Núria Prenafeta vol especialitzar-se en el coaching polític Foto: TONY LARA

COACH

Núria Prenafeta és coach, la professió de moda que reclamen empresaris, polítics però també moltes persones a la recerca d'entrenament per aconseguir una fita que pot tenir a veure amb la feina, o no. El currículum de Prenafeta és impressionant i suma títols molt diversos, en alta direcció (ie business school de Madrid), en coaching (escoles universitàries de Madrid i Barcelona) i és membre de la ICF (International Coach Federation). També té un màster en programació neurolingüística (PNL) i és preparadora verbal i mental amb estudis cursats tant a Barcelona com a Mèxic i Colòmbia. Prenafeta es presenta com a consultora d'habilitats, coach executiva, d'equips, d'organització i de polítics; també és entrenadora mental per obtenir un alt rendiment i trainer en disciplines del comportament humà i formadora. A més, també aplica la programació neurolingüística i la hipnosi.

–¿Què diferencia un coach d'un psicòleg?

–Així com un psicòleg busca l'origen dels conflictes en el passat, el coach parteix del moment present per establir una línia de treball perquè la persona assoleixi una fita. En l'anàlisi del present es tracta de que la persona que consulta, s'adoni de més coses. Tots solem tenir una perspectiva i mirar només en aquesta direcció. El coach a través d'una sèrie de preguntes intentarà que la persona amplii aquesta visió. La gràcia està en fer entendre que la realitat no és només el que veu, sinó que això només és una part de la realitat. La realitat és el que perceben els sentits però està filtrada per la cultura que hem rebut, per la cultura del lloc on vivim i per les pròpies creences. De manera que la jutgem a través de tot això, cosa que també fa que podem arribar a unes conclusions que són el més allunyades possible de la realitat de les altres persones.

–¿Els conflictes sempre són amb els altres?

–Sempre jutgem als altres pel seu comportament i a nosaltres mateixos per la nostra intenció.

–¿Fer coaching polític no és una mica arriscat avui dia?

–Els polítics tenen mala imatge però també hem de pensar que tenen una gran responsabilitat. La democràcia es basa en la representació de la ciutadania a través d'unes persones que anomenem polítics.

–¿Sembla que s'han guanyat la mala imatge, no?

–Hi ha hagut temes de corrupció, d'abús de poder i moltes altres coses, com ara finançaments il·legals... I el què fem els humans és generalitzar. Només que hi hagi un cas a cada partit polític, i és cert que últimament fora d'Andorra n'hi ha molts, pensem que tots els polítics són uns lladres i estem cometen una injustícia perquè això no és així.

–¿També hi ha polítics honestos?

–Els que conec són persones que s'han posat en política amb la voluntat de servir el seu país. Tant els que conec a Andorra com els que conec fora. Això no vol dir que tots siguin bons i vagin amb bona fe. Avui ser polític, amb la crisi que patim, és difícil. I si a sobre, els tractem de lladres o de persones poc honestes, creem una desafecció entre els ciutadans i els polítics que complica encara més la seva feina.

–Cosa que té un cost.

–Té un cost personal i un cost polític. Només veiem la imatge pública, que és el què ens importa i el què tendim a criticar. Quan un polític fa alguna cosa ben feta no en parlem gaire. En canvi, comentem més els errors.

–¿Això no ho fem amb tothom?

–Hem de tenir en compte que el perfil d'un polític sempre reflecteix els valors de la societat. Si un ciutadà diu a un altre «no em facis factura que em sortirà més barat», o «cobra en negre» per evitar de pagar impostos... ¿Si fa això a nivell particular què no farà quan accedirà a un nivell de poder més gran? El que distingeix un polític d'un ciutadà és que té més poder i aleshores la corrupció a petita escala també es pot convertir en corrupció a gran escala.

–¿Els ciutadans i els polítics comparteixen els mateixos valors?

