Foto: EL PERIÒDIC

CANTANT DE SOUL.

És una de les veus del molt prolífic planter de la cançó catalana. Amb una diferència: que ni canta en català, ni cultiva el pop-folk almivarat de torn. A Sara Pi (Barcelona, 1986) li va donar pel costat negre de la música, fracció brasilera: Erykha Badu, Brown Sugar, D'Angelo, Etta James, Raul Midon, i coses així. I això que porta als gens els ritmes cubans del seu pare, el tresero barceloní Tino Pi (Son de la Rambla). El resultat és Burning, concebut, gestat i parit a quatre mans amb el guitarrista i productor Erico Moreira. Ahir van desfilar per l'Auditori Nacional en la tercera vetllada del cicle JazzHivern.

–Qüestió d'estil: Sara Pi es mou entre el soul, el jazz, el r&b, la bossa nova... ¿Quin és el primigeni?

–El que m'ha marcat des del començament és el soul i el r&b, i evidentment el pop-soul de Michael Jackson, per exemple. I després l'Erico, que és brasiler, em va introduir naturalment en la samba, la bossa nova...

–És un cas ben insòlit en la música catalana i espanyola. ¿Com se sent, un, quan és un bitxo raro?

–Crec que tenim poca fe en el públic català. En realitat, la gent rep aquest estil més americà que és el soul i el r&b amb els braços oberts.

–Però aquesta etiqueta de gènere de culte li acaba perjudicant perquè espanta el públic massiu.

–Exacte. Però és que avui et moriràs de gana, o gairebé, sempre que no cultivis un gènere comercial. És molt agosarat dedicar-te a la música, sigui en l'estil que sigui. No només el soul.

–Amb un pare tresero, ¿no hauria de cubanejar, vostè?

–Doncs potser sí, però el cert és que la música caribenya no se m'acaba de donar bé.

–Entre les seves influències –música negra, americana i brasilera– no hi ha ni un bri de música catalana. ¿Cap rastre del rock català o del nou folk dels Manel i companyia?

–Sempre he estat interessada en la música negra i rodalies. He escoltat, és clar, Serrat i els mites de la Nova Cançó, però a l'hora de cantar no crec m'hagin influït gaire.

–Canta en brasiler, en anglès i en castellà. En català només té Si ens veiessis, estupenda nadala a dues veus amb Joan Dausà. ¿Reincidirà?

–No hi estem tancats, però tampoc no forçarem les coses. Sé que ens aniria molt bé, però si no ens surt de dintre, si no flueix, no insistirem. No cantarem en català només perquè toca. Si forces, es nota molt. A més, és difícil, no et creguis, adaptar el català al pop-soul. Queda raret.

–¿Algun inconvenient, a l'hora de sonar per la ràdio, pel fet de no cantar en català?

–No, perquè hi ha mercat, com ja he dit. I quan alguna cosa t'agrada és indiferent l'estil, i l'idioma. Tot.

–No practiquen ni cançó protesta ni costumisme folk. Si la definim com a música d'evasió, ¿ens equivoquem de gaire?

–No. Hi ha molta gent que diu que el disc la relaxa. Nosaltres fem el que sentim i el que sabem. M'agrada, aquesta definició, però deixa'm afegir-hi que al pròxim disc les cançons incorporen un missatge més reivindicatiu: critiquem per canviar, però des de dintre, no des de la revolució ni el conflicte.

–¿Què comparteix amb Sílvia Pérez Cruz i amb Andrea Mutis, a banda que totes tres són joves, cantants i catalanes?

–La Sílvia és de Calella i jo hi tinc molts vincles, amb el Baix Empordà; i Mutis també és un crack, tot i que no l'he vist en concert. M'agradaria.

–¿Què escolta en la intimitat del seu cotxe, quan no la veu ningú?

–Ara tinc la dèria d'Elis Regina, un disc gravat a Montreux que escolto a totes hores. Però també Beyoncé, Aretha Franklin...

–¿La nota més exòtica o inconfessable de la seva discoteca?

–M'agrada molt escoltar mantres. Sí. Em relaxa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.