González, a l'interior del local de Càritas parroquial, després de realitzar l'entrevista per EL PERIÒDIC Foto: ÀLEX LARA

PRESIDENT DE CÀRITAS SANT JULIÀ.

Jordi González va prendre un dia la decisió de dedicar el seu temps lliure a la solidaritat. I estem parlant de molt de temps, moltes hores destinades a coordinar el grup humà de Càritas Parroquial de Sant Julià de Lòria. Coordinar i ajudar, dedicar tots els recursos generats a fer una mica millor la vida de les persones que s'han quedat sense feina o no tenen recursos suficients per tirar endavant. I amb l'arribada de la crisi ningú pot negar que a González se li ha girat feina.

–¿Com definiria la tasca de Càritas parroquial?

–Càritas parroquial és un organisme amb la voluntat d'ajudar als que ho necessiten, víctimes de la pobresa i de l'exclusió social. L'avantatge és que al ser parroquials som més propers, tenim autonomia per ajudar a la gent de la parròquia. Això si, sempre supervisats per la treballadora social de Càritas Andorrana. Càritas no només tracta casos pràctics, també ajudem a persones que es troben en situació de solitud. Hi ha molts casos de gent gran que no es relaciona, o de persones que van arribar amb una edat avançada a Andorra i no tenen família... Fem també una tasca d'acompanyament. La idea és ajudar en el que sigui.

–¿A quantes persones esteu atenent actualment a la parròquia?

–L'any passat van ser al voltant de quaranta famílies. Aquest any seguim augmentant. Gent que fins ara vivia bé, amb feina, s'ha quedat sense res.

–¿Quins perfils us trobeu?

–De tot. Hi ha molta gent que es queda sense feina i té la família, té la sort de poder seguir endavant, i més si té estalvis. Però quan això s'acaba, o si no té la sort de tenir família aquí... Tots ells tenien una manera de viure que es trenca de cop, i potser a vegades no sabem o no podem adaptar-nos a la nova situació. Per això l'avantatge que tenim nosaltres és que som tots voluntaris del poble, i amb aquests hem pogut posar en marxa aquest local, que és un punt de referència per a la gent que necessita ajuda. Ara som una trentena de voluntaris. I volem que la gent sàpiga que aquí tenen una ajuda.

–¿Alguna necessitat que estigui augmentant darrerament?

–Sobretot ha pujat el tema de la factura dels medicaments. Gent que no pot avançar els diners a la CASS perquè no té la prestació per malaltia crònica i per tant no té el 100% de la CASS cobert. També hem pagat lloguers d'habitatges, factures de la llum, de l'aigua, de telèfon... ... Al final els costos de supervivència ja no són la pobresa absoluta, o sigui no només és no poder menjar, també és la marginació social que et comporta no tenir accés a certs serveis, com internet i el telèfon. Estar fora de les comunicacions en certa manera també és estar exclòs socialment.

–¿Quines edats tenen les persones a les que ajudeu?

–Tenim perfils de totes les edats. Tenim molta gent gran, que tenen pensions molt baixes. Famílies monoparentals, amb fills... No és com abans, en què el perfil era molt més clar: un treballador immigrant. Ara s'ha ampliat.

–Per tant, ja no hi ha tants casos de persones sense recursos que opten per marxar del país...

–Ja no. La gent de mitjana edat que ha tingut fills i té família s'ha arrelat a Andorra. Ja no tenen opció de marxar. En general ja treballem amb gent que ho està passant malament però que tampoc té perspectiva de tenir feina al seu país d'origen. Diuen: «Aquí estic malament, però si torno tampoc tinc solució».

–¿Quins altres casos us esteu trobant darrerament?

–Tenim, per exemple, casos de persones que tenen feina, però necessiten ajuda perquè fa mesos que no cobren. Sobretot a la petita empresa. No pleguen de l'empresa però tampoc tenen l'ingrés salarial. I de cara a l'administració tampoc tenen dret a demanar ajuda perquè consta que estan rebent un sou. Paral·lelament, tampoc volen plegar ni denunciar a l'empresari perquè tenen por a perdre la feina. És, per tant, un cercle viciós.

–¿Com afecten aquestes problemàtiques als infants?

–La manca de recursos de les famílies ens preocupa molt quan hi ha nens pel mig. Si no poden participar a les activitats infantils, extraescolars o d'estiu, se senten exclosos socialment. Per sort el comú ajuda en aquest sentit, quan hi ha un cas d'aquests ja activen el protocol, també a Benestar, de Govern. Hi ha molt bona comunicació entre el Govern, els comuns i Càritas. Els nens han de tenir tots les mateixes oportunitats.

–¿I entre els necessitats, també s'ajuden?

–Sí, hi ha grups, es fan sortides conjuntes. El que hem de fer a Andorra, tenint en compte que som un país petit, és coordinar els serveis de totes les entitats solidàries.

–¿Hi ha casos crònics?

–Tenim casos de persones que porten molt de temps sense sortir-se'n. Tot i que llavors en general els casos són derivats al Govern, i es busca una solució per a poder-lo mantenir més en el temps. Per això és molt important la coordinació amb Benestar.

–¿Quin tipus d'ajuda oferiu des de Càritas?

–Depèn. La treballadora social valora la situació en la què es troba la persona: des de quan no té feina, els ingressos que té, el número de persones que viuen amb ella i en quina situació es troben. Els donem menjar. Les empreses ens ajuden molt, ens donen excedents. També donem roba, mobiliari, els paguem factures pendents de la llum. I centralitzem el banc d'aliments, per a les persones que no poden desplaçar-se a Andorra la Vella.

–¿Tots els diners els traieu de donacions?

–Sí, dels socis. En tenim 68. I a més tenim subvencions del comú. I sempre que tenim un problema, com que tenim una col·laboració estreta, se soluciona. L'avantatge de Càritas és la immediatesa que ofereix. Des del moment que es demana l'ajuda fins la realitat d'aquesta passen dies. En canvi l'Administració té un procediment més lent.

–¿Els socis han caigut per la crisi?

–No, ja fa temps que ajuden, la xifra es manté. Tot i que ens agradaria tenir-ne més, es clar. A més aquí a Sant Julià tothom ajuda. Es nota molt en les campanyes d'aliments. Fins i tot gent que té el perfil per demanar acaba ajudant als que estan pitjor que ells. La gent és molt sensible en aquest sentit. El maco de tot això és que els veïns ajuden als altres veïns.

–¿Amb els diners que obteniu de les donacions, teniu suficient per ajudar a tothom qui ho demana?

–Sí, i si no ens arriba ja ens espavilem. Ajudem a tothom. Sí que és veritat que alguns anys hem tingut un dèficit negatiu, com l'any passat, que va ser de 2.000 euros. Però és la nostra feina. El que vigilem molt és que els costos de funcionament siguin zero. És a dir, que el 100% del que ens donen sigui per la gent que necessita ajuda. I si tenim costos de funcionament, busquem l'ajuda per pagar-los. Un exemple és aquest local. El constructor ens va fer un preu molt bo. És veritat que sempre trobem la manera de pagar les factures.

–¿Quines campanyes feu a Sant Julià?

–Pel Corpus vam fer una campanya de captació econòmica. I cada any al Nadal fem una campanya de recollida d'aliments. Es reparteixen capses pels supermercats perquè la gent pugui col·laborar deixant productes. L'any passat vam recollir 2.000 unitats.

–¿I per acabar, alguna notícia positiva, casos de persones que se n'han sortit?

–Sí, n'hi ha. I passa molt sovint que gent que ha tingut problemes, al final ha acabat com a voluntària. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.