Ara fa set anys que l’Helena resideix al Principat i, tot i que per ara encara no parla el català amb fluïdesa, en un futur escriurà un llibre en la llengua oficial d’Andorra perquè «és rica i plena de matisos encisadors», intenta expressar en un català certament precari. El seu desig de polir-lo és el que va portar a la seva amiga Gladys a convidar-la al sopar que ahir al vespre acollia el Café-Teatre La Fada Ignorant, al centre de la capital, amb motiu de la celebració del transcurs d’una dècada d’ençà que el Servei de Política Lingüística del Govern endegava el projecte ‘Voluntaris per la llengua’ en col·laboració amb el Centre de la Cultura Catalana. La trobada festejava alhora «l’èxit del projecte, en què ja hi han participat més de 1.500 persones» i «el tancament de la temporada», tal com exposava la ministra de Cultura, Joventut i Esports, Olga Gelabert. 
 

Les 32 parelles que van participar enguany de la temporada d’intercanvi van rebre ahir els seus certificats. Gran part d’aquesta trentena de voluntaris que oferien el seu temps per difondre l’idioma d’Andorra eren noves incorporacions; corrobora «l’assoliment amb escreix de l’objectiu perseguit per la iniciativa» que destacava la titular de cultura davant dels més de mig centenar d’assistents.
 

La finalitat primordial és «fer créixer l’ús de la llengua d’una manera lúdica i distesa», destacava Gelabert. Però subjau en la voluntat d’incentivar la llengua «l’interès de conèixer gent i noves cultures, així com de compartir experiències», assegurava en Sergi, un dels voluntaris presents a l’acte, qui vindicava la més que sentida «necessitat d’emprar el català en els espais d’atenció al públic», on sovint es recorre a la parla del castellà. El pla impulsat per l’àrea lingüística posa com a referència un intercanvi de deu hores de durada. En Sergi fa dos anys que ajuda en Thomas en la pràctica de la llengua: «Hem establert lligams més enllà de la pràctica lingüística», deia l’alemany en actitud riallera.
 

Des de la pròpia administració es reconeix «l’escassetat de recursos» que es dedica a la solució de problemes com el que denunciava en Sergi. Així ho admetia en Pere, treballador del Servei de Política Lingüística qui destacava la «important labor d’ajuda a la pràctica del català» que suposa el pla de parelles d’intercanvi, tot lamentant la manca de pressupost que es dedica des de l’administració general a aquesta imprescindible tasca.
 

L’inici fortuït d’una amistat és constant en el marc d’aquest projecte. Les casualitats arriben al punt de visitar el Pub per motius aliens a la trobada i sortir-ne amb una parella fidel a la llengua. La Laura, una estudiant de Turisme, entrava al Bar a la cerca d’uns tiquets i en sortia amb dues potencials amigues d’origen peruà. Qui sap si, alhora que exerceix «la seva passió per l’intercanvi cultural», contribuirà en l’àmbit amb la futura redacció d’un llibre per part d’una dona peruana, italoparlant i dedicada quotidianament a un negoci que condueix juntament amb el seu marit, un andorrà de naixement amb qui és incapaç de parlar el català per la força imposada pel costum. Tendència que, com pretén el projecte, «vol canviar».