• Robert Pastor avança fins al 1201 el rastre documental de les primeres fetilleres dels Pirineus

Pastor, al tribunal de Corts de la Casa de la Vall Foto: TONY LARA

Del 1201. Aquesta és la primera referència documental a fetilleres nostrades que ha desenterrat Robert Pastor per a major glòria de la bruixeria andorrana. Poca broma, perquè s'avança en dos segles llargs el Llibre de les ordinacions de ls Valls d'Àneu, datada el 1424 i que fins ara es considerava l'acta fundacional de la bruixeria pirinenca –¡i europea! L'honor recau en una acta firmada l'11 d'agost del 1201 pels «homes d'Andorra» i Arnau de Castellbò i segons la qual li reconeixen al senyor vescompte la jurisdicció sobre els casos de bruixeria registrats en el nostre amable racó de món. La llàstima, diu Pastor, és que resulta impossible seguir el rastre de la documentació de Castellbò, així que per trobar els primers casos de bruixes de carn i óssos jutjades, condemnades i executades per aquí dalt cal recórrer als arxius del Tribunal de Corts i de la Inquisició de Barcelona, molt posteriors. Això és el que va fer Pastor amb paciència de formiga xinesa ara fa un decenni a Aquí les penjaven, el monumental patracol consagrat a la vida i (sovint) mort de les metzineres locals, una ampliació del qual –que busca editor, per cert– va presentar dimarts a la Puça.

La tesi de Pastor la resumeix al títol del volum: les bruixes andorranes tenien tots els números per acabar al patíbul, però a diferència del que podríem suposar, aquí no acabaven a la foguera sinó penjades «de forca ben alta». I no ens penséssim que aquest era un càstig excepcional, reservat a les bruixes contumaces. ¡En absolut! Pastor ha censat 93 fetilleres que van tastar l'hospitalitat del Tribunal de Corts a la Casa de la Vall entre el 1471 i el 1661. Quinze van acabar a la forca, i només ens consta que dos fossin declarades innocents: Joana Montanya, àlies Toneta de Caldes, acusada el 1575 de metzinera, apostasia i pacte amb Satanàs –que tampoc és tant, ja ho veuran de seguida– que va tenir la santa fortuna que el magistrat Antoni Morell visités Andorra mentre era a la presó i decidís endur-se-la a Barcelona perquè fos jutjada per la Inquisició.

Un tribunal –insisteix l'autor– molt menys sever que el de Corts i que acostumava a conformar-se amb la confessió del reu per deixar anar la presa amb una pena menor. El de Corts, en canvi, s'hi acarnissava sense manies, i la confessió equivalia a forca segura. Amb el detallet afegit que el procediment penal –si se'n pot dir així– estava destinat a obtenir la confessió de l'acusat. Amb tortures incloses: la més suau, la del cordill, que consistia a penjar la bruixa dels polzes, normalment per davant però que tenia variants més sofisticades: lligar els polzes per l'esquena i, si la bruixa era imprudentment repatània, lligar-li pesos als peus. Per no parlar del poltre –estirament i estrenyiment– i les que veurem de seguida que li van practicar a Maria Galoxa, que riu-te'n tu de les presons secretes de la CIA de l'estil de les de Zero Dark Thirty.

El magistrat Morell va salvar la Toneta va salvar d'una mort quasi segura, perquè tres de les altres cinc dones imputades –per dir-ho amb terminologia moderna– en el mateix cas van acabar a la forca. De la resta no en sabem el destí: multa pecuniària, assots, desterrament o, com sospita Pastor, el patíbul, encara que se n'hagi perdut el rastre documental. Un patíbul que, per cert, sabem on s'aixecava: exactament, «al foro del tossal, al costat de la rectoria de la capital». Una ubicació que l'autor situa o bé al darrere de casa de la Vall –on avui hi ha l'antic aparcament dels molts il·lustres consellers– o bé al davant de Pyrénées. Però tornem a la Galoxa, veïna del Vilar d'Ordino, executada la tardor del 1621 –en l'última de les tres grans caceres de metzineres: les altres dues van registrar el 1551 i el 1604– però no a Andorra la Vella sinó al mas d'en Soler, a la Cortinada, on recentment Albert Pujal va localitzar la primera farga.

Atenció a les orelles

El cas és que la pobra Galoxa li engiponen el repertori quasi complet de la bruixa canònica: diversos infanticidis –un dels quals per la depurada tècnica de «traure lo fetje per lo cul ab un ganxet de ferro»–, la mort de nou membres d'una mateixa família i l'enverinament del bestiar dels pobres veïns. Se'n van descuidar d'acusar-la de causar tempestes, pedregades i allaus, però la veritat, tampoc li feien falta aquests càrrecs per tenir-ho francament magre. I així va ser: l'interrogatori s'inicia el 13 de setembre i cinc dies després, com que continua sense confessar, els batlles a corden torturar-la «fins que la veritat surti de la seva boca». Atenció al repertori, de de regust tarantinià: «Li foren llevats sos cabells de cap i celles, i manada despullar de sos vestit, tota nua, i posada en dit turment del poltró». Ella, mesella, es resisteix. Així que li collen el garrot primer als pits, després a les cames, per continuar a les cuixes i acabar al ventre. I tot el que aconsegueix el botxí és que la pobra Galoxa cridi: «Lo meu Senyor, jo no sóc bruixa!». Mig quart d'hora després, però, canvia d'opinió, demana de confessar davant del veguer, admet els càrrecs –¡qualsevol no ho feia!– i fins i tot delata, ai, quatre còmplices més.

La Galoxa no va ser l'última bruixa local a penjar de ben alta forca. Aquest trist privilegi els correspon –diu Pastor– a Magdalena Riba, dita la Naudina de Meritxell, i a Caterina Gastona, alies Lluqueta, que van ser executades el 1629 i –elles, sí– al reglamentari tossal d'Andorra. El curiós del cas –a banda de l'acarnissament del tribunal de Corts amb les pobres ànimes que queien a les seves urpes– és que entre el centenar de casos documentats, només en quatre els acusats són homes, en una clara prova de la misogínia de la societat andorrana tardomedieval, i del perillós que podia arribar a ser per aquí dalt tenir fama de remeiera. A l'hora de les conclusions, Pastor es remet a les xifres incontestables que ha recollit –quinze de les nostres cent bruixes, que se sàpiga, van acabar al patíbul– i a la sentència de Galinier-Pallerola, l'altra gran referència sobre la matèria: «En tan sols dues generacions es van jutjar i condemnar a mort més bruixes a Andorra que en segle i mig d'Inquisició a Barcelona».

I això –diu– que les nostres fetilleres no tenien el mal costum d'organitzar els akelarres orgiàstics de l'estil de les bruixes basques o bretones –com a molt, el renec, pel qual la candidata s'arremangava la faldilla i seia amb el cul pelat sobre una creu guixada al terra. Eren humils metzineres –tot i que en cap cas es documenta la metzina utilitzada– que es limitaven a causar malalties a animals i persones –la més comuna, el goll. Amb una exòtica proesa: la de Joanita de Sant Julià, processada el 1551 i que –atenció– causava la caiguda de les orelles (!) dels homes que gosaven entrar a casa seva.

Per a més informació consulti l'edició en paper.