Els eivissencs David Serra i Joan Barbé son els dos compoenents de Projecte Mut Foto: ÀLEX LARA

Sessió de descoberta, aquetsa nit a la Fada Ignorant, amb David Serra i Joan Barbé, els dos components de Projecte Mut, que debuten al país amb Corda i poal. Diuen les cròniques que practiquen una molt prometedora síntesi de folk i rock, amb elevades dosis líriques –les lletres són de poetes eivissencs d'ara mateix– i un gust arqueològic per artefactes musicals que responen a noms com ara espasí, tambor pagès i flauta de polièster. Folk, sí, aquest calaix de sastre i refugi d'espavilats. Però com ells diuen, no és culpa seva que el gènere estigui avui de moda.

–Posem-nos en el cas impensable que no sé res de Projecte Mut. ¿Què em trobaré, aquesta nit a la Fada?

–Un grup que fa el que en diem «folk dels quatre vents».

–Doncs m'ho haurà d'explicar, això.

–Fàcil: agafem aires dels quatre punts cardinals, des de ritmes i influències arabesques fins a celtes, americanes i, naturalment, mediterrànies, i els posem sobre una base rockera.

–Vaja, que toquen totes les tecles; així segur que alguna vegada l'encertaran. Una mica de trampa, ¿no?

–Una trampa molt grossa, sí. I en principi sembla una recepta contraproduent perquè avui has de tenir un estil molt marcat i dirigir-te a un públic molt concret. Nosaltres som tot el contrari. Però més enllà de definicions, si per alguna cosa ens caracteritzem és perquè les nostres cançons emocionen. O això és el que ens diu el públic.

–¿De què ens parlen, a Corda i poal?

–Hem versionat poetes eivissiquencs contemporanis –Esteve Portes, Joan Ferrer, Carles Fabregat, Pau Sarradell– i també Marià Villangómez, de qui aquest 2013 commemoren el primer centenari. Hi ha lletres d'amor, és clar, i d'altres de –diguem-ne– més paisatgístiques. Però apel·lem sobretot a l'emoció. Ens agrada emocionar i també emocionar-nos.

–L'etiqueta aquesta de folk, ¿és perquè toca, perquè avui dia si no ets folk estàs fora del mercat?

–El folk és la clau de volta del Projecte Mut. Hem tingut –és veritat– la sort de coincidir amb el boom del folk català, però el 2005 això ni es veia venir. Et diré una cosa: si haguéssim previst que avui estaria de moda, segurament no hauríem fet un grup de folk. Avui sembla que l'aire bufa al nostre favor, és veritat. I per una vegada que això passa, no ens posarem llepafils.

–El títol, Corda i poal, ¿té un sentit ocult?

–El poal és la galleda amb què es treu l'aigua del pou. I corda i poal és una expressió típica d'Eivissa que val per ungla i carn o –que ningú no s'ofengui– cul i merda: es refereix a un conjunt inseparable de dues coses o persones. Al grafisme del disc, cada cançó està il·lustrada per un binomi: el llop i la caputxeta, l'indi i el vaquer... Coses que l'una sense l'altre no són res.

–¿D'on surt, Projecte Mut?

–Els eivissencs tenim moltes coses en comú amb Catalunya –i Andorra, ep– a banda de la llengua. Però també un folklore i uns instruments ben propis, que hem volgut mesclar amb una base rockera i instruments tradicionals com ara la mandolina i el violí. De fet, un dels nostres objetius és reivindicar aquesta Eivissa més genuïna, que no té res a veure amb la fesra i la discoteca.

–¿Quins són aquests instruments propis?

–Les castanyoles, una mica més grans que les flamenques i fetes de fusta de ginebra; l'espasí, que com diu la paraula és una espasa d'un metre d'alt, que emet un so metàl·lic similar al del triangle; i el tambor de pagès, que s'acostuma a acompanyar d'una flauta també pagesa, de tres forats i... un poc polèmica.

–¿Ah, sí? Conti, conti.

–Sí, perquè els instruments tradicionals es fan de fusta i de forma artesanal, però nosaltres utilitzem aquesta mateixa flauta però feta amb polièster. Li hem dit poliflauta i no és l'autèntica de pagès, però combina millor amb instruments convencionals com ara la guitarra i el baix. Sempre hi ha els puristes per a qui això del polièster és una aberració. És comprensible, aquesta por que es desvirtuï un instrument tradicional; però nosaltres pensem que la poliflauta, que té un preu més assequible, no substitueix la flauta pagesa sinó que pot ser per exemple una oportunitat per portar-la a les escoles.

–¿Existeix una tradició musical eivissenca que hauríem de conèixer per entendre'ls a vostès?

–Poca, però n'hi ha: Uc –pel crit gutural típic de l'illa- i Aires Formenterencs, fills de la Nova Cançó i actius als anys 70, són els nostres precedents folk més clars a les Pitiüses.

–¿Quina relació mantenen amb Manel i companyia, si n'hi ha alguna?

–Hem sortit en paral·lel. Els eivissencs, com a bons illencs, vivim una mica aïllats, també des del punt de vista cultural. No estem a l'última del que es cou en els àmbits musicals catalans; ni tan sols en els de la resta de les Balears. Hem estat una mica al marge, d'aquesta onada folk a la catalana.

–¿I amb el rock català?

–Ens va agafar una mica tard, per una pura qüestió generacional. Però ara ens donem compte l'important que va ser que aquella generació reivindiqués la música en la nostra llengua. Probablement és gràcies a ells, encara que moltes vegades no en siguem conscients, que nosaltres estem aquí.

–¿Té un sentit reinvidicatiu, o cantar en català és avui un exercici de pura normalitat?

–Veníem d'Statuas de Sal, que era un grup de rock en catsellà, i ens venia de gust fer-ho en català. Res més. I és cert que ja no és una cosa ni especial ni estranya. És natural.

–¿Hi altres grups en la seva onda, a Eivissa?

–N'hi ha que canten en català –Pota Lait i 4 de Copes, per exemple– però són o més canyeros o més electrònics; que facin folk-rock, la veritat és que no n'hi ha més.

–¿I quins són els vostres parents musicals més pròxims?

–Un dels nostres referents més clars és Miquel Gil: escoltar-lo a ell va ser el que ens va motivar a provar aquetsa via; però també Celtas Cortos i Serrat, The Waterboys, Midnight Oil, Pearl Jam...

Per a més informació consulti l'edició en paper.