• Ahmed Keshta i Alfons Valdés estrenen a la sala de Govern i fins al 25 de juliol el projecte ?1+1'

L'escultor ordinenc amb Utopia (mixta, 2012), peça estrella de la mostra (amb permís de la instal·lació Inside out) Foto: TONY LARA

Feia dies que li seguíem la pista: exactament, des de l'última Mostra d'art, que de vegades –només de vegades– dóna agradables sorpreses com aquell Pont cap enlloc amb què hi va comparèixer l'ordinenc Ahmed Keshta (Giza, Egipte, 1978). Doncs torna a ser la sala de Govern la que a molts –¿la majoria?– ens descobrirà una de les veus més refrescants del nostre escarransit panorama artístic, on quasi tot es repeteix de forma cíclica, tediosa i, ai, acadèmica. Caldrà esperar un temps i agafar perspectiva per comprovar si Keshta ens sorprèn més per nou –entre nosaltres, és clar, perquè fa un decenni que s'hi ganya la vida– que per proposar-nos un univers, una visió, una personalitat autènticament singular i, per tant, imprescindible. ¿Com ara qui? Doncs ja que ens demanen noms, aquí van: Balmaseda, Ariza, Baygual, Araujo, Martín Blanco...

De moment hem de jutjar per aquesta estupenda ocurrència que és 1+1, que amb l'excusa de reunir sota el mateix sostre un consagrat com Alfons Valdés amb un emergent com Keshta permet que surtin del taller de la Cortinada la vintena d'obres d'aquestes Preguntes, que és com ha titulat el seu territori. Un territori on dominen la resina i el blanc. La resina, que treballa directament, sense motlle, perquè Keshta busca l'essència, l'ànima, i vol evitar el soroll, les interferències, l'aparell. Que un tros de marbre o uns quants quilos de refulgent bronze impedeixin a l'observador mirar dintre de la peça: «Pretenc que l'obra atrapi pel que és, no pel material amb què està treballada». El blanc, perquè constitueix al final la barreja de tots els colors, així que –diu– «de fet jo treballo en color».

L'obra de Keshta és aparentment figurativa. I és per això que peces com l'espectacular Utopia que tenen aquí al costat –cosina germana del Pont cap enlloc– atrapen sense esforç: es prengui la molèstia el lector d'inspeccionar la peça de prop i sense vergonya i hi descobrirà un exèrcit de minúsculs humanoides d'estirp daliniana. I comença aquí l'aparell conceptual amb què vesteix totes i cadascuna de les seves obres. Keshta és als antípodes dels hiperrealistes del Museu del Tabac estil Campos –que sostenia legítimament, ep, que la seva obra no té missatge. Les de l'ordinenc, sí. I el d'Utopia –a banda de la referència òbvia a Thomas More– és una subtil crítica a la fe irracional en altres vides, en altres mons, un esquer com el dels peixos abisals que porten una llumeta penjant del cap per atraure, capturar i cruspir-se les pobres criatures que tenen la mala sort de passar per allà. Doncs sí: les pobres criatures som nosaltres, els homes lil·liputencs que pul·lulen per l'espina del peix; i no, diu Keshta, no existeixen altres mons. I si existeixen, són en aquest. Així que no ens inventem utopies, ni posem excuses ni busquem culpables, i posem-nos a treballar.

¿Massa textual? Potser sí, però la veritat és que l'obra de Keshta acostuma a funcionar sola. Si més no, la volumètrica, la propiament escultòrica. Perquè a la sala de Govern s'estrena en la instal·lació –una tenda de campanya feta trossos amb què d'una banda evoca les acampades de la plaça Tahrir del Caire i, de l'altra, pretén reflectir com tot i tots estem interrelacionats, que si toques un extrem de la tenda, les conseqüències repercuteixen inevitablement en la resta de l'estructura– i es prodiga a més en una mena de quadres de paret –Formar part, Jo– de tendència minimal·lista, sector Malèvitx, d'interpretació críptica. I em permetran una última digressió cinematogràfica: «Amic Ahmed, em sembla que això és només el començament d'una gran amistat (artística)».

Per a més informació consulti l'edició en paper.