El director català ha restituït la versió íntegra de Cançó d'amor i de guerra Foto: JOSEP GARCÍA

DIRECTOR MUSICAL DE "CANÇÓ D'AMOR I DE GUERRA".

Ho dèiem dies enrere aquí mateix: Lluís Capdevila sembla haver deixat –ni que sigui momentàniament– els llimb literaris. I un dels cupables és Lluís Cabal, l'última esperança de la sarsuela catalana. Tres temporades enrere es va embarcar en una aventura ben incerta: muntar per primera vegada la versió íntegra de Cançó d'amor i de guerra. Ja saben: el gran monument del gènere, amb partitura del mestre valencià Rafael Martínez Valls i llibret de Víctor Mora i del nostre Capdevila, estrenada el 1926 al teatre Nou de Barcelona i que sempre, sempre s'havia representat en la versió mutilada –cortesia de la censiura de Primo de Rivera. Aquesta noble singladura va concloure dilljuns al teatre Victòria amb un èxit incontestable: vint funcions i 15.000 espectadors. Però encara som a temps, diu, que algun programador local obri l'ull i agafi aquesta oportunitat al vol: ¿s'imaginen una Cançó d'amor i guerra al Claror? ¿O al Centre de Congressos? ¿Per què no hauria de tenir lloc a cap de les nostres temporades?

–¿Com pot ser que la sarsuela més cèlebre del repertori català, sigui tan difícil de veure en un escenari?

–Perquè la paraula sarsuela fa mitja por, sona a antic, a ranci, a passat de moda. I porta desgraciadament enganxada l'estigma de franquista, d'espanyolista.

–¿I no és així?

–Res més lluny de la realitat: la sarsuela és la nostra opereta. La dictadura se la va intentar apropiar, però no hem d'oblidar que bona part del repertori són sarsueles reivindicatives, per no dir revolucionàries.

–¿Per exemple?

–Cançó d'amor i de guerra n'és una. I n'hi ha fins i tot de llibertàries: El bateo, de Chueca, protagonitzada per un anarquista com una casa.

–Una sorpresa de les grosses: el repertori de sarsuela en català frega els 400 títols.

–No només això: bona part del repertori de la sarsuela està escrit per compositors i llibretistes catalans. I no uns qualsevol: mestres com Amadeu Vives i Enric Morera. I la gent no ho sap, però moltes tonades que formen avui part del repertori popular són en realitat fragments de sarsueles.

–Digui, digui.

–La Santa Espina és la sardana que s'interpreta a la meitat de la sarsuela del mateix títol; la famosa Rosó és l'ària de tenor d'una altra que es diu Pel teu amor; la no menys famosa Baixant de la font del Gat també és una ària d'una sarsuela que es diu precisament així. És que n'hi ha moltíssims.

–Tornem a Cançó d'amor i de guerra: diu que l'han reinterpretat. ¿Hem de témer el pitjor?

–Que ningú no s'espanti: el que hem renovat és l'escenografia i el vestuari, amb uns decorats dignes i uns figurins a l'altura de l'obra. Li hem tret la pols, si es pot dir així, amb una posada en escena espaiosa, amb un deplegament de gairebé 80 persones entre músics, cor i solistes.

–Venen la seva Cançó com la versió íntegra de la sarsuela. ¿Què és exactament el que han reintegrat?

–El 1926 es va estrenar censurada, amb talls importants. De fet, ni el compositor ni els llibretistes la van veure mai com l'havien concebut. Li van extirpar els fragments que evocaven conceptes que sota la dictadura de Primo de Rivera podien sonar subversius: libertat, revolució, república... I com que es va estrenar així, així es va quedar.

–¿Quants minuts han rescatat de la tisora del censor?

–Ara ens n'anem fins a les dues hores i deu. Un quart d'hora més que la versió censurada. Però no és tant una qüestió quantitativa com qualitativa: hem recuperat l'escena del segon acte en què el cor canta el cèlebre himne de Cançó d'amor i de guerra que li dóna títol. Com que el censor la va tallar, van haver de posar-la al final. Nosaltres l'hem restituït on toca, al segon acte, i hem recuperat el final original.

–I els personatges, ¿els han potinejat gaire?

–La Francina, una mica: sempre ens l'havien presentat com una noia més aviat bleda. Val: la volen fer casar per interessos econòmics de la família amb un home que no estima, però ella s'hi rebela. Així que no és tan fleuma com ens l'havien pintat.

–Vaja: els ha sortir una Francina feminista.

–Reivindicativa, més aviat.

–¿Ja li hauria semblat bé, a Capdevila, aquesta reinterpretació?

–No hem tocat res: la Francina del llibret no és una fleuma; al contrari. Si hi ha algú fidel al text i fidel a la música, som nosaltres.

–¿Quins són els temes que planteja Cançó d'amor i de guerra?

–Ens hem de situar en el context de la dictadura: certs temes no es podien dir de forma massa òbvia: la llibertat individual, de la llibertat dels pobles, del dret a decidir... El llibret ho planteja, tot això, però en el context d'un poblet del Vallespir i en l'època de la Revolució Francesa. En resum: que és una obra amb una forta càrrega de reivindicació catalanista.

–¿No els haurà sortit una sarsuela sobiranista?

–La lectura l'ha de fer cada espectador. Nosaltres n'hem respectat la intenció amb un missatge clar: que la llibertat està per sobre de tot. Amb sentit de l'humor, mèrit que cal posar al sarró dels llibretistes.

–Musicalment l'ha definit com «un Wagner amb barretina». ¿Se li'n va anar la mà, aquí?

–Al primer terç del segle XX, Barcelona tenia l'associació wagneriana més potent fora d'Alemanya. I aquesta influència es percep per exemple en els leitmotiv que es repeteixen al llarg de l'obra, que són molt wagnerians. Però és un Wagner passat pel filtre català i mediterrani.

–Van intentar portar-la a Sant Julià i no va sortir bé. ¿Per què?

–Fa un any i mig vam enviar la proposta al comú, i no ens van ni contestar. I mira que ens hagués fet gràcia, perquè Capdevila va viure a Sant Julià.

–¿Per què mereix el número u del rànquing de la sarsuela en català?

–Va tenir des del primer dia un èxit sense precedents: va aguantar tres anys en cartell, ininterrompudament, i se'n van fer més de 2.000 funcions. Poca broma.

–¿Quins altres títols comparteixen amb Cançó d'amor i de guerra el podi de la sarsuela en català?

–La legió d'honor, El timbaler del Bruc, Joan de Serrallonga, Gent del camp, La Costa Brava...

–Per acabar: al cap de la temporada, ¿quantes sarsueles es representen, als escenaris catalans?

–Aquestes les he dirigit jo mateix els últims anys. Però para de comptar. Com a molt, antologies. I encara.

Per a més informació consulti l'edició en paper.