Jan firma exemplars de Don Talarico al saló del còmic de Saragossa, el desembre passat Foto: EL PERIÒDIC

Juan López Fernández, Jan: un clàssic de la Massana –i de la historieta europea contemporània– que torna a la Closeta amb una rara proposta d'arqueologia tebeística: Don Talarico, improbable heroi de la Reconquesta (espanyola) i un dels primers personatges creat pel pare de Superlópez. Amaníaco rescata ara de l'oblit una sèrie perduda al bagul dels records, i al saló en serem privilegiats testimonis. La legió de fans de Superlópez segur que hi trobarà els gens del protagonista de Les muntanyes voladores. Per cert, afinin la cartera perquè la nova entrega de Superlópez –serà la número ... ¡63!– és imminent: es titula Otra vez el Supergrupo, i es presentarà en societat al saló de Barcelona. Estan avisats.

–La reedició de Don Talarico, ¿és una concessió a la nostàlgia?

–Suposo que sí. Als lectors més joves potser no els dirà res, però als veterans sí que els portàrà records.

–La historieta espanyola ja tenia el Capitán Trueno i el Guerrero del Antifaz. ¿Què aportava Talarico al panteó de la Reconquesta?

–Sàtira, ironia, sarcasme... Crítica, en una paraula, en aquell concepte de la història que imposava l'escola franquista.

–Trueno es consolava amb la rossa Sígrid; ¿al llit de qui repoava el guerrer Talarico?

–En aquets volum no hi ha res d'això, però...

–Endavant.

–...N'hi havia més, d'episodis, que pel tancament de la revista i de l'editorial Argos van quedar inèdits. Doncs en aquests capítols Talarico es deixava encandilar per la mora Rosaura, que no parava de parar-li trampes. D'alguna cosa ha de servir, l'amor.

–Però com a bon cristià Talarico és un cavaller cast i pur que no li deu tocar ni un pèl. ¿O practica el sexe?

–En aquest segon àlbum ho intentava...

–També deu tenir amic íntims, estil Crispin i Goliath.

–Així és. Hi havia un mag, Melón, i un patge, Ramón, i Don Mendo, un faldiller consumat.

–¿Quin era l'objectiu de la sèrie?

–Satiritzar, riure-me'n de la versió escolar de la Reconquesta.

–¿Una paròdia del Guerrero del Antifaz?

–No era aquesta la meva intenció. Però és veritat que el Guerrero era l'encarnació d'aquella forma d'interpretar la història. Però he de dir que, tot i que com a còmic el considerava fluixet, li tinc carinyo. La nostàlgia, ja veus.

–Talarico embogeix per la lectura compulsiva d'una revista que es diu El Guerrero del Mastifaz. Posats a fer com el Quixot, ¿quins tebeos salvaria Talarico de la foguera?

–No li ho he demanat, però jo, que en sóc el pare, no accepto que es cremi n llibres de cap manera. Prefereixo el reciclatge. ¡No sócun censor!

–Si describim Talarico com una barreja entre el Cid i Don Mendo –el de La venganza...– , ¿l'encertem?

–No del tot. El Cid no me'l crec gaire, i Don Mendo és massa dramàtic. Es tracta de riure. Per això m'hi deixava les celles buscant el llenguatge macarrònic de Talarico. És que és únic.

–¿Doncs quins personatges hauríem de creuar perquè ens sortís un bon Talarico?

–No se m'acut. Potser caldria psicoanalitzar-me a mi, perquè sempre he dit que jo sóc tots els meus personatges, i a la meva família només es van creuar el meu pare i la meva mare, i d'aquí és d'on vinc jo.

–¿Quant té Superlópez de Talarico, a banda de la nàpia?

–No ho sé. ¿No he dit que jo sóc tots els meus personatges? Potser es diferencien per l'època que els ha tocat viure.

–¿Li va servir de res a l'hora de concebre i parir Superlópez? ¿Són germans? ¿O més aviat cosins llunyans?

–No tenen res a veure. I Superlópez és més complex.

–Superlópez, ¿ha fet potser ombra els altres seus personatges?

–No m'h havia plantejat mai. Talarico no es publicava al mateix temps que Superlópez. I crec que és el públic qui decideix aquests extrems.

–La Massana retrà homenatge a Longarón i dedicarà especial atenció a les Hazañas Bélicas. ¿En va ser lector? Les recorda... ¿amb carinyo? ¿Amb indiferència?

–I tant, que les vaig llegir. M'interessava molt com dibuixava i com entintava Longarón, però les històries no tant i el trobava inexpressiu. Amb tot, i tenint en compte l'època, el considero un bon còmic. Es notava que estava fet amb entusiasme. I va crear escola.

–¿Ha seguit el revival de les Nuevas hazañas Bélicas? ¿Li interessen, aquestes operacions editorials? ¿O les considera un exercici de nostàlgia a través del còmic?

–He de dir que en general quasi no llegeixo tebeos. Prefereixo els llibres, i cada vegada tinc menys temps. Avui sembla que el mercat de la nostàlgia rendeix. I en la meva opinió és un mal senyal. Necessitem nous lectors, letors joves. Cal ser creatius i exigents per captar-los, perquè competim amb la televisió i els videojocs.

–Si tingués l'oportunitat, ¿quin personatge o sèrie de la seva infància ressuscitaria, a l'estil del que ha fet EDT amb les Nuevas Hazañas Bélicas?

–No ho sé, però no crec que sigui positiu mirar enrere. El passat és història. Avui es fan còmics molt millors que mai, i la reproducció és exquisida. Aposto per la creativitat.

–Per anar acabant: el desembre va renunciar a la medalla al Mèrit de Belles Arts que concedeix el ministeri de Cultura espanyol. ¿L'hauria acceptat si se l'hagués concedit un altre govern? I si és així, ¿quin?

–Els premis estatals no m'agraden, per principi. Tinc memòria i recordo perfectament quan es jugava la Copa del Generalísimo, el públic aplaudia els jugadors del Barça i la càmera del No-Do enfocava Franco a la tribuna, saludant... Els premis estatals serveixen per això. I per això no m'agraden. I deixa'm afegir-hi que no hi he renunciat sinó que l'he rebutjat, que no és el mateix. No es pot renunciar al que mai has tingut.

–¿Quines condicions s'haurien de donar perquè l'acceptés, hipotèticament, en el futur?

–Posats a fer xantatge, voldria veure els banquers pagant per la crisi -i des de la presó– en lloc de veure'ls rebent ajudes i subvencions amb diners públics. Però si em poso a fer una llista de condicions, no n'hi hauria prou amb les pàgines d'EL PERIÒDIC.

–Posats a imaginar, ¿renunciaria a una distinció similar si vingués de la Generalitat? Volia dir si la rebutjaria, vostè perdoni...

–Reconec que m'ho pensaria molt més, però possiblement també l'acabaria rebutjant. Avís per a navegants...

–Imaginem encara una mica més: Superlópez es posa en la pell de Rajoy. ¿Quines serien les seves primeres tres mesures al poder?

–¿Per què em poses al lloc dels polítics? Sóc autor de còmics, no polític. El que cal és que cadascú faci bé la seva feina. Més clar, aigua.

–¿Què faria Superlópez si li posessin un tal Bárcenas a les mans?

–Res: «Dura lex, sed lex». I que els jutges també facin bé la seva feina.

–Per acabar, i si no és indiscreció: ¿què votaria Jo Con El en un hipotètic referèndum d'autodeterminació (de Catalunya, és clar)?

–Aquest senyor no és català i segurament no hi entendria ni papa de tot plegat. Com els de Madrid, d'altra banda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.