PUBLICITAT

ESCALDES-ENGORDANY

República d’Andorra?

Joan-Enric Vives nega que el Vaticà s’hagi plantejat abandonar el Coprincipat

Per ESTHER JOVER MARTIN

Els coprínceps se saluden davant de Casa de la Vall en la trobada de l’any passat: el president de la República de França, François Hollande, i l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives.
Els coprínceps se saluden davant de Casa de la Vall en la trobada de l’any passat: el president de la República de França, François Hollande, i l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives. | TONY LARA
«El bisbe d’Urgell serà el copríncep d’Andorra mentre el poble andorrà ho vulgui. No hi ha cap indici que el Vaticà vulgui trencar el Coprincipat, són elucubracions de persones interessades a fer trontollar el sistema de Coprincipat episcopal», va declarar ahir a EL PERIÒDIC el copríncep episcopal, Joan-Enric Vives.

El rum-rum fa dies que sona: primer, la hipòtesi que l’arquebisbe d’Urgell serà nomenat en breu arquebisbe de Barcelona i deixarà de ser co-cap d’Estat; i, segon, que el papa Francesc vol liquidar el Coprincipat perquè no vol que el bisbe d’Urgell segueixi al capdavant d’aquesta institució. La llebre ha saltat i la columna vertebral de l’Estat, el sistema en el qual s’ha basat la sobirania d’Andorra des del segle XIII, torna a estar en entredit. O almenys hi ha debat, perquè no hi ha res immutable. Ja ho deia Heràclit al segle V aC: «Tot flueix, tot està sempre en moviment». Però, la societat està a favor del canvi? El país està preparat per afrontar un canvi de sistema institucional? Adéu, Coprincipat? Hola, República? Benvingut, Regne?

ELS ORÍGENS / Anem per parts i recordem l’origen del Coprincipat. L’any 998 el comte d’Urgell, Barcelona, Girona i Osona, Borrell II, va permutar amb el bisbe d’Urgell, Sal·la, unes terres entre les quals hi havia les Valls d’Andorra. Pocs anys després, el papa Silvestre va reconèixer a Sal·la les seves possessions i el seu senyoriu sobre les terres. L’any 1095, el senyor de les Valls d’Andorra, és a dir, l’Església d’Urgell, va acordar amb els senyors de Caboet que aquests garantirien ajuda i protecció al bisbat d’Urgell, sobretot per defensar-se dels atacs dels comtes d’Urgell. A canvi, els Caboet posseïen els drets polítics, militars i judicials d’Andorra, però no la sobirania.

La filla d’Arnau de Caboet, Arnalda, va ser la primera pubilla d’Andorra perquè l’any 1185 es va casar amb el vescomte Arnau de Castellbò, fet que va molestar el bisbat d’Urgell. L’única filla d’Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda, es va casar el 1208 amb Roger Bernat II de Foix, unint així les cases de Caboet, Castellbò i Foix. El nét d’Ermessenda, Roger Bernat III de Foix i II de Castellbò, casat amb Margarida de Bearn, va signar el pariatge del 8 de setembre de 1278 amb el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx, acord que va establir la consenyoria d’Andorra entre el bisbe i el comte. I aquí trobem l’origen del Coprincipat. Amb els anys, França deixaria de ser una monarquia per ser una república, i el president francès ocuparia el càrrec de cap d’Estat d’Andorra, potestat que encara comparteix amb el bisbe d’Urgell.

CONSTITUCIÓ I CONCORDAT / El títol tercer de la Constitució (1993) estableix el paper dels coprínceps que, segons l’article 43, «són, conjuntament i indivisa, el cap de l’Estat». L’article 49 diu que «en cas de vacança d’un dels coprínceps la present Constitució reconeix la validesa dels mecanismes de substitució previstos en els seus ordenaments respectius, a fi que s’interrompi el funcionament normal de les institucions andorranes».

