Foto: ÀLEX LARA

Un duia el malnom de Lo Truyta; un altre, Bocanegre, i el tercer, Steve Lavaneres. Són els tres fills de les valls neutres d'Andorra –que se sàpiga, és clar– que es van enrolar a la bandositat de Joanot Cadell i durant els anys que van del 1587 fins al 1592 van sembrar el terror per tota la vall del Segre, entre el Pirineu el Segrià. Amb incursions memorables com ara la perpetrada el setembre del 1589 a la Seu –amb el resultat d'un veí mort i tres més de «nafrats y molt mal ferits» i el gener del 1592 a Organyà, on van deixar com a targeta de visita «dos o tres hòmens morts», i «ensagniades dos o tres dones». Ho recull l'historiador alturgellenc Lluís Obiols a Lo niu de bandolers de Catalunya (Salòria), que es va presentar ahir a la Puça i que passa revista a la qüestió d'estat en què es va acabar convertint l'actuació de les partides de bandolers apadrinades per Cadell, el senyor d'Arsèguel –segons un cronista del moment , ho han endevinat, «lo niu de bandolers». Fins al punt que el rei Felip II d'Espanya –poca broma– es va veure obligat a aixecar dos setges, dos, per pacificar el Far West en què se li havia convertit la muga pirinenca. El primer, el desembre del 1588, va acabar amb les forces reials retirant-se de forma ben poc galdosa; el segon, tres anys després, ja són figues d'un altre paner: una força de prop de 600 homes va arrasar-ho tot, poble i castell, al millor estil de les guerres de Flandes. Cadell, però, se'n va sortir prou bé: se sap que es va exiliar a Foix, i que hi va morir cap al 1602. Del Truyta, el Boncanegre i el Lavaneres se'n desconeix en canvi la fi. És el que passa amb la carn de canó. Al segle XVI i ara.

Per a més informació consulti l'edició en paper.