• ?Interpontes' traça la biografia del monument de Civís i inclou una historia del desastres naturals a l'Alt Urgell

Monument a les víctimes de la repressió anarquista aixecat pel bàndol franquista al cementiri de la Seu, i anvers de la creu del coll d'Ares, amb Crist crucificat Foto:LLUÍS OBIOLS / INTERPONTES

Així com de vegades una nota a peu de pàgina es converteix s'erigeix per a sorpresa del lector en la part més sucosa d'un patracol, ocorre en ocasions que els monuments en aparença més humils susciten preguntes i oculten enigmes molt més apassionants que certes obres mestres indiscutibles que, de tan magrejades, ja no tenen secrets per a l'observador. I ens estalviarem exemples perquè ningú no se'ns ofengui, ara. Doncs una d'aquestes notes a peu de pàgina del nostre patrimoni monumental és la creu del coll d'Ares, una humil estela de granet que fins a l'estiu del 2008 s'aixecava dalt de tot de la collada, a 1.874 metres d'alçada, al peu de la pista que circula entre Civís i Farrera. Bé, això que s'hi aixecava és un dir, perquè estava caiguda i partida en dos fragments. L'historiador Carles Gascón ha reconstruït en article publicat al número 2 de la revista Interpontes la biografia aproximada d'aquest enigma de pedra, que des del 2008 –quan es va ampliar la pista forestal– està dipositada a l'ajuntament de Valls de Valira i la primera referència documental de la qual es remunta a una data tan tardana com el 1934, en un article publicat al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.

¿Quan es va plantar? ¿Per què precisament a dalt de tot del coll d'Ares? I sobetot, ¿quina era la seva funció original? L'estela —que no creu– fa 80 centímetres d'alt per 48 d'ample, i mentre a l'anvers està il·lustrada amb la silueta molt rudimentària d'un Crist crucificat, al revers la cosa ja no està tan clar: sosté Gascón que la figura representa una maternitat. L'historiador la data amb posterioritat a la baixa edat mitjana i l'emparenta amb altres creuys de terme més o menys veïnes, com ara la de Meritxell, la de l'escaldenca plaça de Santa Anna, la dels Set Braços i la de Pal, a Castellbò. Amb una pega: el coll d'Ares, diu, «no dividia cap terme almenys des de l'edat mitjana». Si no era una creu de terme, ¿per què servia? La tradició oral de Civís la vincula a les romeries dels veïns als santuaris de Santa magdalena de la Ribalera i de Canòlich –extrem aquest últim sorprenent des del moment, apunta Gascón, que la ruta de Civís cap al santuari lauredià ni tan sols passa pel coll d'Ares. En descarta també una funció funerària, de l'stil de les creus que en altres valls pirinenques serveixen de fita entre l'esgésia i el cementiri, i aposta en canvi per uns orígens remots, que remeten al passat precristià i a una funcionalitat «viària». Una fita monumental que, continua, va ser «cristianitzat» en època medieval pel senzill expedient de substituir el primitiu monument per l'actual creu de pedra, i proposa com a hipòtesi que funcionés com a padró on es reunia antigament el veïnat per beneir el terme. Qui sap. Com els enigmes mai no venen sols, dos anys després de retirada la creu es va excavar la la base, un pedra de molí que fa 100 per 82 centíemtres i en companyia de la van aparèixer un obrellaunes de ferro –no n'hi ha per tant, és veritat– i, atenció, la beina d'un projectil de màuser que Gascón especula que podria correspondre a una topada entre l'exèrcit espanyol i una partida dels guerrillers republicans documentada al setembre del 1944 a les veïnes Bordes de Conflent. ¿No és emocionant?

