Arrabal, novel·lista fantàstic i ara també poeta (inèdit) i de ressonàncies blakianes gràcies al Martí i Pol. Foto: TONY LARA

GUANYADOR DEL MARTI I POL DE POESIA AMB "MIRATGE".

Alguna cosa es mou en les nostres lletres: David Gálvez es va treure mesos enrere de la màniga una novel·la absolutamet marciana per als nostres estàndars –Cartes mortes: n'hem parlat repetidament en aquest mateix racó de diari– i ara surt el canillenc David Arrabal (1977), fins ara confinat al gènere fantàstic –El final de todos los invienros, segur que ho recorden– i s'endú amb Miratge, últim premi Martí i Pol de la Biblioteca Pública. Un poemari que no té res a veure amb el que havíem vist (i fis i tot llegit) per aquí dalt els últims anys. Posem que en el que portem de mil·lenni. Que consti que originalitat no rima necessàriament ni encara que ho sembli amb qualitat, això ho jutjarà el lector quan el llegeixi, però a Arrabal no se li pot negar un legítim, prometedor gust pel salt mortal amb tirabuixó, per fugir del camins mil i una vegades transitats. Vet aquí, en fi, un llarg poema dividit en nou (diguem-ne) cants, amb l'alè del William Blake al clatell i protagonitzats per –atenció– Déu, la Humanitat, el Progrés i l'Univers, quatre paios que van dialogant els uns amb els altres amb una dèria de fons: la convicció que l'home és un àngel caigut, i que no hi ha res a fer-hi.

—No sé què és més sorprenent: descobrir que David Arrabal és poeta...

–Això de la poesia em ve de molt enrere, quan feia de cantant en grups de rock de l'època i normalment jo era l'encarregat d'escriure les lletres de les cançons. D'altra banda, sóc lector d'una certa poesia, des dels clàssics com Homer i Dante fins a Blake, un gegant inclassificable.

–...o que hagi guanyat un premi que du el nom de Martí i Pol.

–La gent acostuma a posar-te alegrement etiquetes segons la imatge que projectes. Però projectar aquesta determinada imatge, o tocar quan escrius certs temes i certs gèneres no vol dir que com a lector o espectador no t'interessin altres pals, ni que tot el cine que veus sigui d'acció o de zombis. Que escrigui novel·la de fantasia no vol dir que només consumeixi literatura de fantasia.

–De totes formes, no em dirà que el de Roda de Ter és un dels seus poetes de capçalera.

–No, no. Tiro més que cap a Blake, ja ho he dit. De fet, molts dels capítols d'El final de todos los inviernos comencen amb una breu endreça que no és altra cosa que un poema en prosa, que acostuma a anar d'aquest pal.

–Precisament: Miratges sembla la continuació de la novel·la, només que en vers en lloc de prosa.

–Doncs sí: ho podria ser, tranquil·lament. La cosa aquesta fantàstica amb unes pinzellades de filosofia pròpia és el que m'agrada.

–Entre d'altres virtuts, Miratges té la de l'originalitat i una certa vocació marciana.

–D'una banda, m'agrada el risc. De l'altra, és precisament al revés, perquè no he fet altra cosa que retornar als esquemes clàssics, abans de la proliferació d'aquesta poesia més lírica, amorosa i sí, sentimental.

–Ha tingut sort de trobar-se un jurat receptiu i que hi ha sabut veure-hi les ressonàncies a Blake; altres l'haguessin descartat per marcià i aquí s'hagués acabat tot.

–Insisteixo: s'ha d'arriscar. Per això la pròxima novel·la anirà de zombis, que si en un mercat com l'espanyol ja resulta temerari, en l'andorrà és com llançar-se al buit.

–Per a vostè, el progrés és la causa de la caiguda de l'home. Una visió molt pessimista.

–És que penso. La Naturalesa ens ha donat moltes coses –tot, de fet– però ho estem enviant tot a pastar. I nosaltres en som els únics culpables.

–Aquest recel antimodern, antimaquinista tan propi d'un cert ecologisme enllaça de forma inquietant amb els moviments més reaccionaris. Relacions perilloses.

–Potser sí, però és que sóc molt pessimista. I ja és tard per reaccionar.

–En un altre ordre de coses: com a autor, ¿no hauria preferit que li publiquessin el poemari, abans del premi en metàl·lic?

–És clar, però no em queixaré perquè m'han donat 1.000 euros...

–Ja que en parlava fa un moment: ¿no és un pelet oportunista, posar-se a escriure'n una de zombis, precisament ara?

–He de dir que no sóc un gran lector del gènere Z; va ser un company de feina qui em va incitar a llegir-ne més, a veure si em llançava a escriure alguna cosa amb zombis. Vaig adonar-me'n que la majoria dels autors ambienten la novel·la en qüestió en un entorn familiar, cosa que dóna molta versemblança a la història.

–I va vostè i diu: ¿per què no a Andorra?

–Exactament. Feia temps que volia escriure una història que passés aquí, perquè porto dotze anys en aquest país, m'ha donat moltes coses i mira, penso que està bé un petit homenatge de gènere.

–¿Millorarà Guerra Mundial Z, i em refereixo a la novel·la de Max Brooks, no a la peli de Brad Pitt?

–En absolut. És el millor que s'ha escrit mai sobre zombis.

–¿I què aportarà Arrabal al gènere?

–No sé si hi aportaré res; l'he escrit amb la intenció de centrar-me sobretot en les relacions entre els personatges, en la línia de Walking Dead, on els zombis hi són de fons: serveixen per situar la història i dotar-la d'un context dramàtic, però el que importa és com evolucionen els personatges. El que pretenia era exactament això: tornar a l'essència del zombi clàssic i setanter de George Romero, que camina amb moltes dificultats, quasi s'arrossega...

–Perdoni, però autors i lectors da fantasia, ¿no constitueixen una mena de secta, de gueto?

–Si agafes les xifres de vendes, veuràs que el gènere té una bonísisma salut. Una editorial com la mallorquina Dolmen viu exclusivament de publicar novel·les Z. Això vol dir que hi ha un públic ampli. I en aquestes condicions em sembla molt injust parlar de gueto.

–Hi ha qui persisteix a negar-li en aquests subgèneres la categoria de literatura de veritat.

–És veritat, però no tots podem ser García Márquez, i a més els autors de gènere no percebem aquest recel, perquè vas a una fira o a una presentació i tens desenes de lectors que volen compartir aquella història amb tu. Vaja, que no em sento un friqui en absolut.

–Àngels caiguts, terror sobrenatural i zombis: ¿per què practica sempre la literatura de gènere?

–Primer de tot perquè és el que m'agrada; però és a més el que pretenc és dominar-lo prou com per llançar-me al meu gran projecte, que és una novel·la de fantasia medieval –una barreja de Tolkien i R. R. Martin, per entendre'ns. La tinc al pap des dels 17 anys, i en porto 50 pàgines, però fins que no em senti segur, fins que no cregui que estic absolutament preparat, no m'hi acabaré de posar.

–Si li donessin a triar: ¿cel o infern?

–L'infern, sens dubte.

–¿No li sem bla que l'infern està bé per anar-´hi de visita, més que per quedar-s'hi?

–El cel ha de ser molt avorrit. Ja ho deia AC/DC, que l'infern no és un mal lloc on anar a espetegar, i jo me'ls crec.

–Doncs n'hi havia un que pensava que l'infern són els altres.

–Molt lògic, que ho pensés. Però molt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.