L’any 2008, el cap de Govern d’aleshores, Albert Pintat, i el secretari d’Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, van firmar l’Acord entre el Principat d’Andorra i la Santa Seu. El Consell General va aprovar el Concordat amb el Vaticà i els coprínceps Sarkozy i Vives el van ratificar. Els dos primers articles de l’Acord tracten del bisbe d’Urgell: «Art. 1: D’acord amb la tradició del Principat d’Andorra i la seva Constitució, el Bisbe d’Urgell és copríncep del Principat d’Andorra. Art. 2.1: El nomenament del Bisbe d’Urgell és competència exclusiva de la Santa Seu. Art 2.2: Abans de nomenar-lo, la Santa Seu notificarà el nom del designat al Govern andorrà. Art 2.3: L’anunci del nomenament es farà simultàniament al Vaticà i a Andorra la Vella».

Però una cosa és una vacant i l’altra és que un dels dos abandoni el vaixell. Aquesta setmana, l’excap de Govern, Òscar Ribas Reig, ha publicat un article d’opinió (al Diari d’Andorra) en què expressa el seu convenciment que el Vaticà vol abaixar la persiana i especula amb diverses opcions per al Coprincipat: mantenir-lo només amb el president francès en qualitat de Príncep; substituir el copríncep episcopal per un ciutadà andorrà o per un ciutadà espanyol que, en aquest cas, podria ser el monarca, cap d’Estat del Regne d’Espanya, o el president de la Generalitat de Catalunya; buscar un altre relleu per al bisbe; declarar la República, o adherir-se –amb condicions– a un altre Estat europeu.

MONARQUIA O REPÚBLICA / De les opcions no parla de la possibilitat –poc plausible, per cert– de  convertir Andorra en una monarquia. Poca broma, perquè l’any 1934 ja hi va haver un intent que quasi fructifica. El cas de Borís I, un rus molt murri –Boris Skossyreff (1896-1989)– que es va autoproclamar rei d’Andorra i que va convèncer quasi tots els consellers generals. Un conseller que no hi estava d’acord ho va xerrar al bisbe d’Urgell Justí Guitart i aquest va aconseguir expulsar Borís I d’Andorra.

L’adveniment de la monarquia estava tan cantat que, fins i tot, s’havia redactat una Constitució monàrquica, escrita conjuntament per Borís I d’Andorra i el síndic Pere Torras (que hauria esdevingut el primer Cap del Govern monàrquic andorrà). El document constava de 17 articles i fou aprovat pel ple del Consell General de les Valls d’Andorra el 10 de juliol del 1934 (per 23 vots contra un). La Constitució, la primera del país, introduïa per primer cop a Andorra la llibertat d’expressió religiosa, de premsa, circulació i pensament.

Després de l’anècdota monàrquica, a Andorra no es va tornar a parlar de Carta Magna fins als anys 70, un debat que va desembocar en la Constitució de 1993. Si Andorra decidís ser una monarquia, s’hauria de canviar.

Tot i que el debat no sembla que es dirigeixi cap a aquesta direcció, hi ha un cert sector que sí hi donaria suport. Últimament algú s’ha dedicat a enviar massivament a les adreces electròniques el primer número de la revista Andorra Carlista, una publicació en format digital, mig escrita en català i en francès, que advoca perquè el país esdevingui un regne, proposa una nova Constitució (anomenada El nou pareatge) i suggereix Carles-Xavier de Borbó-Parma i la seva esposa Anna Maria com a monarques andorrans. El text diu: «Carles-Xavier de Borbó-Parma no és només l’hereu legítim dels comtes de Foix-Bearn, soberans d’Andorra, també és el descendent més directe del rei Carles X, germà de Lluís XVI», l’últim rei de França. Lluís XVI va ser rei de França i de Navarra (1774-1792), per tant, copríncep d’Andorra. Suspès i arrestat durant la insurrecció del 10 d’agost, va ser jutjat per la Convenció Nacional, considerat culpable de traïció i guillotinat el 21 de gener de 1793.

