• La ?pájara' d'Anquetil a Envalira, al Tour 1964, protagonitza un dels capítols d'?Ahogados en la orilla' H Carlos Molina hi evoca la figura de Poulidor, el corredor més desafortunat de la història del ciclisme

5 de juliol del 1964: Anquetil, de cara, i el director de l'equip, Géminiani, endrapant una cuixa de xai als jardins de Radio Andorra; a la dreta, el 12 de juliol, amb Poulidor, camí del Puy de Dome Foto: EL PERIÒDIC

Envalira es va convertir dissabte en la tomba de dos aristòcrates del ciclisme actual: l'italià Ivan Basso, doble vencedor del Giro, i Luis León Sánchez, quàdruple campió d'Espanya de contrarrellotge. Tots dos van haver de posar peu a terra per culpa d'una hipotèrmia i tot just superat el port d'Envalira, el sostre de la Vuelta amb els seus 2.410 metres, en l'etapa que es va endur l'italià Daniele Ratto, el primer al coll de la Gallina després de 157 quilòmetres i 4 hores i 24 minuts pedalejant.

Això ja ho sabíem, dirà el lector, perquè ho vam veure per la tele i ho han repetit mitjans de tot el món. El que ha passat desapercebut és el petit detall que no és la primera vegada que Envalira s'erigeix en escenari dramàtic d'una gran ronda per etapes. L'episodi és ben conegut, però el recordem ara perquè toca i també perquè el periodista madrileny Carlos Molina li consagra un molt oportú capítol a Ahogados en la orilla (Córner), sucós volum acabat de sortir del forn i que ofereix exactament el que diu el subtítol: Las grandes derrotas de la historia del deporte. Resulta que un dels perdedors més vocacionals i amb més mala fortuna de la història de l'esport mundial és Raymond Poulidor (Masbaraud-Merignat, 1936): va participar en 14 edicions del Tour, en vuit de les quals va pujar al podi: en tres ocasions en segon lloc, i en altres cinc, en el tercer. I no va vestir ni un sol dia de groc. Val a dir que la vegada que més a la vora va tenir la victòria final va ser precisament en l'edició del 1964. Va acabar segon, a 55 segons d'un Jacques Anquetil que aquell any es va embutxacar la seva cinquena i última ronda francesa. La diferència més curta fins el moment al Tour.

El cas és que la història hauria pogut ser molt diferent perquè en la 14a etapa d'aquell Tour, el 6 de juliol –amb sortida a Andorra la Vella i arribada a Tolosa, 186 quilòmetres després– Anquetil va experimentar només arrencar la carrera una espectacular pájara que el va deixar tocat i quasi, quasi enfonsat: diuen les cròniques que només donar-se la sortida, Poulidor –àlies Pou Pou– i els dos escaladors espanyols del moment –Federico Martín Bahamontes, un altre mite, i Julio Jiménez– es van escapar aprofitant les primeres rampes del port i que dalt de tot d'Envalira li treien més de quatre minuts: «Anquetil va flaquejar des del començament, amb el rostre desencaixat i un pedaleig que no era el fluid i harmònic de sempre», relata Molina. I sort en va tenir de Louis Rostollon, gregari seu al Saint Raphaël –l'equip del campió– que no el va deixar ni un segon. Diu que li va faltar un pèl per abandonar i oblidar-se d'aquell Tour. ¿Què li havia passat, al tetracampió i favorit indiscutible a la victòria final?

Aquí és on es barregen en un fascinant còctel la història i la llegenda. Els fets documentats –mirin la fotografia d'aquí dalt– és que la 13a etapa del Tour d'aquell any –170 quilòmetres entre Perpinyà i Andorra la Vella, amb victòria per a Jiménez– havia arribat el 4 de juliol a la capital, que l'endemà s'havia programat l'única jornada de descans de la volta i que Anquetil va aprofitar per presentar-se per sorpresa a la festa que Radio Andorra havia organitzat als jardins de l'edifici encampadà per a la caravana del Tour, encapçalada per Dalida –l'Arxiu Nacional en conserva una estupenda sèrie de fotografies de Peig. Aquí és on les versions difereixen: segons uns, es va atipar com un lladre a base del méchoui –xai a la brasa a l'estil magribí– servit pels amfitrions, regat generosament amb la sangria que havien preparat a la piscina de l'estació. Una versió que sembla ratificar la delatadora fotografia d'aquí dalt, amb el ciclista normand compartint una cuixa amb el seu director d'equip, Raphael Geminiani.

El ‘méchoui' i la bruixa Belline

El mateix Geminiani es va afanyar a desmentir-la: sostenia que havia sigut només un posat de cara a la galeria. En qualsevol cas, es veu que els seus rivals s'ho van prendre fatal, que l'actitud d'Anquetil els va tocar l'amor propi i que per això van sortir a mort l'endemà, en l'etapa entre Andorra i Tolosa. I la veritat és que Anquetil els ho va posar fàcil: a Fra Miquel, tenia el Tour perdut. Fos pel méchoui (i la sangria) que havia endrapat alegrement, fos pel temor que es complís la profecia que una endevina de nom Belline havia fet setmanes abans, en què li vaticinava una caiguda mortal en l'etapa andorrana.

El resultat era el mateix: Anquetil havia sortit amb la por al cos. Però vet aqui que just quan estava a punt de morir, va i ressuscita: en un vertiginós descens i jugant-se la pell a cada corva va anar retallant distàncies amb Pou Pou fins col·locar-se a tan sols 1 minut i 30 segons del seu íntim rival. Encara faltava el cop de gràcia: quan el grup d'escapats ja veia Tolosa, va Poulidor i fidel a la seva mala fortuna punxa. I com que les desgràcies mai no vénen soles, acaba al terra en un tortuós canvi de roda. Resultat: Anquetil li treu a l'arribada 2 minuts i 43 segons. Poulidor es prendria la revanxa l'endemà, en l'etapa entre Tolosa i Luchon, però Anquetil es va vestir de groc el 9 de juliol a Baiona, i ja no se'l va treure fins a París. Entremig van oferir l'espectacle avui mític de l'etapa amb final al Puy de Dôme, amb els dos ciclistes pedalejant pràcticament l'un a sobre de l'altre i victòria –moral: la de veritat se la va embutxacar de nou Jiménez, com a Andorra– per a Poulidor, que li va treure 42 segons a l'arribada i es quedava a tan sols 14 del líder a la general. ¿Saben que va respondre Anquetil? «Me'n sobren 13».

D'això se'n diu caràcter. I el pitjor és que es quedava curt: li van sobrar 55. Serveixi de consol que no va tornar a guanyar cap gran ronda per etapes, i que Poulidor, que aquell mateix 1964 havia guanyat la Vuelta –l'últim gran triomf del seu palmarès– encara va tenir temps de fer sis podis més al Tour. L'últim dels quals –ja s'hi poden agafar fort– el 1976, que va guanyar, per cert, el belga Lucien van Impe. El cas, com recorda Molina, és que els vells rivals van acabar sent bons amics. I que quan Pou Pou el va visitar a l'hospital on agonitzava del càncer d'estòmac que se'l va endur a la tomba, el 1987, Anquetil encara va tenir l'humor de deixar-li anar: «Una altra vegada arribaràs segon, Raymond».

Per a més informació consulti l'edició en paper.