• Hachette publica el facsímil de la ?Histoire de la vallé d'Andorre' de Castillon

Foto:

Ens demanàvem ahir com ens veien els catalans del segle XIX a compte del fons fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya que es conserva a l'Arxiu Nacional. I avui ho tornem a fer, però a compte dels nostres veïns Baladrà amunt i per culpa d'Héliodore Castillon, de qui Hachette i la Bibliotèque Nationale n'acaben de publicar una edició facsímil d'Histoire d'Ax et de la vallée d'Andorre. Un curiosíssim patracol del 1851 que recull un grapat de pintoresques, exòtiques, sucoses consideracions sobre els nostres rebesavis. El millor de tot arriba cap al final, quan castillon es posa costumista i es dedica a analitzar els hàbits dels andorranets i les andorranetes. Sobre elles, per exemple, en deixa anar les habituals floretes de cortesia –«Les dones d'Andorra són en general de caràcter dolç, modestes i treballadores»– però també en constata característiques físiques que insinuen un tracte tirant a íntim de l'autor amb les senyoretes d'aquí dalt: «Elles on beaucoup de fraîcheur» –diu, i que cadascú ho interpreti com bonament li sembli– i, atenció, «destaquen sobretot per les seves belles dents». No cita la font, i és una llàstima. Castillon deixa constància de la lleial, silenciosa submissió de la dona –«Tenen el marit com el cap i com el mestre, el respecten, fan executar la seva voluntat o l'executen eles mateixes sense permetre's la més mínima observació, i són en realitat la primera de les seves serventes»– en una situació que descriu com fruit d'un «estat natural» que les fa «molt felices» dedicant a la mainada tot el temps que poden robar a les feines domèstiques. Estrany concepte de la feliictat. Però si Castillon ho diu...

L'autor de la Histoire d'Ax... també en sap prou com per fixar-se en els costums sexuals dels andorrans de la primera meitat del XIX, i assegura que si es comprova un «comerç secret» (?) entre una fille i un garçon, mossens, batlle si opinió pública –tothom, vaja– obliguen els pares a formalitzar la unió «sigui quina sigiu la desproproció de les fortunes». Una drecera, diu, per la qual «de vegades el pobre troba una compensació al rigor de la seva condició social». ¿Se'n recorda el lector de la col·laboració horitzontal? Doncs d'això en podríem dir revolució horitzontal... En fi, que en aquesta Adorra idíl·lica que Castillon retrata amb fidelitat i coneixement més que discutible resulta que «no és estrany veure-hi padrins més que centenaris». Un prodigi de la longevitat –¡i som a la primera meitat del XIX– que atribueix al desconeixement dels «vicis» que afligeixen les grans ciutats, a «la calme de toutes les passions» –quina vida més avorrida– a l'aire pur i, atenció, a «una alimentació primitiva». I això que el bo d'Héliodore no havia tastat els menús turístic de certs establiments que em venen ara al cap...

Això sí, a diferència dels viatgers posteriors –pensin en Vuillier i Regnault, per no parlar dels anglosaxons, que només hi veien brutícia a tot arreu– el nostre home destaca d'entre totes les virtuts que distingeixen el poble andorrà la de l'hospitralitat: segons ell, «l'estranger que arriba a les Valls, sobretot de nit, és rebut a la primera casa que troba i convidat a compartir el menjar i l'escalfor del foc, i sense que mai li sigui feta cap pregunta indiscreta». Potser sí que era així 160 anys enrere, però per si un cas, servidor no recomana comprovar si hem sabut conservar fins aquest punt la la nostra virtut «més remarcable». També ell, com els fotògrafs del Centre Excursionista de Catalunya uns pocs decennis després, es planten aquí amb un sac de prejudicis romàntics a l'esquena, així que no és estrany que sostingui sense que se li bellugui el moustache no ja que l¡andorrà és «en general» –sempre «en general», ep– persona de caràcter dolç, sensible i atent, sinó que és «incapaç de fer el mal» i, per tant, incapaç de sospitar «que els altres el puguin fer». Així que –conclou Castillon– crims i delictes «són raríssims a les valls» i que per això –tatxan-tatxan– «són comesos habitualment per estrangers, sobretot per espanyols». Menys els de la Cellini, és clar, que va i resulta que són lituans. Però és que no podia estar en tot, monsieur Castillon. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.