Llovera, la setmana passada a Andorra la Vella, dies després de conèixer la resolució dels premis Foto: TONY LARA

El pilot Albert Llovera era el candidat que per primera vegada representava a Andorra als premis Príncep d'Astúries de l'Esport. Era a una llista de 19 candidats de 12 nacionalitats diferents. Finalment, l'andorrà no va entrar en la llista de cinc finalistes d'un premi que ha estat per al golfista espanyol, José Maria Olazábal.

–¿Quin cos se li queda quan ho veu tan a prop?

–D'entrada no m'agrada perdre, m'hagués fet gràcia haver estat dins dels cinc finalistes. Suposo que hi ha d'altres pressions a dins d'aquest jurat.

–El primer any que un és candidat és més difícil.

–Per descomptat, i a més ja ens ho havien dit que el primer any seria complicat. Sabíem que la primera vegada, d'entrada, no et fan massa cas. També aquest any s'havien presentat tres persones amb discapacitat, que no és habitual. La Teresa Perales a Espanya mou molt. Hem pogut treballar conjuntament i fa moltes coses, potser no tantes com jo, però en fa.

–També ella era la primera vegada que s'hi presentava.

–Sí i suposo que ens tornarem a presentar perquè ella també és una persona que ha marcat història. Tenir 20 o 22 medalles paralímpiques et dóna una sensació que s'ho ha currat també.

–¿Quins son els mèrits d'Albert Llovera per optar a aquesta distinció?

–Crec que tot el que he estat fent durant els últims vint anys. Sóc la primera persona amb discapacitat que va aconseguir una llicència per competir contra persones sense discapacitat, això va ser una porta oberta molt gran. Al cap d'un temps vaig guanyar campionats, també en tinc de subcampionats, i parlem de tota una temporada, no de carreres. A més, he estat pilot oficial o gairebé oficial de Citroën, i després de Fiat. Crec que he anat obrint portes en aquest nivell. Vaig passar de ser una persona que va anar a uns Jocs Olímpics, a tenir un accident i el meu ímpetu per competir i voler fer-ho amb gent sense discapacitat ho he aconseguit i amb un any i mig de treball perquè em donessin aquesta llicència, i just després d'això ja guanyava campionats. He anat progressant i a més en 2010 i 2011 amb llicència de prioritari B, que a part dels oficials, a continuació sóc dels millors considerats per la Federació Internacional.

–¿Quina és l'activitat paral·lela que fa més enllà del vessant esportiu?

–Doncs explico el meu dia a dia perquè es compari o fins i tot es protesti. Jo no tinc mànager ni res d'això, sinó que explico com treballo per uns objectius. La vessant social hi és també. A més de fer esport adaptat, m'involucro en què facin esport, també treballo amb nens amb càncer, amb l'Unicef… Tot és un pack, el que he arribat a aconseguir. Bàsicament, com sortir d'aquest forat pel qual m'ha tocat passar.

–¿D'on surt la idea de presentar-s'hi als Prínceps d'Astúries?

–Això surt del Govern, des de l'ambaixada de Madrid es va demanar que tenien aquí un personatge que el podien situar als premis. De fet, la premsa en parlava dels 12 països que estaven representats allà, i el primer que hi sortia era Andorra.

–No és habitual que un andorrà es presenti a aquest premi.

–He estat el primer, però ja havia estat nominat als Laureus.

–¿Què hagués significat guanyar el Príncep d'Astúries o fins i tot entrar entre els cinc finalistes?

–Suposo que un reconeixement a la tasca de molts anys. Això t'omple més.

–¿Com ha viscut aquest procés?

–Doncs estava molt content, però el dia que vaig saber que no estava entre els cinc finalistes, doncs vaig caure una miqueta, però bé, ara ja millor.

–El golfista espanyol José María Olazábal ha estat el guanyador. Què en pensa d'ell?

–És una persona que ha fet molt. No sé però si era el moment perquè li donessin. És com un premi a tot el que ha fet. Jo també ho tinc molt més a prop, vaig ser 9è del món, l'any següent campió d'Espanya, tercer absolut, condueixo només amb les mans, però també Teresa Perales ve d'uns Jocs de Londres Paralímpics amb moltes medalles i jo crec que això es nota una mica.

–¿Està decebut?

–M'agrada estar al davant. Em trobo també una miqueta que amb aquests tipus de premis em trobo que pugem com l'escuma i després et trobes una miqueta vetat. En els premis Laureus, Edwin Moses –president dels guardons– va flipar. Es preguntava al veure'm si aquest tio existia de debó. És potser el que ha passat aquí.

–Són uns premis amb molta diplomàcia interna.

–No ho sé, no sé com van les coses. Jo només voldria que s'ho miressin tot el que els enviem.

–Llovera té el reconeixement fora d'Andorra, ¿el té dins?

–Sí, i a Espanya també. Però sempre em passa el mateix: Sembla que aquí sóc de fora, i allà també ho sóc. ¿Què hi puc fer? Em canvio la bandera, ¿sí?, ¿no? Jo sóc qui sóc i estic encantat de la vida. Em sap greu de la manera que van transcórrer aquells dies, però és el que hi ha. Amb aquests premis em passa el mateix que amb els Laureus. Moses no es creia que hi havia una persona així, però els mateixos nacionals van ser els que em van sellar. A Espanya, per molt que corri allà i amb llicència catalana i amb el RACC, per ells sóc guiri.

–Pensa que hi ha tractament preferencial per l'esportista espanyol?

–Sí, una mica sí.

–Però això no es veu en la part més científica o en el vessant artístic dels premis, per exemple.

–No, perquè així tenen més ressò internacional. De fet, l'any passat el premi no va ser molt brillant.

–La intenció d'obtenir aquest premi, ¿és per un ego personal o pel que vostè transmet?

–Crec que pel que transmeto, però l'únic que em passa és que a nivell de paralímpics els agrada molt el que faig, però el meu esport no pega molt perquè no és paralímpic. Als xavals els agrada, però als dirigents no. La diferència és que la Teresa anima a fer esport a la gent amb discapacitat, i el que jo faig és més explosiu, a qui li agrada , li agrada tres vegades més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.