Després de la Revolució Francesa, Andorra es va quedar sense copríncep francès durant tretze anys, entre 1793 i 1806, l’any en què Napoleó va acceptar restaurar el Coprincipat. El líder revolucionari no volia ser cap d’Estat d’Andorra, ni rebre vassallatge, i menys compartir-ho amb un bisbe. El més curiós és que el 1812 Napoleó va annexionar, «potser per un decret imperial sense mala intenció», Andorra a l’imperi Francès, segons explica el periodista i escriptor Alfred Llahí en el primer volum d’Històries de la nostra història. Un passeig per la història menys coneguda i anecdòtica del Principat d’Andorra (2+1 Editors). El síndic de les Valls d’Andorra coetani de Napoleó, Antoni Picart, es va desplaçar fins a Puigcerdà per convèncer el general Quesnel «de la neutralitat secular d’Andorra» i les Valls van recuperar la seva independència.

El Coprincipat ha permès mantenir durant segles la sobirania de les Valls però en èpoques convulses els polítics han hagut de fer equilibrismes per mantenir les bones relacions amb els dos gegants: per exemple, Andorra ha estat refugi d’exiliats espanyols que fugien de l’Espanya feixista i també terra de pas per als jueus –i altres– que fugien dels nazis que s’estenien per Europa, fins arribar a la frontera del Pas de la Casa.
Però recuperem el fil del debat i elucubrem sobre la possibilitat que Andorra esdevingués una república. En aquest cas, haurà de ser la ciutadania del país qui decideixi, en referèndum, quin model institucional vol per al seu país. I això suposaria que la qüestió es debatés al Consell General i es modifiqués la Constitució que, com dèiem, estableix en el títol primer, article 1.4, que «el règim polític d’Andorra és el Coprincipat parlamentari».

Abans, però, l’article 1.3 de la Constitució subratlla que «la sobirania resideix en el Poble Andorrà, que l’exerceix per mitjà de les diferents classes de participació i de les institucions que estableix aquesta Constitució». La sobirania, per tant, resideix en el poble i, en última instància, decidirà quin model de país vol.

Que Andorra fos, finalment, una república no sonaria tan estrany més enllà de les nostres fronteres ja que el funcionament del Coprincipat encara és força desconegut més enllà del territori. A més, no és estrany trobar-se amb escrits i fotografies de finals del segle XIX i principis del segle XX, de visitants foranis que descobrien les Valls, en què parlaven de la República d’Andorra.

TÀNDEM LE PEN-FELIP VI / Posats a especular, una altra hipòtesi seria el canvi de cromos dels titulars del Coprincipat. Si el Vaticà renunciés al càrrec i es passés el relleu al cap d’Estat d’Espanya, ara ho seria el monarca Felip VI; si s’optés pel cap del Govern espanyol, ho seria el popular –pel partit, no pel carisma– Mariano Rajoy; i si fos el president de la Generalitat, actualment recauria en el convergent Artur Mas. Amb les eleccions parlamentàries catalanes i espanyoles a punt de caure, els presidents espanyol i català podrien ser Pablo Iglesias (Podemos) o Oriol Junqueras (ERC). Qui dóna més? Doncs a França el relleu d’Hollande podria ser la ultraconservadora Marine Le Pen, del Front Nacional.

Els coprínceps francesos han estat, tradicionalment, més allunyats d’Andorra, tot i que Charles de Gaulle, Valéry Giscard d’Estaing, Georges Pompidou, François Mitterrand, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy i François Hollande han visitat el país. Avui, el cap de Govern, Antoni Martí, i el síndic general, Vicenç Mateu, li retornen la visita a Hollande. Sarkozy va ser el que més llenya va repartir ja que va fer un discurs amenaçador en què insinuava que si Andorra no complia les regles del joc en matèria fiscal podria abandonar el paper de copríncep. Què en diria Sarkozy del cas BPA? Si torna a l’Elisi, potser torna a alliçonar el país.

Les hipòtesis estan obertes, i més enllà que el copríncep Vives hagi assegurat per activa i per passiva que el Vaticà no se’n va, no és mal moment per començar a plantejar-se un canvi al sistema institucional que impera des de fa més de 700 anys. Facin la seva travessa.

Comenta aquest article

PUBLICITAT