• L'organització esperava 4.000 espectadors; la policia dobla la xifra

L'artista català, en la roda de premsa prèvia al concert d'anit al Prat Gran d'Encamp Foto: màximus

Venia a Encamp així com de tapat, fent més soroll a les xarxes socials –l'autèntica àgora d'avui en dia, que hi farem– que no als mitjans tradicionals, no cal que li donem l'esquena a la realitat. Però el cas és que, si es compleixen les expectatives, el concert de Juan Magán ahir al Prat d'Encamp estava cridat a convertir-se en l'esdeveniment musical de l'estiu. ¿Què diem, de l'estiu? ¡Del decenni! O més enllà i tot. L'organització esperava l'assistència de 4.000 espectadors, una xifra absolutament marciana per als nostres estàndars que no es veia per aquest racó de món des que els germans Muñoz van reunir 5.500 fans al Comunal. I d'això fa ja set temporades. Però és que si el departament de Cultura d'Encamp ja tremolava només que es complíssin els seus vaticinis, resulta que la policia doblava la previsió i l'enfilava fins als 8.000 espectadors.

Com que al tancament de l'edició el concert del badaloní encara no havia començat, la resposta al dilema la tindrem avui, i ja amb xifres oficials a les mans. Naturalment, Magán es va estrenar anit al Prat Gran –i al Principat, és clar– aliè a tota aquesta remor de fons i amb el bon rotllo reglamentari en el rei de l'electrònica –que no deixa de ser una actualització 2.0 en aquell rey del pollo frito que va ser Ramoncín, allà a la prehistòria. El repertori, com és habitual en les seves sessions –que no concerts, va matissar, «perquè jo sóc sobretot un discjòquei, no un cantant»– un potpurri dels hits que sonen ara mateix a les radiofórmules i, naturalment, els seus èxits de sempre... encara que aquest sempre no vagi més enllà de quatre o cinc temporades enrere. Però tant li fa quan els teus fans freguen l'adolescència –per dalt i per baix– i tenen una menmòria musical digna de la Dory de Little Nemo. Així que ahir van sonar a Encamp, segur, des de Bora Bora fins a Bailando por ti i Te voy a esperar, el tema central de Las aventuas de Tadeo Jones que el va catapultar al firmament llatí.

Un Olimp en què regna no només amb el títol de rei de l'electrònica sinó també i sobretot com a pare fundador de l'electrollatí. A ell ja li està bé –«Jo no m'ho vaig inventar, però ho trobo molt adequat a la fusió de música de ball i ritmes llatins quepractico, i a més s'ha acabat convertint en un gènere, així que no seré jo qui negui l'evidència»– però en canví el que no li sembla tan bé que se li busqui al seu electrollatí un forçat parentiu amb el reggaeton. La pregunta li han fet tantes vegades –es nota– que té l'argument a la punta de la llengua i la deixa anar l'argument d'una tacada: «És que ara sembla que qualsevol música de ball cantada en espanyol sigui reggaeton. I no ho entenc, perquè el reggaeton és un estil amb patrons propis, exactament igual que el rock». El que passa, sosté amb una certa ironia, per no dir una miqueta de mala bava, «és que com que canto en espanyol, faig reggaeton; en canvi, si cantés en anglès i la meitat de la població no hi entengués ni mitja, segur que molaria quantitat».

La veritat és que molar, ja mola tal com s'ho ha fet anar fins ara, amb xifres de descàrregues milionàries –però no amb un tema ni amb dos, sinó amb uns quants– al Youtube. Així que no li cal canviar ni l'accent ni la llengua a un invent que funciona estupendament. També porta amb una certa resignació la comparació –òbvia, és veritat– amb Pitbull, aquest extraterrestre: «Em sembla un pelet simple que es digui això per la sola anècdota que tots dos ens esquilem el cap, però és amic meu i l'adoro, rapeja superbé, té un talent sobrenatural per crear èxits i és un empresari com una casa de pagès. Mentre em comparin amb un paio d'èxit, per mi genial». Entesos, mestre. Però no ens negarà el lector que Magán és el més semblant al raper de Miami que ha parit la música espanyola. En fi, que quedi clar que el badaloní és un fenomen amb tots els ets i uts, amb sortides de rara humilitat –«Encara no em crec el que va passar amb Te voy a esperar»– però que aspira –diu– a metes molt superiors que la humil cançó de l'estiu, invent carpetovetònic del qual abomina: «És un terme molt local, molt peninsular, heretat dels anys que venia Georgie Dann amb la seva patxanga i ja estava, cançó de l'estiu; però és que a l'Amèrica Llatina i els EUA sonava tot l'any». I aquest és, conclou, el seu objectiu amb Mal de amores, el seu últims single amb aires de hit: «Vull que sigui la cançó de l'any, no de l'estiu». A veure.

Per a més informació consulti l'edició en paper.