Foto: ÀLEX LARA

Directors de l’Andorra Ultra Trail

La parella formada per Valérie Lafleur i Gérard Martínez va tenir fa cinc anys un fill anomenat Andorra Ultra Trail que aquesta edició ha arribat als 2.200 inscrits, amb 1.779 corredors que van prendre la sortida en les diferents curses i 1.455 finishers. Ara la cursa entra en un futur on les portes s'obren com en l'adolescència. Però només si ells volen, perquè assumeixen que són «raros» i que faran el que digui «la lluna», a la qual veneren.

–¿En quin punt de la seva evolució es troba l'Andorra Ultra Trail?

–Des de la primera edició hem anat creixent, tant a nivell de corredors, com de voluntaris, nacionalitats, pressupost... Aquest any hi ha un salt qualitatiu perquè hi ha hagut un 50% de més de nacionalitats (de 22 a 33), 30% més de corredors que l'any passat, i ara si volem seguir amb aquest creixement hem de fer una reflexió sobre les estructures que hem de posar en funcionament per respondre adequadament.

–Mirant les xifres de participació, la Trail de 35km és la més popular. ¿Què es proposa per aquesta cursa?

–En la Trail aquest any hem hagut de parar inscripcions perquè si no haguéssim tingut més de mil corredors, però si massifiques una carrera, perd l'encant. Hem de fer-ho compatible amb l'entorn i els corredors. Però tampoc no volem créixer molt quantitativament, preferim mantenir un esdeveniment de qualitat més humana.

–¿Es canviaran els quilometratges o les curses?

–L'any passat ens vam assentar i havíem promès que no canviaríem ni una, i només ha estat per la neu que ho hem fet. Potser el Trail es podria fer alguna variació, però la resta no.

–¿Quin és el màxim de corredors a què s'aspira?

–2.500 seria la xifra que no hauríem de sobrepassar, i si ho volem superar ens haurem de plantejar una estructura diferent, curses, horaris distints, altres llocs... Tampoc no podem massificar el poble d'Ordino.

–¿Hi ha alguna idea en aquest sentit?

–En tenim moltes, però per a 2014 mantindrem l'estructura actual i treballarem molt més la qualitat. A partir de 2015 ja veurem. Tampoc podem parlar tant llunyà perquè també entren els patrocinis i mitjans. De fet, hem parit un monstre, i a partir d'aquest moment pot créixer de manera incontrolada, i això no ho volem. Hem de gestionar molt bé el creixement consolidant-ho tot.

–Quan va començar aquesta aventura, ¿tenien la idea d'arribar tan lluny?

–Tan ràpid, no. És el primer any que hem de limitar l'Ultra a 500 corredors perquè no ens ho esperàvem. No hem de perdre el control i gestionar-ho bé. Aquesta és la problemàtica d'algunes empreses, que van creixent i ho fan massa ràpid sense tenir una base sòlida, i és la catàstrofe. Llavors el nostre objectiu és tenir aquest control amb una base molt sòlida. Per començar, l'equip d'organització, la parelleta que fins ara hi som, ha de tenir més ajuda i assalariats, després els 17 responsables de zona s'han d'estructurar més, i el finançament ha de ser més sòlid i a més llarg termini. També els voluntaris són la peça clau. Si creixem, necessitarem més, i de més formats.

–¿Quines millores es poden fer a curt termini?

–Algunes comencen a dibuixar-se, com el control de material obligatori. Hem fet controls aleatoris durant el recorregut, però no han estat suficients. Hi ha hagut gent que no ha respectat el reglament i no hem tingut els mitjans per controlar-ho.

–Com el cas de l'americà David James, desaparegut i que es va saber on era perquè va penjar una foto en el facebook fent-se una cervesa.

