• Crèdit Andorrà mostra el camí a institucions i entitats privades i estrena un espectacular museu virtual H L'espai, art.creditandorra.com, exposa el fons de pintura catalana, la col·lecció de rellotges del XVIII i el retaule de Prats

D'esquerra a dreta, i de dalt a baix: Prats de Santa Coloma, de Joaquim Mir (oli sobre tela, 1932); Toilette féminine, de Pere Pruna (oli sobre tela); Pulvis, cineris, nihil, de Santiago Rusiñol (oli sobre tela, 1894); Teatro cacahuets (misterios de la inquisición), d'Isidre Nonell (dibuix i aquarel·la sobre paper, 1902), i predel·la de Sant Miquel de Prats, de Miquel Ramells (cap al 1537) Foto: tots els drets reservats crèdit andorrà / jaume blassi

¿Quants decennis fa, que sentim a parlar d'un Museu Nacional? ¿Quants projectes s'han anat acumulant als calaixos de ministeris de tots els colors, amb l'esperpèntic culebrot final de l'afer Gehry i aquells tres milions d'euros que l'arquitecte canadenc es va embutxacar sense arribar a moure ni una sola pedra? ¿I quants anys més hauran de passar perquè el fons d'art avui gelosament ocult als magatzems de Patrimoni s'exposi d'una vegada al públic, que és l'unic sentit que té una col·lecció de titularitat estatal, a banda de garantir la correcta preservació de les peces?

Mentre se succeeixen governs i ministres de Cultura i el Museu Nacional continua on sempre –al farcit calaix de les bones intencions, dels «projectes histriònics heretats de generació en generació», per dir-ho en les exactes paraules del restaurador Eudald Guillamet– Crèdit Andorrà va ensenyar ahir el camí amb una inciativa que en el nostre racó de món sembla revolucionària: un museu virtual que incopora el centenar d'obres de la pinacoteca de l'entitat, especialitzada en l'edat dor de la pintura catalana –entre el 1880 i el 1950, amb una colla d'obres majors de les patums del moment, des de Fortuny, Nonell, Casas, Rusiñol i Mir fins a Gimeno, Opisso... ¡Miró i Picasso! – i amb tres estupendes tornes: els dos olis d'Antoni Viladomat, el gran mestre del barroc català; la predel·la i una de le staules del retaule de Sant Miquel de Prats, i la singular col·lecció de rellotge català del XVIII que constitueix la cirereta de la col·lecció.

Doncs tot això ho tenen a un sol clic de distància: punxin a www.art.creditandorra.com i s'hi trebaran aquest petit tresor fins ara gairebé secret, que es conserva a la 6a planta de Crèdit Centre i que només en rares ocasions –i sempre amb cita prèvia– obre les portes al públic. Això no canviarà, però el portal estrenat ahir posa a l'abast de tothom una col·lecció sense parangó en el seu gènere al nostre país, impulsada el 1987 per Jaume Casal i Vall, aleshores al capdavant del Consell d'Administració de Crèdit Andorrà, i forjada a partir de dos criteris bàsics: donar cabuda als mestres catalans de finals del XIX i principis del XX, i primar la qualitat sobre la quantitat, fugint tant de l'acumulació com de la repetició, en paraules de la conservadora del fons, la historiadora Gemma Martín.

Val que tampoc estem parlant d'un Google Art Project a l'andorrana, però és que convé tenir en compte d'on venim: en el nostre racó de món no existeix res de remotament similar, ni en l'àmbit públic ni en el privat. Així que el nou web és un pas de gegant, un salt qualitatiu sense precedents del qual farien bé a prendre nota tots els nostres culturetes, començant per les institucions públiques, perquè sembla evident que un Museu Nacional de veritat, de pedra, es farà esperar encara anys, per no dir decennis, si és que mai l'arribem a tenir. Un museu virtual com el que acaba d'obrir Crèdit Andorrà és no només més assequible –i factible en un termini de temps raonable– sinó probablement molt més adequat als temps que corren, en què el mateix concepte de museu nacional vuitcentista està esta sospita i qui no té presència a la xarxa simplement no existeix.

