrirse es besar a la muerte». ¿S'hi ha morrejat gaire, amb Ella?

–A les cançons puc fer referència al tedi vital, però no deixen de ser cançons. No té res a veure amb la meva vida.

–Segons el DNI va néixer a Barcelona. ¿Per què, si a dreta llei vostè hauria de ser argentí?

–¿Per què ho dius, això?

–Per la xerrameca que gasta a l'escenari i per la vocació de franctirador. Per començar.

–Entre els meus referents hi ha Les Luthiers, això és veritat, però també tinc –crec– un punt anglosaxó, a la Monty Python. Però jo sóc un apàtrida vocacional. No m'agrada encasellar-me ni en països ni en cultures.

–Doncs a la Catalunya catalana del 2012 ho deu tenir francament difícil.

–No m'ha passat res, encara. Jo, ni català, ni espanyol; com a molt, d'Horta, que és el meu barri.

–A l'era del pop-folk a la catalana, tirant a seriós, espès, vostè neda a contracorrent: ¿per masoquisme?

–Ni per masoquisme, ni per fer la punyeta, ni per dur la contrària, ni per donar-me-les d'heterodox. Com en la faula de l'escorpí i la granota, està en la meva naturalesa i no ho puc evitar.

–Més cites: «A la minoría, siempre», deia Juan Ramón Jiménez. ¿Com vostè?

–No és pròpiament una vocació, perquè no ho faig volent. Però em temo que amb les meves cançons difícilment sonaré un dia Los 40 Principales. No pretenc anar d'elitista, però ja m'està bé tocar per a 50 persones i no en un pavelló de so infame davant milers de persones que potser t'aplaudeixen per les raons equivocades... I no ho dic jo, sinó Frank Zappa.

–Per anar acabant: com a cronista que és, ¿una recepta contra la crisi?

–Una de molt poc correcte: eliminar els culpables. És a dir, la banca.

–Pelet demagògic, ¿no? ¿I com s'explica quer amb 5,7 milions d'aturats no hi hagi a Espanya una revolució?

–Perquè som uns borregos. La gent es mou per tonteries: per anar a veure un partit de futbol a Polònia, per exemple, i després es queixa perquè li han posat els impostos. Una mica de coherència, ¿no?

–«Prefiero ser feo, simpático y sabio como Tamariz». Perdoni, però jo aquí hi veig la reformulació laica del Bradomín «feo, católico y sentimental». ¿M'equivoco?

–Exactament. És que sóc un gran fan de Valle Inclán, el primer hippy de la història. Si t'hi fixes, li treus la barba i et queda Tamariz.

–Ara sí: l'última cita: «L'infern és l'altre». Com a inquilí de les Tenebres, li demano un comentari de text.

–Jo no estava casat amb Simone de Beauvoir ni era guenyo. Però sospito que el pobre Sartre tenia força raó.

–Per arrodonir-ho, i recordant els vells temps com a migcampista destraler del Madrid: senyor Juanito, ¿s'ha penedit ja, d'aquella infame trepitjada a Matthaus?

–I tant: com diuen els anglesos, allò va passar in the heat of the moment. Però ja està oblidat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.