Massa vegades parlem de tot allò que surt de l'armari, per ser un fet fins ara excepcional. Però no ho fem valorant el que tenim dins del mateix armari, massa vegades també perquè no el valorem justament i només ho fem en el moment que, per les circumstàncies que siguin, ho perdem. Un dels pecats que patim més actualment és no saber entendre el valor que tenim i vendre a preu de saldo el nostre tresor més valuós, però que a força d'estar al nostre costat ja no valorem. En una societat en què cada vegada més hauríem d'intentar sumar tot el que puguem per introduir tots els diversos instruments que ens dóna una vida, civilització, cultura o identitat comuna, perdem les nostres essències per falsos o conjunturals perfums. Ens penedirem d'aquesta acció en un temps curt i lamentarem la nostra ofuscació en els instants que puguem tenir la mirada més clara i profunda.

Recordo una anècdota citada per Josep Roth, sobre Walter Rathenau --un dels homes importants en la història de Berlín-- en què explica que aquest personatge va visitar un antiquari i es va quedar peça d'un armari. Li va agradar tot, però va manifestar al venedor que havia de treure els tancaments metàl.lics, perquè no eren els originals, sinó falsos i fora de temps, malgrat la seva bona imatge.

Es va fer el que deia. Finalitzada l'operació es va veure que sota els tancaments metàl.lics existia un original encara molt mes preciós: un revestiment de marfil. L'anècdota em recorda la quantitat de vegades que perdem el millor de nosaltres o del que ens envolta, per no saber distingir allò que és autèntic del que no ho és. Recordo haver llegit aquesta història en unes cròniques sobre Berlín de Roth i comprovo que llegir em fa més llest. Procuro aprendre la lliçó i treure conseqüències actuals sobre històries antigues.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.