–I tant! Alguna cosa hem de canviar des de la base, perquè canviïn els valors que mouen la societat i els polítics. Com a coach penso que no només cal treballar amb els polítics sinó també amb la ciutadania, per generar consciència. Les coses s'han de fer des de la responsabilitat.

–¿Sobretot si ets polític?

–¿Només has de ser responsable a partir del moment en què ets polític, perquè mentre siguis un ciutadà de peu podràs anar fent la viu-viu? Això és una contradicció. Hem de començar per fer una autocrítica reflexiva i definir què volem com a ciutadans i com ens comportem. Què exigim al polític i què ens exigim a nosaltres, sinó correm el risc de repetir els mateixos errors.

–¿I quin és el paper del coach en una carrera política?

–El paper del coach és fer que el projecte polític i el projecte personal vagin de la mà. Perquè moltes vegades, el principal repte del polític és gestionar interessos contraposats. Els interessos del partit no tenen perquè coincidir amb els seus interessos personals. Un empresari pot haver de prendre certes decisions que van en contra de la seva empresa o activitat. També pot passar que determinats valors personals xoquin amb els interessos del partit o de la societat, en temes com el de l'avortament o del casament homosexual dels que tant se'n parla. Aquestes contradiccions internes o trencaments, s'han de saber gestionar.

–¿Hi ha coses irreconciliables?

–El primer que cal fer és qüestionar-se. ¿Estic disposat a renunciar a mi per al bé del partit? I el bé del partit és també el bé de la societat? ¿Com puc defensar una cosa que va en contra dels meus valors o interessos? La funció del coach és aquesta: generar un marc de reflexió que doni al polític una visió molt més àmplia, de 360 graus, perquè pugui decidir amb més precisió i sobretot, amb molta més convicció què és el que vol, unint les dues parts, persona i polític. Moltes vegades el què passa és que el polític confon la seva persona amb el personatge.

–¿De veritat que el polític confon la seva persona amb el seu rol?

–La persona és des de que neix fins que mort, evoluciona i aprèn, ara bé, el polític és el que fa, el personatge, i sempre és durant un temps determinat. No farà de polític tota la vida. Si la persona només actua des d'una faceta, pot arribar a carregar el seu entorn de confiança, la família i els amics. La contradicció amb els seus valors bàsics també pot portar-la a una dissociació mental, que farà que s'aferri al personatge. Aleshores esdevé una mena de façana sense res més al darrera. Defensar un projecte polític sense una convicció profunda, grinyola. No és la millor manera de dur-lo a terme amb èxit.

–¿I com ho han de fer tot això?

Una cosa també molt important per als polítics és gestionar bé l'entorn. I reconèixer quins són els diferents àmbits que afectarà un projecte polític determinat. La setmana passada es va presentar les línies bàsiques de la llei del joc. Doncs, es tracta de determinar quina implicació pot tenir no només en l'àmbit de país, sinó també en el turístic o en les relacions amb els països veïns. Cal definir molt bé tots els àmbits, quins actors estan actuant, quins interessos tenen i cenyir-los molt bé perquè no és el mateix interessos que posicionaments. Qui sap determinar l'interès que hi ha al darrera d'un posicionament pot atansar-se a l'altre. S'ha de saber fer i tenir un mapa que doni tres tombs a la cantonada.

–¿I com intervé el coach en aquest aspecte?

–El coaching genera un espai de reflexió perquè el polític pugui ser conscient de tots els elements que hi ha implicats en l'entorn per prendre decisions. I també implica un autoconeixement unint el polític i la persona.

–¿Hi ha algun polític que sigui polític per definició, com a persona també?

–No en conec cap però, són persones que són autèntics líders i que ho saben comunicar. Per exemple Gandhi o Winston Churchill, són grans líders que han fet història, o Martin Luther King que també era un polític al cap i a la fi. El seu discurs encara avui posa la pell de gallina a molta gent, és el discurs més repetit de la història i és el model del que ha de ser un discurs polític, perquè toca la part emocional i la part argumental des de tots els punts de vista. És visual, auditiu, sensorial... És el polític total. El polític només pot arribar als altres si pot parlar des d'ell mateix.

