• Guy Marchand encapçala l'ambiciosa temporada de l'ambaixada francesa

L'ambaixador Zaïr Kedadouche va presentar ahir la molt ambiciosa temporada cultural de la legació frances per al 2013. Per a sorpresa de molts, es tracta d'una temporada de debò, que no abusa de la semàntica i que s'atèn estrictament al sentit de la paraula: una vintena de propostes de disciplines tradicionals –varietats, clàssica, jazz i rock; comèdia, monòleg i cine i, com a torna, una sèria de conferenciants de primeríssima fila– que tindran lloc entre l'abril i el desmebre i que es repartiran entre totes les parròquies –com a mínim, aquesta és la voluntat de l'ambaixador. Una temporada, en fi, amb tots els ets i uts, que pren el relleu a la Setmana Cultural Russa –amb la diferència que l'allau eslava va ser una mena de Benvingut Mr. Marshall a l'eslava, i França és aquí per quedar-se– i que recorda, per l'ambició i la jerarquia dels artistes convidats, en aquella efímera Primavera Francesa que es va estrenar el 2008 i que l'any següent Sarkozy va utilitzar com a arma diplomàtica de pressió aquell memorable pols amb l'executiu Bartumeu.

Però això ja és història. El que compta és el monumental cartell d'aquí al costat, un miracle en els temps que corren, en què institucions i empresa privada acostumen a considerar la cultura com un luxe superflu i per tant prescindible. O com a mínim, retallable. No tots: Kedadouche, no. Es tracta, diu, de frenar la preocupant conversió del francès al Principat en pura llengua acadèmica. Un gueto privilegiat, si es vol, però gueto, al cap i a la fi. De visualitzar l'idioma en què estudien milers dels nostres joves com una eina «per riure, per viure i per cantar», per dir-ho en les gràfiques paraules del representant del copríncep, Pascal Escande, que acompanyava ahir l'ambaixador en la presentació de la temporada per donar-li a l'acte un molt francès toc de grandeur.

És veritat que Kedadouche no és el primer –ni serà l'últim– que s'omple la boca amb grans paraules i millors propòsits de col·laboració francoandorrana. Però és que, ¡ep!, predica amb l'exemple. I assaja a més unes vies de cooperació institucional sorprenentment inèdites fins ara: tres de les activitats previstes s'integraran a cartells ja existents. L'espectacle d'arrels flamenques –ballarina inclosa– de la tropa de Gipsy Dandy és la primera cita confirmada de la festa major de la capital; Plus vraie que nature, una comèdia de Martial Courcier que explota el fascinant i molest univers dels trios amorosos (i el charme de Delphine Dépardieu i Paul Belmondo, sang blava dels escenaris i la pantalla francesa) suposa l'estrena del teatre gal a la Temporada conjunta, com a mínim en els temps moderns; i la banda de Daniel Sidney Bechet evocarà la figura enorme del clarinetista Sydney Bechet al desembre al cicle JazzHivern, que organitza el Govern. Es tracta, diu Jérôme Vinyolas –agregat de premsa de l'ambiaxada i ànima de la programació cultural– d'aprofitar la inèrcia d'iniciatives consolidades. Una fórmula com dèiem fins ara inèdita i de la qual convindria prendre bona nota, perquè redunda sens dubte en benefici de les dues parts: uns se sumen en un tren en marxa, i els altres s'estalvien un bon pessic en concepte de caixet, i a sobre juguen la basa de la diversitat lingüísitca.

Per postres, gourmanderies

Experiments organitzatius de banda, la Temporada francesa inclou també una molt saludable dosi d'artistes mediàtics: la primera, la còmica Constance, catapultada a l'Olimp televisiu a cavall d'On n'demande qu'à en rire –on explota amb notable acollida el costat més escatològic de la feminitat– i que compareixerà el 7 de novembre (lloc per determinar) amb l'últim èxit teatral: Les mères de famille se cachent pour mourir. La segona estrella de la temporada és, naturalment, Guy Marchand, veteraníssim i polifacètic artista de misic hall –músic, cantant, actor i novel·lista–, etern secundari de la gran pantalla –amb Lino Ventura, a Garde à vue, i amb Michel Serrault, a Nestor Burma– que obrirà el 24 d'abril la temporada amb Chansons de ma jeunesse, espectacle que recorre els grans èxits de la música popular dels anys 50 i 60 i que toca totes les tecles, des del tango fins al jazz, el blues i la chanson. La diguem-ne alta cultura tambè tindrà naturalment el seu raconet. I per partida doble: Doulce Mémoire explorarà els prometedors camins de la música per a dansa del renaixement francès, i el quartet de saxofons Diaphase commemorarà el 15'0è aniversari del naixement de Débussy, amb l'acompanyament al piano d'Isabelle Poulain.

Hem deixat expressament per al final els serrels més èxotis –i per tant, necessaris– de la temporada francesa. D'una banda, un minicle de cine-concert, gènere absolutament negligit que en aquest racó de món només havia assajat el Festival d'orgue en una memorable jornada a Sant Esteve. L'ambaixada programarà al juliol (lloc encara per determinar) quatre títols mut de quatre megaclàssics del cine: The ring, de Hitchcock; Un punch a l'estomac, de Capra; i dues patums de l'edat d'or del cine soviètic: Protazanov (Aelita) i Eisenstein (La grève). Tots quatre, amb acompanyament musical en directe. I acabem la tirallonga amb les tres personalitats que protagonitzaran el cicle de conferències: el periodista i historiador Alexander Adler, un tòtem del periodisme francès (Libération, Monde, L'Express, Point); Philippe Massoni, exrepresentant personal del copríncep francès, exprefecte de Policia de París, exdirector dels Reinsegnements généraux i autor d'unes sucosíssimes memòries del seu mig segle vida al servei de la República (Histoires secrètes de la République), i Jean-Louis Debré, exminstre de l'Interior, expresident de l'Assemblea nacioal, i actual president del Consell constitucional. Quasi res. Una mica de paciència, perquè no se saben encara ni el lloc ni la data. Però poden començar a salivar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.