• Projectat per Escorsa, és un dels rars exemples d'arquitectura racionalista
• La família el derrueix per parcel·lar la finca; va acollir l'editorial des del 1961

Els operaris van retirar durant tot el dia el mobiliari i el fons que quedava a l'interior de l'edifici (a sota, vista de la nau de la planta baixa que feia de taller, ahir mateix); dilluns en van desmuntar la xemeneia, element singular de l'immoble Foto: TONY LARA

Potser tenia el lector el costum d'aturar-se davant del jardí més o menys romàntic de l'antic edifici de Casal i Vall, al carrer Pompeu Fabra de la capital –una exòtica illa verda a la zona urbana de Prat de la Creu– i encantar-se per exemple amb les sequoies vermelles que el senyoregen. O millor encara, amb les singulars línies cúbiques de l'immoble, projectat per l'arquitecte català Domènec Escorsa i que des del 1961 i fins a la clausura de la impremta, el 1988, va acollir les instal·lacions de l'editorial familiar. Doncs que sàpiga aquest lector que el compte enrere ha començat i que l'edifici, un dels rars, raríssims exemplars d'arquitectura racionalista que es van aixecar al país –l'altre és la casa Farràs, projectada per l'arquitecte Josep Maria Sostres a la Rotonda, també a la capital– té les hores comptades: la propietat, dividida entre els descendents dels quatre germans que el 1956 van fundar el segell –Narcís, Jacint, Jaume i Joan– derruirà de forma imminent l'edifici per parcel·lar la finca, segons confirmava ahir Joan Carles Casal, portaveu de la família.

De fet, durant tota aquesta setmana s'ha produït un moviment inusual a l'edifici: dilluns al vespre una grua en va retirar l'altíssima xemeneia, a la cantonada de Pompeu Fabra amb Fiter i Rossell, i ahir ja havien desaparegut les estructures que donaven accés al moll de càrrega. També ahir hi va haver durant tot el dia un formigueig d'operaris que retiraven els últims embalums que quedaven a l'interior: les restes del fons de l'editorial i el poc mobiliari que no es va retirar quan es va buidar l'edifici, ara fa tres lustres.

Val a dir que tot i el seu caràcter excepcional, com de seguida veurem, l'edifici no forma part de l'inventari general del patrimoni –a diferència, per exemple, de la Casa Farràs, bé immoble inventariat des del 2004. Així que poca cosa hi tenia a dir el ministeri, en aquest cas, més que mirar-s'ho amb resignació i en tot cas castigar-se per la seva inacció –o desídia– anterior. Joan Carles Casal, de la seva banda, sostenia ahir que «ni es tracta d'un immoble singular ni té una història arquitectònica potent». Opinió que no comparteix la historiadora Raquel Lacuesta, que consagra a l'edifici un (relativament) extens epígraf a la canònica Història d'Andorra dirigida per Ernest Belenguer. La qualifica com l'obra «més significativa» entre les que Escorsa va projectar al nostre racó de món –altres edificis seus són la casa Prat, a Andorra la Vella; la casa Tomàs, a Escaldes; i el xalet Font Montaner, a l'Aldosa– i es fixa especialment, ja és casualitat, en la xemeneia, «de planta lobulada i que remet a dissenys de Le Corbusier i d'Alvar Aalto». Ni més ni menys.

Singular, però sense protecció / Segons Lacuesta, Escorsa es va inspirar per a Casal i Vall en la seu d'una altra editorial, la Gustavo Gili de Barcelona, projectada pocs anys abans. En destaca –de la nostra– «l'organització en diversos cossos, orgànicament interrrelacionats però amb una aparença exterior diferent», així com «l'estructura de formigó, que origina una planta lliure sobre peus drets amb la façana principal reculada per permetre un espai enjardinat que fa de vestíbul», i per acabar, «l'obertura cap a l'exterior per mitjà de grans finestrals». Una construcció, en fi, que beu de l'estil internacional del moment, hereu directe del racionalisme de Le Corbusier –de qui Escorsa, per cert, va ser deixeble– i Van der Rohe, i que va tenir en Escorsa i en Sostres dos dels seus epígons.

Respecte al suposat caràcter anodí de l'edifici, un arquitecte en exercici que prefereix guardar l'anonimat ho expressava ahir gràficament: «És clar que no estem parlar d'un Le Corbusier; però el mateix podríem dir del romànic: no podem comparar les nostres humils esglésies amb una catedral com la de la Seu. Però a ningú se li acudirà per això derruir-les. La pregunta que cal posar-se és per què no es va protegir quan tocava». Exactament, perquè ara, òbviament, ja és massa tard. Pel que fa a Casal i Vall, convé recordar que estem parlant de la primera editorial industrial d'aquest tros de Pirineu: fundada el 1956 a Sant Julià de Lòria –a la capital s'hi muda el 1961– es va especialitzar en l'assaig religiós en castellà –recull Pere Miquel Fonolleda a Editorials i societat a Andorra, 1945-1994–, va provar-ho en el mercat francès –sense gaire fortuna– i va fer història amb la Bíblia de Montserrat en català –onze edicions entre el 1961 i el 1992. Per compte propi va publicar 235 títols entre el 1956 i el 1988 –43 dels quals, en català. A banda dels prop de 700 títols que va imprimir per a segells espanyols com ara Caralt, Vergara, Nauta i Alfaguara. Doncs tot això –i no només l'edifici d'Escorsa– se'n va al terra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.