El dibuixant madrileny, a l'estand de la Closeta que repassa les seves criatures, amb lloc de privilegi per a "Grouñidos en el desierto". Foto: ÀLEX LARA

DIBUIXANT.

Vet aquí un històric de la historieta espanyola: Enrique Ventura (Madrid, 1946), fill d'El Papus, la mítica revista d'humor dels anys 70, enrolat immediatament després a El Jueves, on el 1979 va crear –juntament amb el desaparegut Miguel Ángel Nieto– la sèrie Grouñidos en el desierto, amb l'ínclit julius com a èmul hispà del gran Groucho. I fins avui. A la Massana repeteix després d'un decenni amb una retrospectiva de quatre decennis d'historieta, i com a autor d'El badajo de Badajoz, un dels episodis de les Nuevas Hazañas Bélicas. I una primícia: al saló de Barcelona hi presenta el primer un altre exercidi d'arqueologia en quadricomia: les Nuevas aventuras de Diego Valor.

–Amb el permís de Groucho, començarem per les Hazañas Bélicas. ¿N'era lector, de jovenet?

–Lector, sí; però no comprador. Només em comprava Diego Valor, que era el més barat: l'únic que em podia permetre.

–¿Les recorda amb devoció o indiferència, les Hazañas?

–Amb carinyo, fins al punt que quan a classe tenia un moment em dedicava a copiar les vinyetes de Boixcar.

–Enrolar-se mig segle després a les Nuevas Hazañas és una forma ben estupenda de tancar el cercle.

–M'ha agradat, però on deixa de ser un encàrrec. El que sí que m'ha fet il·lusió de veritat, amb la sensació de complir un somni, és dibuixar les Nuevas aventuras de Diego Valor.

–Als 80 els quadernets d'Hazañas se saldaven o acabaven a cal drapaire. ¿Mereixien aquest trist destí?

–En absolut. El seu lloc és el museu. Va ser una fita de la historieta espanyola. Era tan bo que no podies evitar de dir: «¡Si sembla estranger!» Sense menysprear ningú, poca cosa més hi havia. Boixcar era un mestre.

–Així que Diego Valor. ¿Per què?

–Vaig deixar La Vanguardia, i tenia ganes de tornar a la historieta. Des d'EDT em van oferir de ressuscitar Diego Valor. ¡Caram! Jo havia admirat tant Buylla com Bayo, els dos dibuixants de la sèrie original. Eren molt bons, però treballaven a preu fet i al final el dibuix se'n ressentia. A mi em sabia tan greu que de vegades agafava una vinyeta que no m'agradava com havia quedat i la dibuixava de nou.

–El nou Diego Valor, ¿revisió, o reinterpretació?

–No parlaré del dibuix, és clar, perquè és meu, però t'asseguro que el guió –d'Andreu Martín– val la pena. Això sí, no té gaire a veure amb la sèrie original, a banda dels personatges. Ens hem allunyat conscientment de Dan Dare i de Flash Gordon, que n'eren els models. És un Diego Valor del segle XXI. ¡Si Beatriz fins i tot es despulla!!

–Si el col·loco al costat del Guerrero del Antifaz, Trueno i Roberto Alcázar y Pedrín al panteó del còmic franquista, ¿exagarem?

–No, no. El guionista del primer Diego Valor era militar i tota la sèrie traspua un cert gust per la cosa bèl·lica. I a diferència d'altres tebeos de l'època, el publicava Cid, una editorial de Madrid, així que el personatge era madrileny i la nau s'enlairava i aterrava a l'astroport d'Alcalà d'Henares, que no deixa de sonar exòtic. Però tractant-se d'una sèrie de ciència ficció, no hi havia perill d'ingerències de l'autoritat.

–Com a humorista que és, me'n podrà donar les raons: ¿per què l'esquerra és més restrenyida i té menys sentit de l'humor que la dreta?

–No sé per què, però és veritat. La dreta encaixa millor les crítiques.

–Vaja, que tenen la pell molt fina, les esquerres hispanes.

–Potser sí, però no sóc el més indicat per criticar-ho. Els humoristes acostumem a ser bastant soques: ens costa d'entendre les gràcies. És habitual que un humorista es prengui seriosament el que qualsevol mortal interpretaria com una broma, o que es faci explicar dues vegades un acudit.

–¿Conclusió?

–Igual que els humoristes som els que tenim menys sentit de l'humor, resulta que els que presumeixen de tolerants a l'hora de la veritat no ho són tant.

–Amb els nacionalistes passa igual: es prenen tan seriosament que no admeten bromes amb la seva elevada missió de construcció nacional.

–Gràcies a Déu no ho he treballat directament l'humor polític, així que no sabria ben bé què dir-ne.

–¿Com interpreta el Groucho de Grouñidos els aires secessionistes que bufen a Catalunya?

–És immune a la política. I també gràcies a Déu.

–¿I el papa Francesc?

–Ni se n'ha enterat; les notícies sobre l'Església se les salta. Passa directament als mots encreuats.

–¿Com hauria encaixat el Grocho de debò la seva rèplica d'El Jueves, si l'arriba a conèixer?

–No els vam presentar en vida d'ell, i ara tampoc no ho faria. Tingues en compte que Groucho era un còmic genial, però quan llegeixes els seus llibres se te'n van les ganes de fer-te'n amic, de la mala bava que gastava. Per sort, Nieto va crear un personatge més humà, més amable.

–I més faldiller. Jan, col·lega seu de saló, acaba de rebutjar la medalla d'or de Belles arts del ministeri de Cultura espanyol en protesta per la situació del país. ¿Un exemple a seguir?

–Em sembla un gest molt valent per part seva, però probablement jo no ho hauria fet.

–¿Un personatge que li hauria agradat crear?

–La veritat és que no sóc gaire aficionat al còmic. Diego Valor i poca cosa més. Els superherois m'horroritzaven, i encara els odio. Sóc més de llibres: vaig ser un lector compulsiu de Los Cinco, i il·lustrar la sèrie va ser un somni. L'honor màxim seria que m'encarreguessin les aventures de Guillermo Brown, que per mi és la bíblia. Però seria difícil, per no dir impossible, estar a l'altura de l'il·lustrador original, Thomas Henry.

–Diego Valor també és un superheroi.

–Ni vola, ni va disfressat de coses rares, ni pretén salvar el món. Definitivament: no és un superheroi.

–¿Per què el còmic espanyol no ha donat una figura de l'estil de Milo Manara o Guido Crepax, quan molts dibuixants han cultivat el gènere eròtic?

–N'hi ha: Luis Royo, per exemple. Però és que quan hi va haver el boom del destape, el que es portava eren les fotografies, més que el dibuix.

–La desaparició de Kiss Comix i similars, ¿tragèdia o signe dels temps?

–La tragèdia és que han desaparegut totes les revistes: mort El Víbora, només queda El Jueves.

–No és per ser au de mal averany, però, ¿quant li queda, de vida, a El Jueves?

–De moment gasta bona salut. I ser l'última –i l'única– sempre ajuda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.