Però la creu del coll d'Ares no és l'única protagonista d'Interpontes. La revista de l'Institut d'estudis comarcals de l'Alt Urgell inclou també un molt oportú estudi de l'historiador català Eduard Rama que, sota el títol 400 anys de fenòmens meteoròlògics extrems a la Seu d'Urgell, constitueix un complement ideal tant al llibre Aiguat, recentment publicat per Salòria, com a l'exposició sobre la revinguda del 1982 que fins al 31 de març es pot visitar al Museu del Tabac lauredià. Rama hi repassa inundacions, sequeres, nevades, ventades, pedregades, fredorades i calorades des del 1617 –¡l'any del Diluvi!–fins al 1982. Atenció, perquè no són episodis rars sinó que mostren una inquietant tendència a repetir-se al llarg dels anys: al segle XVII en registra set, amb especial menció per als aiguats del 1627 i del 1650; a la centúria següent la cosa es dispara, i compta una quinzena d'aiguats i una dotzena de sequeres a la vall del Segre; al XIX remeten aquestes últimes però en canvi es multipliquen les revingudes: el 1843 —que va canviar el curs del Segre–, el 1853 –la més destructiva de les documentades: va arrasar la capella de Sant Ermengol i es va endur el pont del Pla de Sant Tirs–, el 1865 i el 1866; i al XX continua seran més escasses, però d'enorme impacte social i econòmic: el 1907, el 1937 i el 1982.

Contra la sequera, relíquies

De la vulnerabilitat de la població davant dels desastres naturals dóna testimoni el remei que s'hi mirava de posar: fins ben entrat el segle XIX, l'única opció dels nostres rebesavis consistia a... resar. Amb el resultat que es va codificar una col·lecció de rogatives segons la gravetat de l'episodi: en el cas d'una simple sequera, es limitaven a pregar a Sant Ermengol; si l'amenaça persistia, les relíquies del sant s'exhibien a l'altar de la catedral; i si la cosa era decididament greu, es treien en processó fins a l'ermita del Prat del Segre. És el que va passar, per exemple, el 8 de maig del 1764. Per a casos extrems, l'últim recurs consistia a treure en processó la imatge del Sant Crist de la Sang. Si la rogativa funcionava –si finalment plpovia, vaja– calia agrair com Déu mana la intervenció divina: amb el reglamentari Te Deum, que en aquest cas va tenir lloc el 23 de maig. Afortunadament, no va caldre recórrer al Crist de la Sang.

Entre la desena d'articles que completen aquest número d'Interpontes –Els Lavansa: història d'un llinatge urgellencs dels segles XI-XII, Els monuments megalítics de Montferrer i Castellbò, Esllavissades prehistòriques; evidències a partir de la toponímia preromana a la comarca de l'Alt Urgell– fixem-nos abans d'acabar en Els inicis de la guerra civil a la Seu d'Urgell, en què Ignacio Rodríguez Barber pren com a punt de partida les memòries inèdites de José Llangort, rebesavi seu i metge principal de l'hospital de la Seu el juliol del 1936. L'autor hi constata l'extraordinària violència de la repressió anarquiosta a la comarca –amb una mortalitat que a la Seu va arribar al 10,7 per mil, tres vegades més que la mitjana catalana– que es va concentrar especialment a l'octubre del 1936, precisament –però no casualment– el moment que els homes de la CNT i de la FAI va dictar la seva llei des del Comitè Local de Milícies Antifeixistes. L'autor hi rebat el qualificatiu d'incontrolats amb què habitualment es salva l'expedient, i constata que les execucions perpetrades els dies 9, 10 i 11 d'octubre van ser pel Comitè, integrat –recorda– per individus de la CNT i de la FAI, és clar, però –atenció– també d'ERC, la UGT, el PSUC i el POUM. Unes execucions de les quals van ser víctimes entre 49 i 52 persones, segons les fonts: els més castigats, pagesos i pastors, seguits de religiosos, propietaris i comerciants i, finalment, militars del batalló de muntanya establert a la Seu i que incialment –mal càlcul– es va unir a la rebel·lió. Rodríguez en dóna els noms i cognoms. Això també és memòria històrica. Si és que aquest concepte significa res. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.