–Ell portava el xip, com tothom, el que no portava era la balisa electrònica GPS amb una bateria, però molts no la van voler portar. Per exemple el Xavi Teixidó tampoc no la volia, però això és legítim. El que és evident és que d'entre 2.000 corredors, hi ha hagut alguns que han fet trampa, hi ha hagut queixes d'alguns que diuen que han portat tot el material, però han vist que d'altres no, i amb això hem tingut polèmica que haurem de treballar. També hem tingut dos o tres corredors que no ens van informar del seu abandonament, però els vam poder localitzar de seguida. A l'Ultra s'aprèn perquè també els corredors veuen que nosaltres tenim molta responsabilitat envers ells. La nostra por és que el corredor surti del camí marcat, i això no ens ha passat gairebé en cap cas. Ara bé, si et truquen i et diuen que no saben on són, que veuen una muntanya i un llac i que les banderetes fa temps que no les veuen, ja sabem que estan perduts i ens posem en marxa per localitzar-los.

–Es parla de l'esforç físic d'aquestes curses, però sembla fins i tot més important l'esforç mental.

–Dels dos últims que van arribar, el mexicà va explicar que a l'últim tram els arbres el miraven malament, i li deia al seu company que estigués tranquil, que només estaven en un somni. Només passar la línia es va adormir, va caure a terra de cop. El vam despertar a l'hotel.

–¿I això no és exigir massa al cos?

–No. És una experiència molt maca. La segona nit és una cosa molt especial. Hi ha gent que es fa cocaïna i nosaltres correm. La gràcia és guardar un mínim de consciència per fer lligam amb la realitat, perquè al final la son pot i les pedres i els arbres parlen i els conills et rodegen i parlen francès, com ens va dir un corredor a les Bordes d'Envalira l'any passat.

–¿Què interessa més, el caire que té ara o un vincle amb la Copa del Món?

–Ens interessa però sense més. Ens fa més plaer rebre l'últim corredor que t'abraça i plora, que un gran campió, i això que se'ls estimem perquè tenen un valor humà molt bo, com Julien Chorier, Òscar Pérez, Kenichi Yamamoto, però no pateixen tant com els últims. Vivim en un món molt fred, molt racional, i aquestes emocions han de sortir.

–¿Quina és la cursa que han demanat pel circuit mundial?

–Vam demanar la Ronda per maca, però ens hem donat compte que és massa dura per a la Copa del Món i tampoc puntuaria més que un altra. Possiblement demanarem l'Ultra Mític i no la Ronda. Qui fa la Ronda necessita dos mesos de preparació i altres dos o tres mesos de recuperació. De totes maneres tenim clar que farem el nostre camí, i si hi ha algú de la Federació Internacional que té interès per integrar-nos a la Copa del Món, encantats, però si consideren que és massa dura, és igual, no canviarà res per nosaltres.

–¿I portar una estrella mediàtica?

–Kilian Jornet ens va donar una bona empenta el primer any, però després no ha tornat. El nostre interès és el corredor, del primer a l'últim. De tota manera, a partir d'ara tindrem molta més internacionalització. L'any vinent vindran molts més japonesos, perquè el 30 de juny tindrem una emissió de més d'una hora en una cadena nacional sobre la cursa... només amb l'audiència d'aquesta emissió ja tindrem amortitzat el pressupost que ens dóna el Govern d'Andorra.

–¿Quin és el pressupost de l'AUTV?

–Les despeses estan al voltant dels 300.000 i 400.000 euros.

–¿Això es cobreix amb els patrocinis i les inscripcions?

–Molt just. El primer, segon i tercer any vam tenir dèficit. El quart any, equilibri i compensació d'una part de les pèrdues anteriors. Aquest any serà molt just perquè hem tingut moltes despeses complementàries pels canvis de recorregut que vam haver de fer per la neu. Són operacions, des del punt de vista financer, molt tenses. El control pressupostari és molt fi i no hi ha molt marge de maniobra perquè si passa qualsevol imprevist com dos vols més d'helicòpter, ja se te'n va.

–Hi ha patrocini andorrà, però la repercussió sobretot a França també és forta. ¿Hi ha alguna porta oberta?

–A partir d'ara interessarà més a marques internacionals, però no sabem si es farà i en quines condicions. Val a dir que nosaltres som una mica raros també. No volem que sigui tan comercial, sinó que tingui més emoció, posar nosaltres la data perquè la lluna plena mana i per això va variant, i potser alguns espònsors no estan acostumats a interlocutors així. I no canviarem. La base és la lluna, que la venerem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.