Foto: EL PERIÒDIC

Cap disciplina no es pot reduir a trets característics. Intentar-ho és desvirtuar-la i voler que una mena de caricatura ocupi un espai que no li correspon, ple de matisos inesgotables. Per això, parlar de «teologia feminista» és emmascarar el fet que no existeix tal cosa, i si una gran varietat d'enfocaments i perspectives: de la teologia europea benestant a la realitzada per investigadores afroamericanes o per qualsevol cristiana que veu com el fet de ser creient comporta una relectura de la Bíblia des del seu país, raça i tradició particular. Aquest aspecte enriqueix els discursos sobre un text que els cristians considerem sagrat, però que pertany a unes èpoques i unes cultures determinades.

Ara bé, així com la majoria de les perspectives teològiques feministes són de profitós coneixement, perquè suposen un repte a les veritats llençades des d'un poder patriarcal i discriminador al llarg dels segles, trobo que cal distingir entre aqueixes crides exegètiques a una veritat amagada, i certes derives que porten la teologia feminista (se sobreentén cristiana, o sorgida de països cristians) a un territori de confusió, sincretisme i esterilitat, fins al punt que obliden l'aspecte teològic que hauria de conformar-les, i s'inscriuen sobretot en una línia d'actuació feminista que sospita de qualsevol fet lligat als barons. Però, sobretot, perquè no deixen veure la possibilitat d'un futur compartit. No es tractaria d'un acostament feminista dialògic entre els gèneres, sinó d'una aposta secessionista. Potser una de les propostes més radicals en aquest àmbit és la sorgida a Xile entorn del col·lectiu i la revista Con-spirando, animats per Ute Seibert i Mary Judith Ress, així com de les diverses «Escoles d'espiritualitat i ètica ecofeministes» que des del 2000 se celebren en aquell país.

Sens dubte, un dels conceptes més sorprenents d'aquesta escola és el que Ress anomena un «nou paradigma post patriarcal». ¿Què es açò? Doncs, un paradigma, teòric i pràctic alhora, que respon a una antropologia, cosmologia i epistemologia que abandonen els sabers transmesos per una ideologia androcèntrica, i tracten d'obrir-se a una nova comprensió de les relacions entre els éssers humans, el seu lloc a la Terra i en el cosmos, i l'espai d'on fer emergir els coneixements. Tanmateix, i sense voler convertir aquest breu article en una “qüestió de noms” (o de prefixos), jo no parlaria tant de “paradigma post patriarcal”, que suposa una superació, almenys parcial, dels vectors que regiren les societats patriarcals, sinó d'un paradigma –aquest ecofeminista– apatriarcal, ja que ni molt menys ha deixat d'existir el pròpiament patriarcal i ni tan sols, en la societat en general, es posen en entredit les seves premisses.

No obstant, amb el prefix a- o post-, el paradigma que proposa Mary Judith Ress (una síntesi accessible és el seu article «Afirmación de las mujeres latinoamericanas», publicat en la revista Concilium l'any 2009, en un monogràfic dedicat a l'ecoteologia) resulta espuri, perquè assenyala l'establiment d'una cultura paral·lela a la majoritària (que és la que s'hauria de transformar), tot portant a l'apoteosi els pressupostos del “feminisme de la diferència”, i, en els exemples que proporciona, relativitzant allò purament cristià en vista d'una entesa exclusivament per a dones, i d'una comprensió en excés tòpica d'allò «femení». S'arriba així a una antropologia on «els humans no som superiors a la resta de la comunitat de la vida»; a una cosmologia o teologia en la qual «Déu s'identifica amb tota la vitalitat que trobo en les persones i en la natura»; a una concepció dessacralitzada de la mort i dejuna de component escatològic: «els nostres éssers estimats segueixen presents en el record que en tenim», el que fins i tot pot rebre el nom de «resurrecció»; a una epistemologia centrada en el cos (femení), bo i reafirmant la seva sacralitat «com a font de santedat»; a una ètica fonamentada en l'experiència dels cossos; a una vida espiritual sincrètica, on es constata un allunyament de les formes litúrgiques tradicionals, i l'experimentació en activitats tan variades com el tai-chi, la jardineria, la fotografia…; i, com a súmmum, a una vida litúrgica a-cristiana, les característiques principals de la qual serien basar-se en celebracions pròpiament femenines (la teòloga africana Musimbi Kanyoro, en un altre context, apunta als ritus de pas que són la primera menstruació, la naixença del primer fill, la menopausa…) i a estar inspirada en les cosmologies dels pobles indígenes d'Amèrica.

Tot plegat ens fa preguntar-nos: ¿«teologia cristiana ecofeminista» o «New Age de gènere»? ¿Quin és l'abast d'aquests experiències «teològicament» feministes? Sens dubte, força minoritari. Sociològicament resulten interessants com a apostes d'una comunitat que desitja marcar un punt de ruptura amb els estereotips de la societat patriarcal, i fomentar l'expressió de les dones. Tanmateix, no pretenen bastir una societat alternativa a l'actual, ja que estigmatitzen allò cristià i allò propi de l'home fins al punt de no esmentar-ho, i al meu parer equiparant «patriarcal» amb «masculí», quan la realitat és que només entre dones i homes es podrà arribar a un soscavament tan pregon dels paranys masclistes com perquè caigui una societat defectuosa i tan discriminadora de les dones.

Ara bé, l'aspecte més negatiu d'aquest ecofeminisme impulsat per una teòloga d'origen luterà i una altra catòlica, és que tampoc no es tracta d'un cristianisme alternatiu, perquè hi renuncien expressament o, com a molt, el toleren. El cristianisme resta anul·lat davant certs corrents que procedeixen de la New Age més blaneta i que, tot escudant-se en el retorn a la natura i a allò tel·lúric, silencien la veritat essencial de qualsevol cristià: aqueix «Jo sóc el camí» de Jeshua, que sembla oblidat entre els afanys del eco-món… ¿Potser, entre aquestes teòlogues, perquè Jeshua era de sexe masculí?

Per a més informació consulti l'edició en paper.