• El jutge de Carlos Ezquerra va estrenar ahir la 16a edició del saló

Ezquerra posa amb les planxes de Dredd al Museu del Còmic, ahir la Closeta Foto: ÀLEX LARA

Diu que la primera aventura del jutge Dredd li va semblar a l'editor massa violenta. I no apta per a criatures. Així que va acabar al calaix dels bons desitjos. I tot, perquè Dredd li clavava un tret a un espavilat que acabava de llançar un paper al terra i que, per evitar el just càstig que li anava a imposar el justicier de Mega City One, havia intentat subornar-lo. No sabia que Dredd té el codi penal en el lloc on la resta dels mortals tenim el cor. I que no sap el que és la compassió. Es veu que aquella escena era massa per als delicats paladars de l'època –mitjans dels 70– i l'editor es va buscar un dibuixant menys problemàtic. L'enrabiada de Carlos Ezquerra (Saragossa, 1947) va ser tal, que va partir peres amb el segell i va crear un altre personatge per fer-li la punyeta a Dredd. Va ser El perro de Estroncio, i contra tot pronòstic quasi ho aconsegueix. Un lustre després van fer les paus, Ezquerra es va reincorporar a la saga Dredd, i el resultat és que el dibuixant aragonès –amb quarter general a la capital, per cert– lluu al seu currículum els dos personatges més celebrats de la història del còmic britànic: Dredd i Estroncio. Com és lògic, totes dues criatures li tenen e lcor robat –ell sí que en té, a diferència de Dredd– «però Estroncio és més humà, i potser per això és més fàcil d'estimar». Dredd, diu, és tan bestiota que genera amor i odi a la vegada: «Però hi ha vegades, segur que hi estareu d'acord, que no t'importaria gens tenir-lo al teu costat». Doncs no.

La Closeta li consagra un monogràfic en aquesta mena de Harry Callahan del segle XXIII que és el jutge del casc, la moto i el trabuc d'aquí al costat. Una trentena llarga de còpies digitals dels àlbums més recents de la franquícia, i excusa perfecta per deixar-se caure pel saló i conèixer el creador d'un dels mites del còmic del segle XX. Ezquerra, de la seva banda, va aprofitar ahir la inauguració de la mostra per fer justícia i deixar les coses clares. Per exemple, que Robocop és fill del pecat i del joc més aviat brut: un dels guionistes de la primera versió cinematogràfica de Dredd –la perpetrada per Stallone el 1995– se'n va anar a la competència i al cap de res naixia aquest cosí germà sospitosament semblant a la criatura d'Ezquerra, que –per dir-ho sense embuts–es va haver d'empassar el gripau i fotre's. Del Dredd de cel·luloide, es queda sense rumiar-s'ho ni un segon amb el de Karl Urban, estrenada l'any passat i que es projecta a la Massana: «No tenia tan pressupost ni era tan futurista, però com a mínim no es treu el cas en tota la pel·lícula. Stallone es treu als cinc minuts no només el casc, sinó també el vestit, i acaba sent una pel·lícula de Rambo, no de Dredd».

Val a dir que des de que va veure la llum a les pàgines de la revista britànica 2000 AD, el 1977, per la franquícia Dredd hi han desfilat desenes de dibuixants, i que tots, diu, l'han potinejat. Però conserva els atributs amb què Ezquerra el va dotar de sèrie i que s'han convertit en icònics: àguila, hombreres, botes i tota la parafernàlia. Dredd és el fill pròdig, això està clar; però la d'Ezquerra és una família nombrosa, sovint sanguinària i quasi mai apta per a tots els públics: Blood Mary, Peregrino, La brigada del Rifle, Al's Baby... Tots ells, iconoclastes com el pare, que no té manies a reconè3xier que, «com a professional del còmic, jo no en llegeixo...» Això sí, aprofitarà el saló per conèixer un dels dibuixants que –admet– més ha admirat al llarg de la seva carrera: el català Jordi Longarón. Però no el de les Hazañas Bélicas, adverteix, sinó el de Friday Foster. Que consti. I consta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.