• ... però el ministre sosté que no estava segur «al 200%» que l'immoble mereixés obrir expedient de forma unilateral

Aspecte que oferia ahir a la tarda l'edifici de Casal i Vall: el jardí talat i a punt perquè comencin els treballs per enderrocar l'edfici d'Escorsa Foto: TONY LARA

Set dies, set, ha trigat el ministre de Cultura, Albert Esteve, a dir-hi la seva sobre l'enderroc immiment de l'antiga editorial Casal i Vall a la capital, l'únic edifici racionalista d'ús industrial que tenim –que teníem, vaja– en aquest racó de món, bastit el 1962 per l'arquitecte català Domènec Escorsa i que els propietaris –els hereus dels quatre germans Casal i Vall que el 1956 van fundar l'editorial– derruiran per parcel·lar el solar. Un mutisme que va trencar ahir per admetre que hauria pogut ordenar l'obertura d'un expedient per incloure l'edifici a l'Inventari General de Patrimoni –una maniobra que, com advertia dies enrere el president d'Icomos, Joan Reguant, hauria paralitzat automàticament l'enderroc– però que no ho va fer perquè prefereix la via del consens i perquè per incoar un expedient com aquest de forma unilateral, «has d'estar al 200% segur que l'edifici mereix ser a l'Inventari, i la veritat és que no teníem aquest grau de certesa».

Una afirmació que sorprèn si tenim en compte que, segons fonts coneixedores del cas, el Consell Assessor del Patrimoni –l'òrgan consultiu del Govern «en les matèries relacionades amb el patrimoni cultural», segons la Llei del patrimoni cultural– va aprovar la inclusió de l'edifici d'Escorsa a l'Inventari General, amb calednair inclòs, ¡el 2004!, i que la proposta es va repetir en dues ocasions més: el 2008 i el 2010. Amb el resultat que salta a la vista: deu anys després de les primeres gestions, Casal i Vall continua descatalogada i és per aquest motiu que els propietaris poden avui disposar lliurement de l'immoble. I enderrocar-lo, si volen... i si el Govern no en té prou amb tres avisos del seu propi òrgan consultiu per estar segur «al 200%» i tirar endavant un expedient de forma unilateral. Cosa que d'altra banda ja es va fer el 2002 –en un cas que manté certes similituds amb l'actual– quan la propietat del Rosaleda va tirar pel dret i va començar l'enderroc de l'edifici: el ministeri va reaccionar amb clarividència, agilitat i contundència, suspenent la llicència d'obres i incloent l'edifici d'Adolf Florensa a l'Inventari. I salvant així el Rosaleda de la picota.

En fi, que el destí de Casal i Vall hauria sigut molt diferent –com el cas Rosaleda demostra– si el ministeri hagués fet cas del seu Consell Assessor. Els edificis inclosos a l'Inventari disposen d'una protecció extraordinària per evitar precisament casos com aquest: els Béns d'interès cultural no poden ser enderrocats sota cap concepte; en el cas dels béns inventariats –com ho és la casa Farràs, l'altre exemple d'arqutectura racionalista que es conserva al país– el ministeri pot denegar l'autorització d'obres si ho creu oportú. Amb aquests antecedents, ¿com és possible que el Govern ignorés fins a tres vegades les propostes del Consell Assessor? «Els recursos de què disposem són limitats, i per la meva part vaig decidir prioritzar els entorns de protecció. M'imagino que els meus antecessors pensarien el mateix».

Una sola reunió amb la propietat / Per si no n'hi havia prou, Esteve va apel·lar també a arguments d'oportunitat i mà esquerra: «[Les actuacions unilaterals] en certa manera limiten la iniciativa particular: sembla que estiguis dient [als promotors] que és millor que no aixequin un edifici singular o que l'encarreguin a un arquitecte que no sigui conegut perquè, en cas contrari, a la llarga els hereus poden tenir problemes. Actuant així, de forma reactiva en lloc de proactiva, crec que no li estem fent cap favor al Patrimoni».

Amb un agreujant: segons el ministre, la propietat no va ser informada «mai» de l'interès del ministeri d'incloure Casal i Vall a l'Inventari. Així que no és estrany que la mateixa propietat li negui ara, i amb raó, qualsevol rellevència –Joan Carles Casal sostenia la setmana passada en aquest mateix racó de diari que «ni es tracta d'un edific sigular ni té una història arquitectònica potent»– ni que la primera notícia que va tenir el ministeri sobre les intencions de la propietat d'enderrocar-lo li arribés tot just a l'agost, amb la sol·licitud d'obres ja aprovada i amb escasses alternatives a l'abast. De fet, no tenien per què comunicar-ho, al ministeri, perquè l'immoble no té oficialment cap interès patrimonial. Sostè Esteve que va proposar un peritatge independent per determinar si Casal i Vall havia de ser inscrit a l'Inventari, tal com recomanava el Consell Asessor, i que la propietat s'ho va rumiar. Amb la llicència d'enderroc a la butxaca, però, va optar finalment per tirar pel dret. No hi va haver cap altra proposta ni negociació, segons el ministre. No es va arribar a parlar ni de la possibilitat de llogar, ni de cedir, ni d'adquirir, ni de permutar l'edifici. Res. N'hi va haver prou amb una sola reunió per segellar el destí de l'obra magna d'Escorsa al Principat.

Perquè així és com la historiadora Raquel Lacuesta la defineix a la canònica Història d'Andorra, patracol patrocinat per cert pel Govern: com la «més significativa» entre les que l'arquitecte català va projectar per aquí: altres edificis seus són la casa Prat, a la capital; la casa Tomàs, a Escaldes, i el xalet Font Montaner, a l'Aldosa. Els francesos ho van tenir claríssim, i el 2002 van elevar l'institut Jean Mermoz de Bésiers, aixecat per Escoosa entre el 1951 i el 1959, a la categoria de monument nacional. Esteve, en canvi, era ahir la viva imatge de la resignació i de la impotència: ¿està condemnat, Casal i Vall?, li demanem. I contesta: «Sí». El contrast és feridor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.