• El cinque volum del ?Diplomatari', consagrat al segle XVIII, repassa uns anys decisius en la configuració d'Andorra com a realitat política «diferent d'Espanya i França», diu l'historiador Jordi Buyreu

Buyreu, amb el Diplomatari acabat de sortir del forn, ahir a la Nacional Foto: àlex lara

Una mina. De lectura un pelet espessa, perquè no es pot obviar el seu origen (i destí) essencialment acadèmic; però amb una mica de paciència –molt poqueta, de veritat– una autèntica mina d'episodis i personatges tan nostrats com pintorescos. Això és el que ofereix la cinquena i –de moment– última entrega del Diplomatari de la Vall d'Andorra, que correspon al segle XVIII, editada per Jordi Buyreu –professor d'Història moderna de la Universitat de Barcelona– i que ahir es va presentar a la Biblioteca Nacional. Notícia de les grosses perquè l'anterior volum del Diplomatari –el del segle XV– es remuntava al 2002 i el projecte semblava aparcat sine die al calaix de les bones intencions. Com tants d'altres de similars, ja que en parlem. ¿Per exemple? La col·lecció L'Andorra dels viatgers que patrocinava el ministeri d'Exteriors a l'època de les vaques grasses.

Doncs no. I anem d'una vegada al tall d'aquest patracol. Buyreu hi ha transcrit 109 documents dipositats majoritàriament a l'Arxiu Nacional –arxiu de les Set Claus, Llibre de resolucions del Consell de la Vall– i, en menor mesura, als arxius comunals, als parroquials i també als familiars –Casa Bonavida, casa Colat, Casa Blau. Una feina de formiga –dir-ne de xinos, amb el cas Emperador sub iudice, sembla inoportú– que Buyreu ha perpetrat amb dos criteris entre cella i cella: d'una banda, seguir documentalment el «procès d'afirmació» d'Andorra com a realitat política, social i cultural «diferent del regne de França i de la monarquia hispànica». Un procès que té en la Guerra de Successió i la figura del bisbe Simeón de Guinda (1714-1737) el moment i el personatge decisius. Ja hi tornarem. De l'altra, retratar la vida quotidiana dels andorranets del moment. Entre els documents que l'historiador català ha desenterrat hi ha una centència criminal –amb c setcentista, sí– dictada al Consell de la Terra el 12 d'octubre del 1739 i que condemna Guillem Castellà, «treballador del lloch d'Arensal», a «tres anys en un rem de galera». No sabem ni el crim del qual s'acusa el pobre Castellà, ni on va complir la pena, ni si va tornar per explicar-ho. I tampoc queda clar si el tribunal va ser en aquesta ocasió més o menys benèvol que el que el 2 de desembre del 1733 havia condemnat un ciutadà anònim a la pena de «relegació ha una isla, nomenadora per sa magestat cathòlica, per lo temps de deu anys». Tampoc en aquest cas ens ha arribat el pecat que aquest bon home havia d'expiar en una isla deserta. Contraban de tabac, potser, un dels vicis nacionals que ja practicàvem tres segles enrere amb contumàcia i que va ser objecte de prohibicions tan repetides com, pel que es veu, ignorades: «Que desta hora en avant ninguna persona de qualsevol estat, sexo o condició que sia se atrevesca a fer o plantar tavaco, fabricar-lo ni negociar ab ell, baix pena de cot de la terra [o multa] i desterro perpétuo de estas Valls», insistia el Consell General l'1 de març del 1765.

Més color encara té una interrvenció del veguer Pere Fiter Rossell –germà d'Antoni, el del Manual Digest: ¡quina família!– datada el juliol del 1754 i per la qual ordena la detenció de Jaume Vila, Isidor Font i Andreu Vila, «fadrins de la vila de Sant Julià», per haver-los rebentat la el ball de la nit de Sant Joan als veïns de la plaseta major. Els fets són els següents:: «Jaume Vila isqué ab una barra, y mos apagarent los llums, cridant als demés fadrins que trenquesent los instruments al músich, no sent content de aver apagat les llums y fer quedar donselles y casades y viudes sensa llum a la plasa». Igualment curiosa és la institució, el 14 de novembre del 1713, d'una causa pia a favor de les donzelles pobres de la capital pel difunt Antoni Bosquets. Hi devia haver més donzelles «aptas y idòneas» que no pas pistrinquis. ¿Com repartir el capital? Fàcil: primer, a la més pobra, en una competició tirant a macabra; si les dues candidates eren igual de pobres, a la més virtuosa; i si eren exactament tan pobres i tan virtuoses (!), «se posarà lo nom de cada una en redolí y segons la sort de cada qual se farà la consigna».

Fins aquí hem vist com se les empescaven per anar a fer la viu viu al segle XVIII. Buyreu s'interessa també (i sobretot, val a dir) per la idiosincràsia política d'aquest racó de món. Es tracta d'explicar com Andorra, que va tenir la poca vista de seguir els catalans en el suport al candidat austracista– va sortir indemne de la Guerra de Successió espanyola. Mèrit majúscul, perquè –com ens recorden dia sí, dia també, Oriol Junqueras i companyia– els territoris de la Corona d'Aragó en van sortir ben escaldats. Per a Buyreu, el mèrit cal posar-lo a parts iguals al sac de l'hàbil Simeó de Guinda –no el busquin al carrer, tan pròdig en coprínceps d'aquí i d'allà, perquè no l'hi trobaran– i a les habilitats diplomàtiques dels murris andorrans del Set-Cents, que van entabanar tot un Lluís XIV. En fi, que això és un no acabar. Ja ho saben: al Diplomatari del XVIII. I no es deixin enganyar (ni espantar) pel títol.

Per a més informació consulti l'edició en paper.