• El judoca que va superar una ronda a un Mundial i va ser 9è als Jocs, es dedicarà al jovent

Foto: EFE / Christophe Karaba

«Deixo la competició perquè és el moment adequat», va assegurar el judoca Dani Garcia el dia del seu adéu. Va ser una roda de premsa en què es va envoltar dels seus. Els pares, la seva germana Mireia –«gràcies per viure el meu somni com si fos el teu», li va dir sense que ella pogués evitar plorar– i sobretot la gent del judo que, al cap i a la fi, és també la seva família.

I diem ‘és', en present, perquè aquest judoca no deixa de formar part d'aquest món del tatami. Almenys, de sentiment. És cert que a la roda de premsa del 8 d'octubre va anunciar que abandonava l'alta competició, però no que aparti aquest esport del seu costat. Ell respira judo, viu el judo, pensa en judo només aixecar-se al matí i fins i tot té somnis amb el seu esport, segons va afirmar aquell dia entre l'emoció del moment. Però també ho respiren els nens que habitualment reben les seves mestries, i també els que un dia van ser els seus professors i que ara té al mateix nivell. Dani Garcia assumeix, simplement, un altre rol, sempre sota el paraigua de la Federació Andorrana de Judo que, amb Alain Cabanes ara de president, però també amb Miquel Armengol abans, ha estat sempre fent costat a aquesta perla de l'esport andorrà.

Garcia no és un esportista més, ni molt menys. Té l'honor d'haver estat el primer andorrà a superar un combat en uns Mundials (2011); també en el seu currículum hi ha una de les grans obres mestres de l'esport del Principat, ja que precisament ell té el millor resultat en uns Jocs Olímpics (9è a Londres 2012, igualant el ciclista Emili Pérez) després d'haver estat també als de Pequin al 2008, i tot un seguit de medalles en els Jocs dels Petits Estats: plata per equips a Malta al 2003; plata per equips i bronze individual a Andorra al 2005; bronze individual a Xipre al 2009 (i sense lligament creuat, lesionat); i per fi, l'or a Luxemburg al 2013. A tot això, s'hi han d'afegir des del 2002 infinitat de podis, tot i que cap or –«això és una espineta», diu– en els Campionats de Catalunya. A més, s'ha de subratllar, especialment, que va aconseguir ser en uns Jocs Olímpics (Londres 2012) amb classificació guanyada a pols, sense wild card.

«Us ajudaré a aixercar-vos, us abraçaré, us animaré quan caigueu», li va dir als més joves que l'escoltaven com un tòtem. «Ell», va dir el president de la Fandjudo, Cabanes, «sap transmetre el codi moral del judo com ningú». «Recordo», hi va afegir molt emocionat Jacint Risco, representant del Comitè Olímpic Andorrà el dia de l'adéu del judoca, «la dignitat d'un andorrà en el tatami dels Jocs de Londres».

Han estat 25 anys, dels 30 que té de vida, envoltat de judo, i com que ell ha estat dels que sempre s'han aixecat, tot i les lesions que també han estat companyes de viatge, ara el que intenta és recordar els joves que han de lluitar i sacrificar-se. I llavors Garcia recorda, il·luminant-se la seva mirada, que Laura Sallés és més que el relleu. La realitat. I també ell n'és culpable.

Per a més informació consulti l'edició en paper.