Una experiència íntima

Perquè no ens equivoquem: el que ha fet Crèdit no és una simple galeria, una successió de fotografies penjades al web amb les dades bàsiques de cada obra –que això també hi és– sinó un autèntic museu virtual que permet visitar les nou sales en què s'ha dividit l'espai: Arquitectura i urbanisme, Escultura, Estils i tendències, Pinzellades de llum i de color, Fons d'art sobre paper, Pintura antiga dels segles XVII i XVIII, El rellotge català del segle XVIII, Figuració i presència femenina, i Andorra: el retaule del segle XVI. En cadascuna d'aquestes sales virtuals hi penja una selecció d'obres agrupades temàticament, que respecten la mida relativa i que –naturalment– poden ser clicades una a una per accedir a la fitxa tècnica. Amb alguna virgueria tècnica, com ara la lupa que permet observar de prop la predel·la de Prats. Tampoc en aquest cas es tracta del microscopi portentós de Google Art Project, però no ens posarem ara llepafils i que caram, la navegació és raonablement còmoda. Aquest tour virtual és l'eix central del portal, que també inclou una recerca per autors –n'hi ha prop d'un centenar de referenciats– i que es completa amb una secció que sota l’epígraf Actualitat permetrà en un futur més o menys immediat descarregar el pdf de les quatre mongrafies sobre el fons publicades fins a la data: El rellotge català; Cinquanta anys, cinquanta obres; Secrets d’una col·lecció, i El retaule de Sant Miquel de Prats.
Val que una reproducció, per molt bona que sigui la resolució, no igualarà mai l’experiència sensorial que proporciona l’original. Però té raó Martín quan sosté que el museu virtual proposa una aproximació diferent a l’obra d’art, més íntima i més pausada, fins i tot en sabatilles, impossible de disfrutar en un museu físic. Posa la conservadora l’exemple extrem de L’Última Cena de Leonardo: el turista que es desplaça fins a l’església de Santa Maria delle Grazie de Milà disposa de nou segons, ni un més, per extasiar-se davant del monumental mural de Leonardo. Passat aquest temps, és expeditivament convidat a deixar el lloc al següent.  I no marxarem sense estrenar –ja que hi som– el museu virtual de Crèdit, que a diferència del que és habitual, no s’ha guardat cap as a la màniga i exhibeix la pinacoteca íntegra, aquest centenar de teles –més tres escultures: dues peces de Joan Rebull i un exòtic paraigüer de Gaudí– entre les quals dedicarem atenció especial a Prats de Santa Coloma, un dels dos Mirs de la col·lecció –l’altre és El jardí dels monjos– i a Pulvis, cineris, nihil, per la tètrica temàtica –la cremació d’un fèretre al cementiri de Tarragona– una autèntica raresa en l’obra de Rusiñol i una de les peces estrella del fons, amb menció extraordinària per als tres Nonells –gitana inclosa–, el Retrat atribuït al pintor Eduardo Rosales, de Marià Fortuny, i – perdonaran el capritx– a l’àmplia representació dels paisatgistes de l’escola d’Olot: Josep Berga, Joaquim Vayreda i Modest Urgell.
Un consell, però: una vegada vistes les patums, no es perdin els noms diguem-ne menors, des d’Opisso i Meifrén fins a Cusachs, Durancamps, Pere Pruna, Baixeras i... Carles Casagemas, l’amic íntim de Picasso –que li va dedicar l’oli La vida– , mort a París als 20 anys i de qui la historiadora Dolors Dolors Roig acaba de localitzar la tomba al cementiri de Saint-ouen. Dons el fons de Crèdit en conserva Paisatge, un raríssim oli sobre cartró de format diminut –15 per 24 centímetres– que trobaran naturalment al web. Un sol i final retret: el capritxós criteri que ordena la llista d’autors, disposats segons el nom i no pel cognom –com manen el sentit comú i la pràctica habitual. Però és que és ben veritat no és pot tenir tot. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.