Foto:

Aquest 2014 estem celebrant els cent anys del naixement de Esteve Albert i de Joan Vinyoli, dos escriptors molt diferents, diferents en el generes literaris i en seu estil, però tenen en comú el fet de ser coetanis, van viure fets històrics similars: La Guerra Civil i la Postguerra, i crec que es poden incloure en l'anomenada «generació sacrificada»; tots dos son força autodidactes i retraten aspectes quotidians. Les dues celebracions han passat per la Seu, primer a l'agost, coincidint amb els dies de la representació del Retaule de Sant Ermengol l'exposició a Sant Domènech sobre la vida i l'obra d'Esteve Albert, amb la feina ben feta de Jordi Pasques com comissari de l'Any Esteve Albert. En segon lloc ara a l'octubre l'exposició: «Ricard Lobo versus JOAN VINYOLI» que hem pogut veure a la Biblioteca de San Agustí. El fotògraf Ricard Lobo ret homenatge a Joan Vinyoli, el seu oncle i es produeix un tàndem entre poesia i imatge amb unes fotografies que t'ajuden a copsar encara més la bellesa de les paraules del poeta. Esteve Albert va conrear la poesia el teatre, l'assaig i la història. Encara que era nascut al Maresme va estar sempre molt vinculat al nostre Pirineu i concretament a Andorra i a la Seu. Solament ens cal recordar el Pessebre Vivent d'Engordany iniciat el 1956 i el Retaule de Sant Ermengol el 1957 per veure la seva importància en les nostres contrades. He tingut una alegria en saber que el Pessebre Vivent d'Engordany, que va ser un dels primers en català, es recupera enguany; quan al Retaule de Sant Ermengol considero que es una de les manifestacions cultural més representatives i genuïnes de la Seu. Per tant es pot considerar a Esteve Albert com un pirinenc: «Un Home de Cultura Pirinenca», segons el llibre de Xavier Garcia on ens retrata un home compromès amb el país, polifacètic i un gran impulsor de la cultura rural.

Joan Vinyoli fa una poesia més culta, influenciada per Carles Riba i per R. M. Rilke. He de confessar que quan el vaig començar a llegir em va costar entra-hi, però gràcies a la meva neboda Marina Barnola, vaig començar a copsar la seva bellesa i me'l va fer estimar ja que a començaments dels anys 90 del segle passat sempre recitava «Tot és per ser donat i no to vol ningú, Cor meu. Potser les pedres mudes o bé la matinada...». Ja fa temps també que vaig llegir a l'Avui un article. que em va impactar molt del poeta i assagista Enric Casasses en el qual Vinyoli es comparat amb Shakespeare pel seu seny i a Llull per la seva espiritualitat.