–¿I això es pot aprendre?

–Primer t'has de liderar tu mateix per poder liderar els altres. Quan només es lidera els altres des del personatge polític, hi ha alguna cosa que es deixa de banda, com els pilars que sustenten a la persona. I un polític així no se sustenta gaire temps.

–¿Quin és el parany?

–Que el poder acabi dominant el polític i entri en una dinàmica, que anomenem l'eròtica del poder. Comença a creure que és més important que els altres. He vist com en actes públics, alguns polítics es barallen per estar a la fila zero. El que la gent ve a veure és el què passa a l'escenari no el polític, estigui a la fila zero o a la primera fila. O el tema del cotxe oficial, hi ha polítics que no poden anar enlloc sense cotxe oficial. Quan una persona es considera important, alguna cosa està passant, perquè hi ha un trencament entre qui és la persona i qui creu que és. El que ha de fer el coach és fer-la tocar de peus a terra. La nostra missió és aquesta.

–¿I aquesta tasca, la de fer-los tocar de peus a terra, és cada dia més difícil?

– El que passa és que el polític està envoltat de molta gent, d'aduladors, de consultors...

–¿Però no hi ha també l'oposició per fer-los tocar de peus a terra?

–No és el mateix, perquè l'oposició és vista com l'enemic, el polític sap que va en contra del seu projecte i per tant es posa una cuirassa i ja està. Segur que ja ha passat en algun parlament que l'oposició presentés un projecte de llei fantàstic, però segur que no ha passat mai que el partit que governa li hagi dit que li semblava molt bé: « felicitem l'oposició per aquesta aportació, i a més i a més, hi afegirem això o allò».

–¿O sigui que de poc serveix que es discuteixi tant?

–Aquesta és la pena de la democràcia. ¿Quina és la prioritat dels partits contribuir a fer societat o guanyar les eleccions? Tots ens adonem que quan falten dos anys per convocar unes eleccions, es mouen una sèrie de fitxes molt ràpidament i es busquen resultats a curt termini per poder congregar nous electors. D'aquesta manera, és difícil que un govern, sigui el que sigui, vulgui invertir temps i diners en projectes a llarg termini, perquè com que no es valorarà no cal fer-ho. La rotació cada quatre anys fa que es busqui resultats a curt o a vegades a mig termini, en el cas que es posin en marxa en iniciar el mandat, però mai a mig mandat perquè aleshores el que es vol és tornar a guanyar. Aquest és un dels perills de la política.

–¿Aleshores l'oposició aquí no pot fer res per anivellar la cosa?

–L'oposició fa de balança del projecte polític però no del polític, aquest és el paper que fa un coach i que només pot fer un coach. Perquè sap com fer-li veure tot l'entorn, que potser d'una altra manera li passaria per alt. Potser el veuria des del punt de vista de l'estratègia política, però no des del punt de vista de la intel·ligència emocional, de com sentir-se en relació amb ell mateix, del què li està passant. Ningú es preocupa de la persona del polític.

–¿I quina ha de ser doncs la prioritat del polític?

–La pregunta en política és: ¿Què és més important el partit o jo, o contribuir a la societat? ¿Quina és la prioritat els ciutadans o jo? Com a ciutadans tenim clar quina és la prioritat però ho percebem? Pot haver-hi casos en que sí i altres en que no.

–¿Però en aquest sistema de clientela, el ciutadà també sol comprar, no?

–El ciutadà sol comprar perquè valora resultats. De totes maneres, els ciutadans tenim una responsabilitat perquè quan passen aquestes coses també és perquè nosaltres no ens hi hem implicat prou. ¿Quantes persones es llegeixen el programa polític dels candidats? Això és simptomàtic. ¿Com volem demanar responsabilitats als nostres representants si no tenim la responsabilitat d'analitzar què ens ofereixen? La reflexió és en totes dues direccions.

Per a més informació consulti l'edició en paper.